En defensa de Veneçuela

Boaventura de Sousa Santos

Veneçuela viu un dels moments més crítics de la seva història. Acompanyo crítica i solidàriament la Revolució bolivariana des de l'inici. Les conquestes socials de les últimes dues dècades són indiscutibles. Per comprovar-ho n'hi ha prou si es consulta l'informe de l'ONU de 2016 sobre l'evolució de l'índex de desenvolupament humà. Diu aquest informe: "L'índex de desenvolupament humà (IDH) de Veneçuela el 2015 va ser de 0.767 -la qual cosa va col·locar el país en la categoria d'alt desenvolupament humà-, posicionant en el lloc 71è d'entre 188 països i territoris. Aquesta classificació és compartida amb Turquia. De 1990 a 2015, l'IDH de Veneçuela va augmentar de 0.634-0.767, un augment de 20,9%. Entre 1990 i 2015, l'esperança de vida en néixer va augmentar a 4,6 anys, el període mitjà d'escolarització va ascendir a 4,8 anys i els anys d'escolarització mitjana general van augmentar 3,8 anys. El renda nacional bruta (RNB) per capita va augmentar a la vora d'un 5,4% entre 1990 i 2015 ". Cal tenir en compte que aquests progressos van ser obtinguts en democràcia, només momentàniament interrompuda per la temptativa de cop d'Estat del 2002, protagonitzada per l'oposició amb el suport actiu dels Estats Units.

La mort prematura d'Hugo Chávez el 2013 i la caiguda del preu de petroli el 2014 van causar una commoció profunda en els processos de transformació social que aleshores es trobaven en curs. El lideratge carismàtic de Chávez no tenia successor, la victòria de Nicolás Maduro en les eleccions següents va ser per escàs marge, el nou president no estava preparat per a tan complexes tasques de govern i l'oposició (internament molt dividida) va sentir que el seu moment havia arribat, i va ser, un cop més, recolzada per Estats Units, sobretot quan en el 2015 i de nou en 2017 el president Obama va considerar a Veneçuela com una "amenaça a la seguretat nacional dels Estats Units", una declaració que molta gent va considerar exagerada, si més no ridícula, però que, com explico més endavant, tenia tota lògica (des del punt de vista dels Estats Units, és clar).

La situació es va anar deteriorant fins que, el desembre de 2015, l'oposició va conquerir la majoria en l'Assemblea Nacional. El Tribunal Suprem de Justícia va suspendre quatre diputats per frau electoral, l'Assemblea Nacional va desobeir, i a partir d'aquí la confrontació institucional es va agreujar i va ser progressivament propagada als carrers, alimentada també per la greu crisi econòmica i de subminstraments que va esclatar al mateix temps.

Més de cent morts, una situació caòtica... El president Maduro va prendre aleshores la iniciativa de convocar una Assemblea Constituent (AC), que hauria de ser escollida el 30 de juliol i els Estats Units van amenaçar amb més sancions si les eleccions es realitzaven. És sabut que aquesta iniciativa busca superar l'obstrucció de l'Assemblea Nacional dominada per l'oposició.

El 26 de maig passat vaig subscriure un manifest elaborat per intel·lectuals i polítics veneçolans de diverses tendències polítiques, apel·lant als partits i grups socials en conflicte a aturar la violència als carrers i iniciar un debat que permetés una sortida no violenta, democràtica i sense la ingerència dels Estats Units. Vaig decidir llavors no tornar a pronunciar-me sobre la crisi veneçolana. Per què ho faig avui? Perquè estic alarmat amb la parcialitat de la comunicació social europea, incloent-hi la portuguesa, sobre la crisi de Veneçuela, una distorsió que recorre tots els mitjans per demonitzar un govern legítimament elegit, per atiar l'incendi social i polític i legitimar una intervenció estrangera de conseqüències incalculables.

