Després del 155, què?

Fernando López Agudín

Periodista i analista polític

Des d'aquest 27 d'octubre, en què s'ha decidit la dràstica intervenció del Govern a Catalunya, després d'haver estat aprovada la il·legal declaració unilateral d'independència de la República catalana, Espanya sembla haver entrat en el túnel del temps: la Generalitat i les institucions autonòmiques intervingudes, el Govern cessat, els líders socials empresonats, Mossos d'Esquadra controlats per la Guàrdia Civil, el Parlament dissolt i les principals autoritats a punt de ser detingudes, si és que encara no ho han estat. La dreta s'afanya a imposar la seva particular concepció de l'ordre públic a Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Des que el favorit de Felip IV, el comte duc d'Olivares, va haver de fer front a la rebel·lió del 7 de juny de 1640, mai un president de Govern, Mariano Rajoy sota Felip VI, s'havia vist obligat a enfrontar-se amb una rebel·lió, la pacífica del 27 d'octubre de 2017 a Catalunya.

En el pecat de la seva indolència, gairebé una dotzena d'anys sense moure un dit per canalitzar la qüestió nacional catalana, porta ara mateix Rajoy la penitència de la independència catalana. Penitència que, un cop més, cau sobre les esquenes de tots els espanyols que no comprenen molt bé com s'ha arribat a aquest xoc de trens anunciat. Que la persona encarregada de dialogar ahir amb la Generalitat, Soraya Saénz Santamaría, hagi estat avui la mateixa que va coordinar la salvatjada que es va cometre a Barcelona l'1 d'octubre, que ha escandalitzat la Unió Europea, dóna una precisa idea de la concepció del diàleg que predomina a la Moncloa. Amb un mínim gest de Rajoy, no estaríem per desgràcia on ens trobem avui tots els ciutadans de l'Estat. La pregunta de les preguntes rau en saber què va passar el matí del dijous 26, en què ens aixequem amb la molt bona notícia de la convocatòria electoral de Carles Puigdemont per anar a dormir amb la mala notícia de la declaració unilateral de la independència catalana.

Tot Espanya va viure aquell dia pendent de la Sexta, tota una lliçó de periodisme per a la resta de les cadenes televisives, tot esperant un Godot que, com el de l'obra de Samuel Becket, mai va arribar. Les versions sobre la responsabilitat de l'incompliment de la mediació de Rajoy amb Carles Puigdemont, de la qual ha estat fedatari el lehendakari Urkullu, són tan diverses com contradictòries. El que sí sembla evident és que la comunicació telefònica entre els dos caps de gabinet de la Moncloa i Sant Jaume, senyors Ríos i Moragas, no va donar pas al fet que tots dos presidents arribessin a parlar. Qui va tallar aquest últim fil, va tallar llavors la sortida assenyada al conflicte entre el Govern central i la Generalitat, abonant el camí tant a la DUI com al 155. Potser, a la Moncloa van interpretar que l'evident rendició de Puigdemont, renunciant fins i tot al dret a decidir, obria el camí de la humiliació, imposant-li les eleccions sota el 155.

Tant de bo fos així, perquè hi cabria una última rectificació, però no ho és. Més aviat fa la sensació que Rajoy, molt crescut amb el suport del Rei de la dreta, ben sostingut amb les crosses de Cs i PSOE, ha caigut en la molt mala temptació de començar a aplicar aquelles tesis involutives d'Aznar sobre la qüestió nacional , plantejades per Franquito, com li diuen afectuosament al PP, al març de l'any 2000 en una desapareguda revista teòrica del Grup Vocento. En resum, la recentralització de l'Estat recuperant àmplies competències en sectors tan sensibles com ensenyament, cultura, institucions i mitjans de comunicació, que passaran la factura als ajuntaments, partits, entitats cíviques i socials. Retrocés democràtic que ens portarà, llevat que Déu ens ajudi, a l'etapa preconstitucional de Carlos Arias Navarro a través d'una interpretació laxa del 155, derrotada en la comissió constitucional del 1978, que fos presentada per Manuel Fraga. És com si el canvi d'horari previst per aquest cap de setmana, endarrerint els rellotges una hora, es combinés amb un canvi d'horari polític, endarrerint els rellotges quaranta anys.

Ara li toca a Rajoy passar de les paraules del 155 als fets del 155. Com ho pot aplicar si, segons una recent enquesta d'El Periódico, més d'un 66% dels catalans ho rebutja i d'aquests, més d'un 43 % són electors del PP, PSOE i Ciutadans? Encara és molt aviat perquè qualli la proposta llançada pel prestigiós historiador Borja de Riquer i Permanyer, consistent en ressuscitar avui la coalició Solidaritat Catalana de l'any 1907, com una resposta democràtica catalana a la imposició del 155. Però les forces interventores li donaran una molt important empenta al crear totes les condicions perquè totes les forces que defensen el dret a decidir coincideixin en una alternativa comuna basada en la celebració d'un referèndum amb garanties i vinculant, en l'alliberament de tots els detinguts i el sobreseïment de les causes polítiques juntament amb la supressió de les sancions i multes. No li serà gens fàcil al poder central embridar una societat com la catalana, excepte, és clar, que es retrocedeixi també de l'actual preconstitucionalitat a la dictadura.

Malgrat que Rajoy actua amb intel·ligència, intentant dotar-se el més aviat possible d'un govern autonòmic coordinat amb les forces d'intervenció, és bastant difícil que les urnes del 21 de desembre puguin resoldre els greus problemes del 155. Amb líders detinguts, processats per rebel·lió i sedició, per tant inhabilitats, aquesta aparença democràtica amb la qual avui la Moncloa tracta de cobrir-se cauria per la seva pròpia irrellevància. Celebrar eleccions convocades pel govern de Madrid i amb els dirigents sobiranistes empresonats, no és de rebut a la Unió Europea. No és amb un govern Quisling o Petain, com va canalitzar el conflicte històric de Catalunya amb Espanya. Sense la recuperació de les institucions catalanes avui intervingudes, sense un pacte de les forces polítiques catalanes, les urnes del 155 recordarien a les que col·locava la dictadura franquista després de posar fora de la llei els partits democràtics. Tractar de desenvolupar les tasques recentralitzadores mitjançant un govern ad hoc és una mesura tan perversa com inútil. Ulsterizar Catalunya és la pitjor política per a Espanya i la democràcia.

L'ona expansiva de l'aplicació del 155 a Catalunya s'estendrà, amb tota seguretat, a la resta de pobles que conformen Espanya. El bipartidisme dinàstic, ja molt deteriorat per la qüestió social, que previsiblement s'aguditzarà després de l'anunciada reducció a la meitat de la compra alemanya de deute espanyol, no té capacitat per abordar la qüestió territorial. La manifesta incompetència del PP i del PSOE, sumada a la dels actuals representants d'institucions estatals, apropa l'escenari polític de l'actual monarquia dels Borbons a l'existent durant els anys finals dels monarques Alfons XIII el 1931, Isabel II el 1868 i Ferran VII el 1808, que aviat van desembocar en les Constitucions de 1931, 1869 i 1812. Si aquell decret de Nova Planta, imposat per la raó armada a Catalunya, va consolidar la Corona de Felip V, no és avui gens segur, sinó tot el contrari , que la imposició del 155 als catalans serveixi per ajudar a consolidar la Corona de Felip VI.