Decideixen que la dona pateixi

Cristina Fallarás, periodista

La nena corre pel pati del col·legi cap a la pista de bàsquet. Observo l'escena per casualitat. Surto de donar una xerrada a l'alumnat sobre periodisme i en passar per l'esbarjo m'he adonat que van a jugar un partit. La nena que corre cap al lloc on ja s'apinyen diversos companys i companyes vesteix faldilla escocesa i polo blanc. Els nens que l'esperen, pantalons curts grisos i el mateix polo blanc.

Quan arrenquen el joc, a la primera topada, a la nena li vola la faldilla. A mesura que passa el temps observo que és l'única que, en aquesta circumstància, no s'atura a la meitat del joc (amb el que això significa) per baixar-se la faldilla. Inevitablement, em fixo en ella per descobrir algun gest més que expliqui la seva audàcia. I acabo descobrint-ho, clar i lamentablement. Sota la faldilla vas veure uns pantalonets elàstics fins a mitja cuixa.

En un descans aprofito per preguntar-li. “És perquè no se'm vegin les calces”, em contesta. A la nit, a casa, la meva filla m'explicarà que al seu col·legi també hi ha aquest costum.

Més.

Fa uns dies, en un programa de televisió em van preguntar la meva opinió sobre l'obligatorietat que les nenes utilitzin faldilla com a part de l'uniforme escolar. No la meva opinió sobre si l'uniforme hauria de ser obligatori, sinó un cop es dona per fet l'uniforme, si el de les nenes ha de ser obligatòriament de faldilla. No pantalons, faldilla.

La pregunta em va sorprendre molt. Moltíssim. Per començar, perquè no m'entra al cap que l'uniforme escolar no permeti a les nenes triar entre faldilla i pantalons. Vaig recordar com havíem superat fa molts anys la faldilla obligatòria en hostesses de tot tipus, en l'exèrcit i fins i tot entre les monges. I també em va sorprendre que algú fos capaç de fer una pregunta com aquesta. Perquè això significa que no són poques les persones que recolzen l'assumpte de la faldilla i només faldilla obligatòria per a les nenes. En fi, són suficients com perquè se'm pregunti.

Em va sorprendre i immediatament vaig pensar en la crueltat, en la imposició del sofriment. En com a aquestes nenes se les imposa el patiment, la possibilitat de patir.

Bé deu ser cert que a algunes nenes no les importa portar faldilla, malgrat el destorb que suposa per a la pràctica de qualsevol esport o exercici i fins i tot joc. No obstant això, a unes altres sí, i aquesta ja és raó suficient perquè s'elimini aquesta obligació.

Per què s'ha de fer patir a les nenes que efectivament pateixen amb la faldilla? Per què hem d'arriscar-nos al fet que pateixin unes altres? Per què? Amb quina finalitat? Per què podent-ho evitar i no aportant absolutament res més que la possibilitat de sofriment no s'evita? És a dir: L'obligació de portar faldilla no només no aporta res a la seva educació sinó que les castiga a moure's amb menys llibertat que la resta dels alumnes, és a dir, els nois. O sigui que aquesta possibilitat de patiment, d'incomoditat, de desavantatge, de vergonya només va destinat a elles en tant que femelles. No és a l'alumnat més despert o menys, a l'alumnat més o menys alt, a l'alumnat de dibuix lineal enfront del d'artístic. No. És a les nenes pel fet de ser nenes.Més.

El patiment que s'imposa a la dona en tant que dona, pel simple fet de ser-ho, pot evitar-se. Aquí es troba la clau! Es pot evitar, però no s'evita. O sigui, s'aplica/permet.

Pot evitar-se TOT el patiment, tots i cadascun dels sofriments afegits que comporta pertànyer al sexe femení. I no obstant això no s'eviten.

A la base de tot això, sens dubte, hi ha la idea segons la qual la dona pot i ha de ser castigada. Per què? Doncs a la vista està: pel simple fet de ser dona (no per ser de dibuix lineal, ni menys desperta ni més alta). O sigui de no ser home.

És tan simple que fa vergonya. I no obstant això no és una idiotesa sinó d'una profunditat aclaparant: La dona pertany a un grup humà al que es pot infligir sofriment, dolor. Quines característiques comparteix aquest grup humà? El seu cos.

Més.

Perquè la nena s'acostumi a tot l'anterior, se li permet accedir a la mateixa vida (més o menys) que els homes (educació, futbol, etc.) però amb un plus de patiment: La faldilla. De la mateixa forma, a la dona se li permet autonomia econòmica i accés laboral ple (més o menys) però amb un plus de sofriment: Menys salari que els seus companys homes, impossibilitat d'accedir a cúpules etc. Altres exemples que no són tan babaus com semblen podrien ser el menor premi en competicions iguals, les exigències estètiques exclusivament femenines, l'obligatorietat de la pluriocupació no remunerada que signifiquen criança i cures...

...I (aquí arribem a la sang, a la mort) la denegació de les peticions de protecció.

Hi ha una xifra que tinc col·locada en la prestatgeria de la infàmia i que crida a plor i a guerra. Arran d'un cas proper, em vaig interessar per quantes peticions de protecció es denegaven a Barcelona. La xifra resulta esgarrifosa: Entre el 75 i el 78 per cent de les dones que demanen a la justícia que les protegeixi perquè tem que la seva parella o ex-parella les mati a elles o a elles i als seus fills solament reben un NO. Això vol dir que de cada 10 dones que imploren que se les protegeixi del dolor i la mort, només s'atén a dues.

Ja sé que abunda la idea, idiota, repugnant, brutal, que les dones van als tribunals per quedar-se amb el cotxe, el pis i un bon pessic mensual que ofegui al seu ex. Però escoltin: Quan una dona es desplaça fins el jutjat i demana protecció, està terroritzada, ha passat nits sense dormir i dies pendent de la seva ombra, arrossega amb ella tal càrrega de dolor, de violència, una por tan brutal, que és capaç de dirigir-se a algú que no coneix, que sap que la posarà en dubte, explicar-li els seus més íntims dolors i terrors. I exposar-se al fet que la llencin (gairebé 8 de cada 10) a la boca de la bèstia que la mastegarà.

Ha hagut d'anar fins a enllà, narrar la seva intimitat, narrar les seves febleses, narrar el seu terror més bèstia, és evident que la seva terrible por no li reporta beneficis, que el seu acte és de desesperació, i en canvi decideixen no protegir-la, dir-li 'No, marxa cap a casa teva' a veure si avui tens sort i no et mata.

Insisteixo:

Decideixen no protegir-la.

Decideixen obligar-la a la faldilla.

Decideixen que el seu sou sigui menor pel mateix o major treball.

Decideixen que cuidi sola i gratis de tots.

Decideixen que el premi femení en els tornejos sigui inferior, que la perruqueria sigui més cara, que certs treballs i relacions exigeixin una dolorosa disciplina estètica...

Totes aquestes coses no passen soles. Totes aquestes coses poden evitar-se. Senzillament, decideixen no evitar-les. O sigui decideixen que la dona sofreixi.

D'això es tracta.