Arribem tard?

José Mansilla

Antropòleg

Arribem tard. La cercavila per la defensa dels barris havia començat a les 11.30 just al costat del solar que, si res no ho evita, acabarà ocupant un nou hotel als voltants del Museu Marítim de Barcelona, a les Drassanes. Eren més de les 13.00 h.- i nosaltres ja estàvem al final del recorregut veient com preparaven una paella popular membres dels col·lectius que organitzaven la manifestació. Impossible quedar-nos a esperar per dos motius: primer, perquè a la cantonada de la Ronda Sant Pau, on es troba aquesta improvisada cuina, a l'edifici de la Rimaia, no hi ha un sol lloc per seure decentment i, segon, perquè portàvem 3 nenes menors de vuit anys que només volien jugar i jugar. Vam decidir buscar un parc i sumar-nos al final de la cercavila una mica més tard.

Es podria dir que el procés de turistificació que viu Barcelona és de tot menys inesperat. L'aposta per una ciutat amb una economia estretament vinculada al turisme té dècades i va saltar d'un règim polític a un altre. Tot i que la Barcelona ciutat global és un fenomen relativament recent, almenys des de les Olimpíades de l'any 1992, les primeres iniciatives amb l'objectiu de convertir la capital de Catalunya en un referent turístic provenen de principis del segle XX. Sense anar més lluny, la invenció del Barri Gòtic com a parc temàtic podria, fins i tot, remetre'ns al projecte de dotar Barcelona d'un centre històric d'acord a l'ambició política i cultural d'arquitectes com Puig i Cadafalch i partits com la Lliga Regionalista. La ciutat ja va posar en marxa, en aquell moment, la seva Societat d'Atracció de Forasters, iniciativa municipal que va comptar amb la participació de la Diputació i de capitals provinents de la banca, el comerç i la indústria, en una mena de prèvia de la col·laboració publico-privada que caracteritzaria el Model Barcelona anys després, i que va editar fins i tot pel·lícules amb noms tan il·lustratius com el de Barcelona, perla del mediterrani.

Caldria esperar fins a la tímida obertura Franquista després del primer període autàrquic de la Dictadura i l'alcalde Porcioles, als anys 60, per tornar a presenciar una aposta política pel turisme de similars característiques. La Barcelona ciutat de Congressos, que també va comptar amb la seva corresponent publicitat audiovisual institucional, va apostar per una Barcelona atractiva per als visitants i el capital centrada, sobretot, en les fires i convencions empresarials, mitjançant allò que, avui dia, es denomina Turisme MICE (Meetings, Incentives, Conventions and Exhibitions, per les sigles en anglès). Però també amb intents de transformar grans àrees de la ciutat -a través de profundes reformes urbanístiques, com la del Pla de la Ribera al popular barri del Poblenou-, de manera que la Perla de la Mediterrània es convertís en una autèntica Copacabana Barcelonina. Van ser precisament aquests intents de transformació de la ciutat des d'un tipus de capitalisme fordista i industrial a un altre flexible vinculat al sector terciari (comerç, turisme, etc.) els que van deslligar els primers i importants moviments socials urbans després de dècades de submissió polític: les associacions de veïns.

La Barcelona democràtica sortida de la Transició no només no va aturar aquesta transformació sinó que, mitjançant actuacions com les desenvolupades amb motiu dels Jocs Olímpics o, posteriorment, la celebració del Fòrum de les Cultures, va abundar en ella amb les conseqüències avui dia per tots conegudes: la creació d'una ciutat de i per a les classes mitjanes centrada en el consum com a privilegiada forma de relació social. No obstant això, la llavor sembrada pel moviment veïnal dels 70, encara que posteriorment absorbit aquest per les dinàmiques institucionals, va arribar a produir resistències fins i tot a uns Jocs que es van presentar com un veritable exemple de consens ciutadà. Aquí està l'exemple de la Comissió Icària, iniciativa de contestació enfront del model de ciutat poc conegut, però no per això menys important, o l'acció Paterem al Fòrum, organitzada per tota una plèiade de col·lectius, organitzacions i moviments socials de la ciutat en pro d'un objectiu comú: desmuntar el mite del Model Barcelona.

La ciutat creix a cop de mega esdeveniment, però també a cop de mega esdeveniment construeix un teixit social dens que ha estat capaç de donar lloc a la #acampadabcn, de l'15M, i a totes les seves assemblees de barri; al moviment V de Vivenda, de lluita contra la violència urbanística i especulativa, i germen de la popular Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH); a l'Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS), plataforma que agrupa més de 27 entitats i col·lectius i, fins i tot, a iniciatives polítiques dirigides a aconseguir el poder municipal com Barcelona en Comú (BEC). No obstant això, ni uns ni altres han (hem) aconseguit aturar el brutal procés d'expulsió i desplaçament socioespacial que viu la ciutat, tot i que tampoc se'ls pot culpar exclusivament ja que la dinàmica, com he intentat mostrar, ve de lluny.

La cultura de la propietat promocionada per la Dictadura (convertir els proletaris en propietaris), encoratjada per uns partits polítics que es diuen socialdemòcrates però que s'han pujat des del primer moment al carro del neoliberalisme (és famosa la frase de l'ex ministre Carlos Solchaga que assenyalava que "Espanya és el país d'Europa on és més fàcil fer-se ric"), situa la ciutat com a referent principal, entre altres qüestions, de la continuïtat del procés d'acumulació capitalista. Com deia Bourdieu, "l'Estat és el Banc Central del capital simbòlic", ell té la potestat gairebé monopolista de legitimar accions, processos i ideologies que, com el neoliberalisme, influeixen de manera negativa en la vida de les ciutats.

Són les 14.15 i la cercavila ha arribat a la seva meta. Es llegeix el manifest "Defensem les persones, Defensem Els nostres barris contra la gentrificació", i la gent comença a fer la cua per obtenir el tiquet amb el qual, posteriorment, accedir al seu plat de paella. Les nenes tenen fam i no poden esperar el seu plat, així que vam buscar alguna cosa que temperi una mica l'espera. L'ambient, més de 300 participants, és animat, gairebé de festa, tot i la violència urbana i simbòlica que viu l'entorn de la Ronda Sant Pau, al barri del Raval, Sant Antoni i Poble-sec, últims barris cèntrics de la ciutat que no han estat completament turistificados.

Tornant a Bourdieu, el sociòleg francès assenyalava que "el dret és sempre la codificació de la relació de forces". Serem capaços de girar aquesta relació, de canviar aquest dret?, haurem d'abandonar, finalment, els nostres carrers i cases?, hem arribat tard?