El 155 intermitent

Fernando López Agudín

Que ningú s'equivoqui. Quan Rajoy torna a esgrimir l'amenaça del 155, formulada dilluns en un acte públic, no parla per parlar. Aquesta intervenció intermitent sobre la Generalitat és l'únic programa polític de la Moncloa, si les urnes del 21-D no ofereixen un bon resultat per les forces interventores. Viure des de, per i pel 155 fins a juny de 2020, en què finalitzarà l'actual XII Legislatura. Sense més oposició que la de Podemos, impotent per fer front a la triple aliança dels interventors (PP, PSOE, Cs), Mariano Rajoy programa còmodament la seva estratègia de govern pels propers tres anys. Si Catalunya va viure més de vuitanta anys del segle XIX sota estats d'excepció, segons Vicens Vives, no seria una novetat històrica que en el XXI visqués intervinguda tres anys més

Per casualitat o per causalitat, les paraules de Rajoy han vingut acompanyades de fets avalats, com no, per decisions judicials tan importants com la gestació d'una Causa General contra tot el soberanisme català, a càrrec del magistrat Pablo Llarena, que podria desembocar en els processaments de Marta Rovira, líder d'Esquerra Republicana, o d'Anna Gabriel, dirigent de la CUP. També seria casual o causal que un altre jutge hagi ordenat la devolució de 44 peces artístiques des del Museu de Lleida a Sixena, sense esperar si més no a conèixer si els recursos presentats, segons el parer fins i tot de l'interventor Miquel Iceta, eren acceptats o rebutjats. Més enllà del contingut d'aquestes resolucions, no es comprèn, o es comprèn molt bé, que s'hagin anunciat sorollosament a deu dies tan sols de l'obertura de les urnes catalanes.

El compte enrere cap al 21-D inquieta bastant al clan del 155. Els càlculs de la lletera interventora ensopeguen amb la pedra de la realitat catalana. Els números no surten, com no li van sortir a Jaime Major Oreja en la seva confrontació electoral del 2001 amb Ibarretxe a Euskadi. L'advertiment d'Aznar, segoms el qual repetir resultats és empitjorar, cobra cada dia més versemblança. Qualsevol de les hipòtesis és molt alarmant per a la Moncloa i els seus dos sòlids camàlics polítics. Ni un govern sobiranista, dolent; ni un tripartit d'esquerra, pitjor i ni un govern de la tríada interventora, una quimera. No els quedaria, doncs, més opció que reeditar a Barcelona en el 2018 el que ja es va viure abans a Madrid en el 2016 després d'una molt llarga ingovernabilitat, unes noves eleccions sense possibilitat d'un cop d'estat, com el propiciat contra Sánchez a Ferraz, que reorienti alguna força política.

No li queda més alternativa a Rajoy que posar a galop el cavall de 'Santiago y cierra España', un animal que no ha estat despertat pel nacionalisme català. Aquí estava ben instal·lat, tant en la més alta institució de l'Estat com a les clavegueres de l'Estat; intacte, des d'una transició que a dia d'avui, en 2017, encara no ha estat explicada tal com exactament va succeir, en virtut d'una correlació de forces molt desfavorables per a les forces democràtiques. De tots aquells fangs que ahir van acompanyar inevitablement la II Restauració dels Borbó, aquesta pols que avui ennuvola la qüestió catalana. Sobre aquest taló d'Aquil·les de totes les forces progressistes espanyoles, claven precisament les seves fletxes els arquers del 155, ben disposats a viure políticament a la Moncloa des de, per i per a la intervenció intermitent a Catalunya. O el que és més o menys el mateix: governar sense oposició a Espanya.

Serà probablement també l'atzar o la necessitat el que ha fet coincidir els judicis de la Gürtel amb els dels ERO d'Andalusia. Que Manuel Chaves, José Antonio Griñán, Magdalena Alvárez i altres 22 alts càrrecs de la Junta d'Andalusia seguin al banc dels acusats, al mateix temps que ho fa la màfia del PP, permet facilitar un canvi de cromos postjudicials, sempre i quan PP i PSOE segueixin en amor i companyia en el 155 intermitent. La desconfiança de Rajoy cap a Pedro Sánchez és inexistent, El que intenta és controlar tot allò que pot per seguir comptant amb l'aval socialista, fins i tot per l'aprovació dels Pressupostos Generals de l'Estat, en cas que el PNB no els votés per la permanència del 155. En honor de l'interès d'Estat espanyol, enfrontat al problema català, hi cabria el vot favorable del PSOE.

Finalment, per ordre do d'importància, bufen vents molt dolents sobre les perspectives d'una cantada recuperació de l'economia espanyola, sustentada fins ara en l'energia barata, la política monetària del Banc Central Europeu i la depreciació del dòlar. Cap d'aquests tres factors es mantindran i, per tant, les retallades en sanitat, educació, despesa social i pensions previstes als Pressupostos Generals, encara per aprovar, es multiplicaran ja amb el simultani increment de la tensió social. Res millor, doncs, que aprofitar el 155 tant a efectes repressius com a polítics tendents a recosir amb filatura rojigualda una certa cohesió social trencada des de l'inici de la crisi ara fa deu anys. O, sigui, que Puigdemont o Urkullu s'emportin les bufetades que haurien de emportar-se Fainé o Botín, per a que, amb Rajoy assegut a la Moncloa, segueixin enriquint-se els patriotes de la seva butxaca.