Opinió
La conquesta de Gaza

"La major alegria és conquerir els enemics, expulsar-los de davant nostre, aixafar-los, despullar-los de les seves possessions, convertir les seves ciutats reduïdes a cendres, veure els seus éssers estimats banyats en llàgrimes, prendre les seves esposes i filles."
Gengis Khan
Sempre, la història en dona testimoni. El genocidi de la població palestina no ve de nou. Els humans hem forjat la nostra supremacia conquerint: terres, deserts i, si calgués, fins i tot planetes. Res no ens atura; així ha estat des de la gènesi. Allò que volem, ho prenem: ho arrabassem, ho comprem o ho robem. Terres promeses, riqueses, illes i mars. La nostra inèrcia és avançar sense treva, ocupant, envaint, assaltant, saquejant, assetjant tot allò que ens sembla útil o desitjable. Una barbàrie que ens acompanya, com una ombra insuportable.
Tot i que l’amor i la compassió són els fonaments indispensables de la nostra civilització, els nostres mites d’origen neden en la sang. Llegendes fundacionals alçades amb espases, sostingudes amb bombes, relats de poder i subjugació impregnats de llàgrimes, dolor i mort. Ni tan sols els déus s’escapen del martiri: també ells són assassins. Ja ho deia Homer: "Zeus envia la mort sobre els homes segons el seu caprici, sense justícia ni pietat." I Aristòfanes advertia: "Ni els homes ni els déus es priven de vessar sang quan l’ambició ho dicta."
Qui sembra vents, recull tempestats... Explicar la història només a través de la violència, és molt perillós: Herois recordats per les seves conquestes, llinatges perpetuats pels seus crims, imperis aixecats cometent genocidis, com a Gaza. Himnes, rondalles i cançons ens relaten els nostres orígens on la brutalitat no es qüestiona, on la violació és norma, on tot s’hi val per justificar una religió, un govern, una nació. Relats de crueltat que han marcat per sempre la nostra memòria. Hem construït temples, esculpit escultures, escrit novel·les venerant i idolatrant autèntics assassins en massa: Alexandre el Gran, Juli Cèsar, Carlemany, Gengis Kan, Solimán el Magnífic, Pizarro o Napoleó Bonaparte. Conqueridors que van arrabassar amb sang i foc territoris sencers a poblacions natives. Com Lope de Vega que va lloar a Hernán Cortés en aquests versos:
"Cortes soy, el que venciera / por tierra y por mar profundo / con esta espada otro mundo, / so otro mundo entonces viera. / Di a España triunfos y palmas, / con felicísimas guerras. / Al Rey infinitas tierras / y a Dios infinitas almas"
Monstruositats inhumanes edulcorades en un poema. El blanquejament del genocidi. Però no només això: els llibres sagrats hi tenen la seva part de culpa, i el carnatge es multiplica quan un poble es considera predilecte. La Bíblia proclama que els jueus són el poble escollit de Déu: "Perquè tu ets poble sant per a Jehovà el teu Déu; Jehovà el teu Déu t'ha escollit per ser-li un poble especial, més que no pas tots els pobles que estan sobre la terra" (Deuteronomi 7:6). L’Antic Testament narra com Déu va decidir distingir i preservar aquest poble, conferint a Israel la responsabilitat única de guardar i transmetre la Llei sagrada.
Benjamín Netanyahu coneix perfectament aquesta història. Fill d’un pare expert en l’edat d’or dels jueus hispànics, sap que els jueus són descendents d’una història marcada per èxodes, pogroms i extermini. Com a militar de carrera, coneix la força dels mites fundacionals i el poder emocional de la guerra. Reconegut per la seva intransigència i inflexibilitat, situa la defensa i la força militar al centre de la seva identitat política, no concep cap altra solució amb Palestina que no sigui per la força.
Malauradament, la història de la humanitat, la que sempre escriuen els vencedors, sembla donar-li la raó: milers d’anys de conquestes confirmen la seva idea que Israel només podrà existir quan els territoris palestins siguin conquerits i les seves poblacions desplaçades o aniquilades. Ja ho advertia Kant: "No existeix un Estat el cap del qual no vulgui assegurar una pau constant per mitjà de la conquesta de l'univers sencer, si això fos possible."
La negociació i la pau han deixat de ser una possibilitat. El sionisme contemporani es mostra encara més fanàtic i radical, transmutat en un moviment nacionalista essencialista i colonitzador que ho fia tot a la violència, a la crueltat. Abraçat sense complexos a les pràctiques genocides més horripilants, com les que van patir ells mateixos a l’holocaust. Israel no vol ocupar Gaza, la vol conquerir.
Netanyahu, convertit en assassí i megalòman, convençut de la seva pròpia croada, aspira a esdevenir alhora heroi i màrtir, per entrar en l’Olimp dels grans conqueridors de la història, i ser recordat en els llibres d’història com el fundador del Gran Israel.
Les distòpies es poden materialitzar en atrocitats impensables: imaginar una estàtua de Netanyahu al centre de l’explanada de les Mesquites de Jerusalem ja no sembla tan impossible. Negar-ho seria ignorar cinc mil·lennis de memòria humana, marcada per conquestes, matances i esclavatge. Molts pensen que això és impensable en el segle XXI, que les democràcies occidentals no ho permetrien, que la societat actual es molt més madura i millor informada. I com expliquem ara el creixement del feixisme?
Confiar que l’ONU ens salvarà és ignorar la realitat: els països amb dret a veto són els més poderosos, els que posseeixen armes nuclears. Creure que la situació és reversible passa per alt el motiu essencial de la inacció d’Occident davant del genocidi palestí: assegurar la supremacia occidental al món. La voluntat és clara: mantenir l’ordre internacional tal com està, sense fissures ni adversaris, fent servir sempre la força militar per preservar l’imperi i el sistema neoliberal per sobre dels altres pobles. Satanitzar l’enemic. Sense defallir, acceptant genocidis si cal.
El mal no és només la manca de bé; també és l’experiència humana del patiment, la injustícia i la destrucció. Davant de la violència, mai es pot ser indolent: cal actuar. Per Hannah Arendt, la lluita contra el mal no consisteix a eliminar els monstres, sinó a fomentar la capacitat de pensar i jutjar. L’ètica no és obediència cega, sinó responsabilitat personal davant de cada acte.
Fa 200 anys, el filòsof anglès John Stuart Mill advertia: "Per triomfar, el mal només necessita la inacció dels homes de bé." Pensar que la barbàrie és una fase superada de la nostra història és desconèixer-la. No podem confiar només en el dret contemporani, que condemna la conquesta de territoris com a il·legítima, perquè les lleis canvien quan no beneficien els poderosos. Michel Foucault recordava que "La llei neix de les batalles reals, de les victòries, les massacres, les conquestes que tenen data i els seus herois d’horror."
Si no combatem el mal, la ràbia i la força sempre s’imposaran; la política de conquesta, de terra cremada esdevindrà el nou dret universal. La indiferència és la llavor que fan germinar l’odi, la violència i el feixisme. La neutralitat no és una opció. Cal omplir els carrers per defensar Palestina. Mai és massa tard per defensar la Vida.
"Després de la conquesta, fins i tot els deus canvien de bàndol." (Proverbi grec)
Comentaris dels nostres subscriptors
Vols comentar-ho?Per veure els comentaris dels nostres subscriptors, inicia sessió o registra't.