Confinats, però no derrotats

Antoni Aguiló

Filòsof del Centre d'Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra

Al llarg de les darreres setmanes he llegit i escoltat erudites anàlisis sobre el fenomen de la pandèmia abordades gairebé sempre des d'una perspectiva macro: que si el capitalisme, que si la lluita per l'hegemonia mundial, que si la geopolítica imperial, que si la incompetència dels governants i molts altres factors explicatius de per què estem com estem. No nego la importància i la necessitat d'aquestes anàlisis, però de vegades obliden que el problema de les grans transformacions econòmiques, socials i polítiques ocorregudes al llarg de la història de la humanitat és que aquestes poques vegades s'han acompanyat de canvis significatius en la nostra fibra ètica i emocional. Pretenem canviar el món sense canviar-nos a nosaltres mateixos.

No hi ha dubte que per superar aquesta i les successives pandèmies que vinguin necessitarem canvis estructurals, però sobretot necessitarem canvis de comportament capaços d'alterar el sentit profund de la convivència. No em refereixo als canvis d'higiene que els experts en salut recomanen per frenar la propagació del virus (rentar-se les mans amb més freqüència, usar mascaretes, guardar la distància social prescriptiva, etc.). Tampoc no parlo de les restriccions de drets que els governs diuen que estan destinades a protegir les persones (prohibició de desplaçaments, peticions de permanència a la llar o tancaments de negocis, entre altres mesures). Em refereixo a canvis en allò que anomenem estil de vida, canvis en la nostra forma de ser i relacionar-nos.

La majoria de nosaltres estem cegats per les trampes que ens tendeix la nostra pròpia cultura. Des de la Revolució Industrial, el nostre ritme de vida està impulsat per la lògica econòmica i cada vegada més per la vertiginositat de les tecnologies de la comunicació. Som esclaus de formes de vida basades en el que Erich Fromm anomena la cultura del tenir, presoners d'una construcció psicològica i social que a escala global inculca l'individualisme, el desig de posseir el que no tenim, el consumisme, l'arrogància de creure’s una espècie imprescindible, la competitivitat, el desamor, el conformisme, la pressa, l'absència de reflexió i el postureig. Tot això encoratjat pels imperatius d'un sistema capitalista i patriarcal que incita els individus a acumular sempre més riquesa i poder.

No obstant això, ara hem estat colpejats. El coronavirus ha detingut hàbits i estils de vida establerts des de fa molt de temps. El temps s'ha tornat més flexible i les rutines quotidianes s'han relaxat o interromput. De sobte, tenim temps per connectar amb el nostre jo interior, per descobrir noves formes de desenvolupament personal, de relacionar-nos: cantar i aplaudir des dels balcons, afrontar problemes familiars ocults sota la catifa, potenciar la capacitat d'empatitzar i tenir cura, etc. Ens adonem que vivim frenèticament, que estem alienats, que assumim metes vitals que sovint no hem triat i de les quals no sabem com desvincular-nos. Sentim fins i tot que potser hem desaprofitat la nostra vida. Tagore identifica l'arrel del problema amb aquestes paraules: "Quan la vida interior no aconsegueix harmonitzar amb l’exterior, aquest interior se sent ferit i el seu dolor es manifesta a l'exterior d'una manera a la qual és difícil donar nom, o fins i tot descriure; és un crit que s'assembla més a un gemec que a paraules de contingut precís".

A la llum d'aquesta reflexió, s'imposa la pregunta de si estem disposats a acceptar que la pèrdua o destrucció de la nostra vida interior pot ser tan nociva com la destrucció del nostre entorn natural. És que viure una vida que ofega moltes de les possibilitats prometedores que hi ha en nosaltres no és una greu injustícia? No serà que vivim en un món en el qual, com recorda la poesia d'Eugenio Montale, des de fa temps naixem morts?

La crisi del coronavirus ens ha portat a un confinament forçós amb els nostres propis pensaments i emocions. La vida nua flueix a l'interior de quatre parets amb totes les seves contradiccions, angoixes i aspiracions. Un confinament que ha deixat al descobert la nostra fragilitat individual i col·lectiva i, amb ella, el recordatori d'alguna cosa que havíem oblidat o ignorat: la nostra vulnerabilitat, la nostra contingència i la nostra finitud. També ha posat en evidència, com deia el poeta, que l'ésser humà no és una illa, sinó una trama de relacions en un món necessàriament interdependent. Jo soc perquè tu ets, recorda la saviesa ancestral africana amb el concepte d'ubuntu. La nostra interdependència implica un compromís compartit de cura.

El confinament constitueix un important repte per a la humanitat. Ha posat davant els nostres ulls la necessitat d'una nova vida interior o, en termes més filosòfics, d’una nova ètica. Es parla molt de les oportunitats que s'obren per a un canvi de rumb social. Però no cal enganyar-se. No hi haurà una autèntica transformació social sense una profunda transformació de la nostra manera de ser col·lectiva i individual. Recuperar aquesta vida interior s'ha tornat aclaparadorament difícil en la societat actual. Malgrat això, Benjamin Barber apunta el camí quan afirma: "La llibertat humana no es trobarà en les cavernes de la solitud privada, sinó en les sorolloses assemblees on dones i homes es reuneixen diàriament com a ciutadans i descobreixen en el discurs dels altres el consol d'una humanitat comuna". Potser l'anhelat desconfinament porti una nova oportunitat per redescobrir les múltiples veus que formen la nostra quotidianitat, per incidir en allò micro i donar-li a la gent el poder de parlar, decidir i actuar. Una cosa és certa: estem confinats, però no derrotats.