La premsa espanyola arriba al punt d'embarcar-se en la postveritat, difonent notícies falses sobre la posició del govern portuguès. Em pronuncio animat pel bon sentit i equilibri que el ministre d'Afers Estrangers portuguès, Augusto Santos Silva, ha mostrat sobre aquest tema. La història recent ens mostra que les sancions econòmiques afecten més a ciutadans innocents que als governs. Només cal recordar els més de 500 mil nens que, segons l'informe de Nacions Unides de 1995, van morir a l'Iraq com a resultat de les sancions imposades després de la guerra del Golf Pèrsic. Recordem també que a Veneçuela viu mig milió de portuguesos o descendents de portuguesos. La història recent també ens ensenya que cap democràcia surt enfortida d'una intervenció estrangera.

Els desencerts d'un govern democràtic es resolen per via democràtica, la qual serà tant més consistent com menor sigui el grau d'interferència externa. El govern de la Revolució bolivariana és democràticament legítim. Al llarg de moltes eleccions durant els últims vint anys, mai ha donat senyals de no respectar els resultats electorals. Ha perdut algunes eleccions i pot perdre la propera, i només seria criticable si no respectés els resultats.

Però no es pot negar que el president Maduro té legitimitat constitucional per convocar l'Assemblea Constituent. Per descomptat que els veneçolans (incloent molts chavistes crítics) poden legítimament qüestionar la seva oportunitat, sobretot tenint en compte que disposen de la Constitució de 1999, promoguda pel president Chávez, i disposen de mitjans democràtics per manifestar aquest qüestionament diumenge que ve. Però res d'això justifica el clima insurreccional que l'oposició ha radicalitzat en les últimes setmanes i l'objectiu no és corregir els errors de la Revolució bolivariana, sinó posar-hi fi, imposar les receptes neoliberals (com està succeint al Brasil i l'Argentina) amb tot el que això significarà per a les majories pobres de Veneçuela. El que ha de preocupar els demòcrates, encara que això no preocupa als mitjans globals que ja han pres partit per l'oposició, és la forma en què estan essent seleccionats els candidats. Si, com se sospita, els aparells burocràtics del partit de Govern han segrestat l'impuls participatiu de les classes populars, l'objectiu de l'Assemblea Constituent d'ampliar democràticament la força política de la base social de suport a la revolució s'haurà frustrat.

Per comprendre per què probablement no hi haurà sortida no violenta a la crisi de Veneçuela, convé saber el que està en joc en el pla geoestratègic global. El que està en joc són les majors reserves de petroli del món existents a Veneçuela. Per al domini global dels Estats Units és crucial mantenir el control de les reserves de petroli del món. Qualsevol país, per democràtic que sigui, que tingui aquest recurs estratègic i no ho faci accessible a les multinacionals petrolieres, majoritàriament nord-americanes, es posa en el punt de mira d'una intervenció imperial. L'amenaça a la seguretat nacional, de la qual parlen els presidents dels Estats Units, no està només en l'accés al petroli, sinó sobretot en el fet que el comerç mundial del petroli es denomina en dòlars nord-americans, el veritable nucli del poder d'Estats Units, ja que cap altre país té el privilegi d'imprimir els bitllets que consideri sense que això afecti significativament el seu valor monetari. Per aquesta raó l'Iraq va ser envaït i l'Orient Mitjà i Líbia arrasats (en aquest últim cas, amb la complicitat activa de la França de Sarkozy). Pel mateix motiu, hi va haver ingerència, avui documentada, a la crisi brasilera, doncs l'explotació dels jaciments petrolífers 'presal' estava en mans dels brasilers.

Per la mateixa raó, l'Iran va tornar a estar en perill. De la mateixa manera, la Revolució bolivariana ha de caure sense haver tingut l'oportunitat de corregir democràticament els greus errors que els seus dirigents van cometre en els últims anys.

Sense ingerència externa, estic segur que Veneçuela sabria trobar una solució no violenta i democràtica. Desgraciadament, el que està en curs és la utilització de tots els mitjans disponibles per posar als pobres en contra del chavisme, la base social de la Revolució bolivariana i els que més es van beneficiar d'ella. I, simultàniament, provocar una ruptura en les Forces Armades i un conseqüent cop militar que deposi a Maduro. La política exterior d'Europa (si es pot parlar de tal) podria constituir una força moderadora si, mentrestant, no hagués perdut l'ànima.