Un bri de concreta realitat (Carta a Alberto Garzón)

Pau Llonch. Membre del Seminari d'Economia Crítica Taifa i militant de la PAH i la CUP.

El poble que oprimeix a un altre no pot ser lliure

Karl Marx

Benvolgut Alberto Garzón, permet-me començar pel més important: em compto entre els molts que t'admirem i t'hem llegit sovint. Vaig descobrir el teu fulgor teòric en 2014, en un article sobre teoria de les crisis en el capitalisme des de l'economia heterodoxa, i vaig celebrar llavors com tants altres que una de les figures que -des del desconeixement- podia semblar merament mediàtica, sorgida del 15M, fos en realitat molt més que algú cabrejat que havia sabut utilitzar amb encert les xarxes socials: un marxista, un materialista sense objeccions a considerar-se a si mateix com a comunista. Quina gran notícia llavors. I quina colossal decepció aquesta setmana, en llegir la teva posició sobre el procés democràtic català. La teva i la del teu partit.

Recentment vam tenir un breu intercanvi d'impressions sobre el Referèndum d'autodeterminació de l'1 d'Octubre per xarxes. Sense aprofundir, en síntesi: vaig començar recomanant-te un bon article de Jaime Pastor, i vas dir que no necessitaves llegir-lo perquè ja en coneixies els arguments; vaig seguir amb un fragment canònic de Lenin defensant el dret d'autodeterminació, al que vas respondre que això eren “sagrades escriptures” i que tu eres -que bé coincidir també en això!- més de la “anàlisi concreta de la realitat concreta”. Anem a això, llavors. Aquest mètode que reivindiques, que en paraules de Lukács és la major fortalesa del marxisme, és un excel·lent punt de partida per a aquest debat, que sembla arribar tard a l'esquerra espanyola i al que has entrat com un elefant en una ferralleria. Enumerem doncs realitats concretes d'una situació complexa, deixant a Nin, Lenin i Kevin B. Anderson per a un altre dia, encara que els seus textos siguin, més que sagrades escriptures, eines útils i fidels a aquest mètode que reivindiques. Fets:

1. Comencem per les classes, clar. La burgesia catalana en la seva pràctica totalitat és contrària a l'exercici del dret d'autodeterminació, al referèndum d'octubre i (això és menys important) a la independència. Segur que molts joves han après amb tu la necessitat d'abordar l'anàlisi de classes de forma complexa. Has demostrat saber fer-ho recentment en el que concerneix a l'estat, com tan magistralment va fer també Marx al Brumari. M'enorgulleix reconèixer que vaig utilitzar de font la teva classificació en 7 classes de la societats capitalistes modernes en la trista carrera d'Economia. Doncs bé, on queda aquesta complexitat quan qualifiques el Referèndum amb “anar amb els pujoles”? Realitat concreta: A Catalunya, el Cercle d'Economia, Foment de Treball, La Caixa, el Banc de Sabadell, La Vanguardia... ningú rellevant de les 3 primeres fraccions de la burgesia que descrius al teu article (capitalistes parasitaris, de capital fictici i proveïdors de fons) recolza el procés democràtic català, i solament una part dels capitalistes actius -parteix la petita i mitja burgesia- ho recolza. Es tracta indubtablement d'un moviment nacional-popular, que és interclassista com ocorre sempre en totes les revolucions democràtiques realment existents, com assenyalen amb encert els teus camarades catalans. En l'àmbit polític, només una fracció de la dreta catalana dins d’un PdeCAT -en declivi en totes les enquestes- ho aprova sense matisos, l'altra -per cert- va ser decapitada per 1.515 gals en una assemblea de la CUP; no obstant això, des d'organitzacions llibertàries com Embat, passant per Revolta Global i l'esquerra socialista d'alliberament nacional fins a la socialdemocràcia d'ERC (cada vegada més socioliberal a Catalunya, això és cert), donen suport al referèndum sense matisos. No em negaràs que és insòlit per ser un procés que consisteix a “anar amb els pujols”, i com a cortina de fum de la burgesía ja ni t’explico. Un detall més: el teu calamitós diagnòstic sobre quins són els símbols de l'independentisme (Pujol, que sempre va ser odiat per l'independentisme històric per haver estat el còmplice necessari del règim del 78 a Catalunya, i que ningú avui a Catalunya considera un referent en res!) coincideix amb el d'Eduardo Inda, l'extrema dreta espanyola i les clavegueres de l'estat, que van pensar que descobrint a Pujol desarmarien la voluntat democràtica d'un poble. Per si això et convida a reflexionar.

2. Defensem potencialitats concretes, tu alternatives abstractes. Ja que exigeixes anàlisis concretes, existeix una alternativa en l'àmbit estrictament institucional amb possibilitats de ser hegemònica en una República Catalana: és la suma de Catalunya en Comú, ERC i la CUP. Fixa't que fins i tot a podríem permetre'ns deixar al marge al PSC-PSOE, a diferència del que pot plantejar-se a nivell d'estat. Això no garanteix l'eventual construcció del socialisme a Catalunya, clar, perquè això dependrà com sempre més del que ocorri al carrer que a les institucions, però ofereix una oportunitat (molt concreta) per a seguir combatent per les alternatives possibles en l'actual fase de reestructuració capitalista post-crisi, sense almenys l’oposició d’unes institucions totalment antagonistes, en una disputa entre la socialdemocracia honesta (CeC i ERC) i el socialisme (CUP), que podria ser exemple per a molts pobles de l'estat i del continent. Recordo que en Jaume Asens i algun altre company que ara governa a l'Ajuntament de Barcelona defensaven al seu dia l’“assalt” institucional com un possible exemple per a altres grans ciutats d'Europa. És incomprensible per què aquesta eventual i possible aliança que plantejo, excepcional en tot l'estat, no pot servir també per a això: d'exemple. En un una Europa plagada de xenofòbia i feixisme. Més quan l'alternativa que ofereixes és aquesta tan abstracta defensa del dret d'autodeterminació que passa per reformar una Constitució que, a la llum de les enquestes recents, es presenta com un escenari només imaginable a dècades vista. I el més important: com t'ha recordat el teu camarada en IU Alberto Arregui, res té a veure amb autodeterminar-se un procés que depèn del permís de Rajoy o de l'estat, o de l'aquiescència teva o de Pablo Iglesias. Això és heteronomia i dependència pura i dura. Qui és ara més concret? Qui més abstracte?

