Delta de l’Ebre: distopies per l’esperança

El delta de l’Ebre sedueix. Endinsar-s’hi és deixar-se embolcallar per una llum incomparable, que s’escampa per tota la plana guanyada al mar. Un prodigi natural on l’aigua (dolça i salada) i els sediments són els grans protagonistes, ingredients necessaris d’una biodiversitat formidable. Però com tota bona història, la del Delta és incerta i inconclusa. D’equilibri fràgil, fa anys que sentim notícies sobre l’impacte dels temporals de llevant o les grans borrasques a l’illa de Buda i el Trabucador; o llegim textos documentats sobre un cabal de riu intervingut, a més d’insuficient, que no aporta sediments suficients per evitar l’enfonsament de l’espai deltaic —sotmès al seu torn a l’augment del nivell del mar, entre 6 i 8 cm per dècada, que provoca un canvi climàtic fora de control.

I malgrat tot, els pròxims episodis d’aquest relat estan per escriure. Fet i fet, n’hi ha que apunten a l’esperança en el sentit que li donava l’escriptor Václav Havel. Qui també va ser expresident de la República Txeca va deixar dit: “L’esperança no és el mateix que l’optimisme. No és la convicció que una cosa sortirà bé, sinó la certesa que allò que fas té sentit, independentment del resultat”.

Doncs sí, al delta de l’Ebre molta gent treballa amb sentit, amb raons, amb conviccions i, per què no dir-ho, amb sentiments. Perquè l’objectiu s’ho val i el compartim. Volem un Delta que sigui paradigma del nostre immens patrimoni natural; un Delta on la gent del territori pugui viure dignament, i també un indret per visitar, per admirar i per fruir des del respecte. Però que hi hagi esperança no vol pas dir que les amenaces que sotgen el Delta desapareixeran com per encantament. I mirar de resoldre els perills és responsabilitat de la societat catalana en conjunt, perquè sovint oblidem que les Terres de l’Ebre i concretament aquesta zona humida —la més gran dels Països Catalans: 32.000 hectàrees, una quarta part de les quals estan protegides com a parc natural— són tan territori nacional com la meitat nord del país. El futur del Delta no afecta només la gent de l’Ebre, sinó que hauria de ser motiu de preocupació de tota la ciutadania catalana; no en va, aquesta llengua sedimentària és la punta de llança del canvi climàtic a casa nostra, i si badem, podríem acabar veient-hi els primers refugiats climàtics d’Europa. Convé recordar que la Mediterrània és la zona zero mundial de l’emergència climàtica?

Al Descobrir d’aquest estiu dediquem més de 150 pàgines a parlar del delta de l’Ebre. Presentat en dues revistes complementàries, d’una banda, tenim la publicació «Delta viu», amb imatges extraordinàries del fotògraf Sergi Boixader i una bateria d’articles escrits per gent del territori —entre els quals Maria Climent, Leonor Bertomeu, Anna Zaera, Oriol Gracià, Álvaro Arasa, Sílvia Berbís, Anna Borràs, Joan Todó o els il·lustradors Ignasi Blanch i Cinta Fosch— que tracten els grans temes del Delta. Expliquem com es va formar i la seva evolució històrica, però ens esplaiem en la descripció dels seus valors naturals, dels paisatges dinàmics que el caracteritzen, de la gastronomia que fructifica gràcies a la immensa biodiversitat de la zona, o també recomanem algunes de les activitats ecoturístiques i de turisme actiu que s’hi poden practicar, amb tota la informació necessària per fer-les.

D’altra banda, presentem l’especial «Sense Delta», que fa ús d’imatges generades amb intel·ligència artificial per l’il·lustrador Pep Montoya, com la que protagonitza la portada (un Poblenou del Delta de reminiscències venecianes), i que compta amb la participació del meteoròleg Francesc Mauri, del periodista ambiental Xavier Duran i de l’escriptora Agnès Rotger, entre d’altres. Aquest dossier és un especial distòpic i alhora rigorós, el rigor que aporten les dades científiques, i dibuixa un hipotètic escenari al 2075 que desitgem que no es produeixi. Així, aquest «Sense Delta» pretén sacsejar. Cinquanta anys és molt poc de temps; un horitzó que els nostres fills i néts, potser nosaltres mateixos, veurem. I més que discutir sobre si una predicció és més realista que una altra, amb aquests articles ens agradaria sumar complicitats per un llarg futur en companyia del Delta que hem conegut sempre. Fet i fet, volem creure que ja hem començat a impedir que es faci realitat, i en l’últim dels articles del número —escrit per la cap de redacció i també periodista ebrenca Judit Monclús— donem veu a totes les persones implicades en les solucions que hi ha damunt la taula. Salvar el Delta és possible i depèn de nosaltres.

Tant és així que, paral·lelament a aquest gran projecte periodístic, hem posat en marxa la campanya de sensibilització #ViuelDelta, una iniciativa per informar sobre els reptes que té aquest espai natural únic i per impulsar el compromís de la ciutadania a través de la pràctica d’un turisme responsable —què, si no, podia fer el Descobrir?— que serveixi per potenciar els actius d’aquest territori. Volem contribuir a fer créixer l’estima col·lectiva pel Delta i reforçar el seu valor com a patrimoni de tot el país. Esperem comptar amb la vostra ajuda.