La crisi d'Ucraïna i la Xina

Xulio Ríos. Director de l'Observatori de la Política Xinesa

La Xina segueix amb natural preocupació la crisi entorn d'Ucraïna. D'una part, expressant la seva crítica al paper dels EUA i l'OTAN per la seva "obsoleta mentalitat"; d'una altra, mesurant les seves accions per evitar qualsevol impressió d'interferència que hipotequi el sacrosant principi de desenvolupament d'una diplomàcia de no ingerència. No sempre és un equilibri fàcil. Ucraïna és un referent important en la seva Ruta de la Seda. En 2014, la deposició de Víctor Ianukóvitx es va produir després del retorn d'un viatge a la Xina, que llavors era el seu segon soci comercial, amb el qual pretenia reforçar el vincle bilateral. Tot es va ensorrar després.

En el detall, la Xina se sap guanyadora: si hi hagués guerra, això distrauria Washington de la seva altra guerra (comercial, tecnològica…) amb Pequín; si no n'hi hagués, la tensió haurà servit per reforçar els fonaments i donar nous impulsos a la "no aliança" entre Rússia i la Xina; si s'adopten sancions contra Moscou, això realçaria el valor de la solidaritat xinesa amb el Kremlin. En el 2021, el volum comercial bilateral es va elevar un 35,8 per cent per arribar a prop de 146.900 milions de dòlars. L'OTAN empeny Moscou cap als braços de Pequín. Així i tot, globalment, per als interessos estratègics de la Xina, és d'interès que Rússia resisteixi l'embat occidental.

Pequín rebutja l'expansió de l'OTAN (sense ordre ni concert, no només cap a l'Est d'Europa sinó fins i tot cap a Sud-amèrica, amb Colòmbia, on els EUA ja disposa d'accés a diverses bases militars). La considera expressió de la perpetuació de la lògica de la Guerra Freda i també la vincula amb la promoció de l'AUKUS o la potenciació del QUAD, en el seu entorn immediat. Tot això formaria part d'una mateixa dinàmica orientada a reafirmar l'hegemonia occidental fent gala del principal instrument a la seva disposició, que no és la força de la seva economia sinó el seu poder militar.

En el cas europeu, l'estratègia apuntaria a la generació de conflictes que sepultin qualsevol possibilitat d'"autonomia estratègica" de la UE i lligar en curt a Brussel·les evitant el seu acostament a Rússia o la Xina ja que això afebliria la política de la Casa Blanca. Si es planteja la "competència estratègica" en solitari, probablement estaria derrotada per anticipat. A més tensió a Europa, ni hi haurà Nord Stream 2 amb Rússia (la qual cosa suposarà un gran negoci per als EUA) ni s'afermarà la relació amb la Xina, avui objectiu principal de totes aquestes dretes europees que imperen en les institucions comunitàries. Per a Pequín, per exemple, no és casual que algunes capitals, més pròximes a Washington que a Brussel·les, liderin un replantejament de la relació amb Taiwan, que pot tenir repercussions importants com les està tenint ja amb Lituània.

La vinculació, d'altra banda, de la possibilitat d'una guerra a Ucraïna amb l'esclat d'un conflicte similar per Taiwan no té sentit avui dia. En primer lloc, la naturalesa de cada cas és diferent: en un cas parlem de seguretat, en un altre d'integritat territorial. la Xina no "aprofitarà" una crisi per resoldre una altra, fins i tot en gestació. A Taiwan, la prioritat continua sent la solució pacífica per més que s'agiti el fantasma de la intervenció, exagerant l'amenaça com a patró mediàtic per part d'Occident. El denominador comú és que en tots dos casos les multinacionals de l'armament incrementen de manera majúscula els seus ja abundants beneficis.

la Xina no pot més que ruboritzar-se quan els EUA acusen Rússia de pretendre exercir una limitació de la sobirania d'Ucraïna en rebutjar la seva adhesió a l'OTAN. I recorda que el cas d'Hondures està molt fresc: Xiomara Castro, la guanyadora en els comicis presidencials, va anunciar en campanya la seva intenció de trencar amb Taiwan i reconèixer la Xina. Joe Biden va enviar llavors a Hondures una expeditiva comissió que va portar advertiments contundents sobre les conseqüències d'aquest acte. Tot això se suposa que per preservar la sobirania plena del govern hondureny... D'entrada, l'entorn de Xiomara Castro es va desdir.

A diferència del diàleg amb els EUA a propòsit de la creixent influència xinesa a l'Amèrica Llatina i el Carib, a la Xina li funciona el diàleg amb Moscou en relació a l'Afganistan o l'Àsia Central, on prevalen els interessos comuns. Hi ha reserves i desconfiances però se subsumeixen en uns entesa general que reflecteix la disposició per avançar en la definició d'un model alternatiu.

En el context dels JJOO d'Hivern i menyspreant el "boicot diplomàtic" instigat pels EUA, la trobada entre Vladimir Putin i Xi Jinping la setmana vinent a la capital xinesa no farà més que constatar una afinitat a l'alça que fa empal·lidir aquella "aliança eterna" subscrita el 1950 –que tan poc va durar- amb base en aquell internacionalisme proletari d'altre temps. El pragmatisme sembla haver pres el relleu de la ideologia. I amb més èxit, sens dubte.