3. El carril central del moviment sobiranista aspira a la conquesta de drets socials i polítics, i els elements xovinistes i identitaris són completament residuals. Suposo que això costa d'entendre, però l'hegemonia en aquest país ha anat girant lentament a l'esquerra des de l'inici del procés, si un atén a la realitat dels fets i els discursos al carrer i el Parlament i no als prejudicis de l'esquerra jacobina espanyola. Sobren els exemples: el mateix Puigdemont va afirmar ahir en el Parlament no haver utilitzat mai la funesta expressió “Espanya ens roba”, bandejada de l'imaginari i argumentari majoritari col·lectiu; l'entitat sobiranista de referència en aquesta fase (Òmnium) ha presentat recentment una campanya cridada “Lliures (d'exclusió, de pobresa i de desigualtat)” ideada per nostra benvolgut David Fernández (anticapitalista i diputat millor valorat de la passada legislatura, fet curiós en un país suposadament enganyat per les elits burgeses convergents) de la mà de tot el teixit cooperativista vinculat a la principal banca ètica i cooperativa del país. Segueixo: encara que tombades la majoria pel Tribunal Constitucional, el Parlament català s'ha vist obligat, pel sentit comú de la nostra època a Catalunya -un zeitgeist, veuràs, gens dretà- a aprovar lleis contra els desnonaments, per la dació en pagament, per una (insuficient, sí) Renda Garantida de Ciutadania o pel tancament dels CIE, ha prohibit les bales de goma i ha anul·lat tots els judicis franquistes que van afectar a 66.000 persones. T'imagines aquestes majories polítiques per legislar això, encara que sigui molt insuficient encara, a l'estat espanyol? Jo tampoc. Et sembla el bastant concret, l'anàlisi?

4. No hi ha alternativa a la resolució democràtica d'aquest conflicte, i no hi ha resolució democràtica possible en el si del Regne d'Espanya. Tres pilars van fonamentar la Constitució del 78: el capitalisme com a mode de producció, el sistema monàrquic i la negació del dret d'autodeterminació dels pobles de l'estat. Després de 18 peticions formals per celebrar aquest Referèndum, després de 7 anys de mobilitzacions massives sostingudes, després d'haver reconduït -des del sentit comú de la CUP- l'absurd full de ruta del bloc de Junts pel Sí fins a consolidar el Referèndum d'octubre com a punt de trobada i solució, no existeix cap alternativa a l'exercici del nostre inalienable dret d'autodeterminació sobre la base de la nostra capacitat de resistència i lluita. Com tampoc existeix cap possibilitat de ser realment federalista en aquest estat autoritari que no impliqui ser primer independentista; com diu el nostre volgut David Fernández, si no existeix una via democràtica a la independència, hi haurà una via independentista a la democràcia per a tots els pobles de l'estat. És aquesta anàlisi materialista el que ens porta a molts no nacionalistes a lluitar per aquest Referèndum i a sol·licitar (posteriorment) el vot pel sí. No dubtis ni un segon que si el veredicte popular és contrari a la independència, molts seguirem donant suport a gent com tu en la teva obstinació a reformar aquest estat de podridura que és Espanya. Només exigim reciprocitat.

5. L'esquerra ha d'exigir garanties, sí. Però a l'estat! El més esperpèntic de la posició que manté IU és que reivindiqueu un referèndum pactat i amb totes les garanties però les exigiu al Govern de la Generalitat i a la majoria social catalana que pretén autodeterminar-se i no a l'estat demofòbic que les fa inviables. Oblidant, a més, que tota revolució democràtica es construeix contra la llei, i no conforme a ella.

6. El referèndum té una capacitat clarificadora inqüestionable que és urgent activar. Aquest argument, per cert, és del teu camarada Manuel Delgado, de Comunistes de Catalunya, no meu. Aclareix perquè precisament trenca amb les divisions antinaturals de classe que imposa el no reconeixement del dret d'autodeterminació a l'estat. Molts anhelem un procés constituent precisament per seguir disputant, amb més vigor i sense vels nacionals, l'hegemonia a la burgesia del nostre país. Que el lideratge en l'àmbit institucional en aquesta fase del procés d'autodeterminació segueixi en mans del PDeCAT és responsabilitat de tots, però sobretot d'una esquerra extraviada en el seu naufragi tacticista, electoralista i idealista, que podria estar liderant-lo sense molts problemes.

Acabo. El marxista Kevin B. Anderson, a “Marx als marges”, afirma que l’internacionalisme de Marx no era abstracte sinó molt concret, i el seu suport a l'emancipació d'irlandesos i polonesos són bona mostra d'això. Tant de bo comencis a aplicar el rigor que et distingeix en Economia Política per analitzar l'anomenada qüestió nacional, sempre complexa, resultat de processos històrics i que afecta a les relacions entre les classes socials, no sigui que per no ascendir aquest camí sovint feixuc que va de l'abstracte al concret -com exigeix el nostre mètode- s’esdevingui una revolució democràtica als teus nassos mentre segueixes repetint “pujol! pujol, pujol...” en un etern i tràgic balboteig.