Distància no és equidistància

Antoni Aguiló

Filòsof del centre d'estudis socials de la Universitat de Coïmbra

Allò que va començar com a mesura bàsica per aplanar la corba de contagis (a més d'un acte de solidaritat amb els professionals sanitaris i els grups de risc) s'ha consolidat com una nova norma de socialització. L’OMS recomana mantenir una distància mínima d'un metre entre persones. El missatge és senzill: com més ens aïllen físicament dels altres, més ràpid acabarà tot això. En altres paraules, el distanciament interpersonal és el millor per a tothom.

No obstant això, l'imperatiu polític i sanitari de la distància interpersonal s'enfronta a una contradicció inquietant: la cura mútua exigeix que estiguem físicament separats, la qual cosa entra en conflicte amb la lògica de l'organització social i de l'acció col·lectiva. Com reorganitzar la protesta en un context vulnerable en què els nostres cossos ni tan sols poden tocar-se en públic? Com donar continuïtat a les lluites comunitàries per la democràcia i els drets humans quan s'ha fet evident la necessitat de prioritzar valors compartits i superar un sistema que ens vol atemorits i separats? Quin impacte té el distanciament forçós en els grups més vulnerables? Com afrontar, en definitiva, la presumible despolitització de l'espai públic a la que pugui portar l’erròniament anomenat distanciament social?

Cal anar amb compte de no confondre termes. En el context actual, la distància física interpersonal constitueix una mesura de salut pública, mentre que la idea de la distància social remet a un concepte de la sociologia urbana. Durant les dècades de 1920 i 1930, Robert Park va popularitzar el concepte en referència al conjunt de normes socials que diferencien els individus i grups en funció de categories com l'ètnia, l'edat, el gènere, la classe social, la religió i la nacionalitat. Aquestes normes creen diferents graus de distància (moral, social i cultural) en forma de fenòmens com els prejudicis, la por o la discriminació. Per tot això Park deia que la distància social converteix les ciutats en "un mosaic de petits mons que es toquen sense arribar a penetrar-se". Quan sistemes d'opressió com el capitalisme, el racisme i el patriarcat estableixen aquestes normes, poden acabar creant una geografia de la por i l'exclusió basada en marcadors com la raça, el gènere o la condició sexual: la política de guetos i camps de concentració del nazisme, la segregació racial de l'apartheid sud-africà, les lleis racistes de Jim Crow que obligaven persones com Rosa Parks a romandre de peu a l'autobús davant dels seients buits, etc.

En el seu llibre Raça, espai i llei, la professora Sherene Razack descriu extensament les formes en què l'espai és definit i controlat per ideologies que produeixen determinats cossos com a marginals i descartables, entre ells els cossos sexualitzats que exerceixen la prostitució, els cossos reprimits que comparteixen intimitat en quartos foscos i els cossos estigmatitzats amb VIH. Avui cal demanar-se per les maneres de control espacial que en resposta a la pandèmia afectaran sobretot els cossos més vulnerables: els cossos fràgils de la gent gran, els cossos "discapacitats" de les persones amb capacitats diverses, els cossos precaritzats dels treballadors empobrits, els cossos deshumanitzats que viuen al carrer i els cossos racialitzats que viuen el confinament en camps de refugiats o en centres d'internament d'estrangers, entre altres col·lectius amb major risc de contraure el virus.

L'espai no és un lloc buit ni neutral, sinó un camp de batalla en què es lliuren conteses ideològiques. Fa temps que la batalla la ve guanyant clarament el neoliberalisme mitjançant la imposició de lògiques que privatitzen i criminalitzen l'espai. No en va deia Boaventura de Sousa que en els últims anys la gent s'ha tirat als carrers perquè és l'únic espai públic no colonitzat pels mercats. La reconfiguració de les relacions socials sota l'imperatiu de la distància social com a regla de l'anomenada "nova normalitat" ens obliga a estar atents a com podem contrarestar-ne els efectes perniciosos per a la democràcia i els drets humans. La recent suspensió de la democràcia a Hongria és certament un fet a tenir en compte, ja que mostra el lliscament de l'Estat cap a formes autoritàries. En països que van experimentar esclats socials el 2019, com Xile, el Govern ha limitat les concentracions en espais públics a un màxim de cinquanta persones mantenint la distància entre elles. En un cas extrem, el president de Filipines, Rodrigo Duterte, va autoritzar disparar a matar tota aquella persona que incompleixi el confinament.

És possible que la inseguretat i la incertesa que envolten les relacions socials es tradueixin en una reacció immunitària guiada per la por de la gent al contagi o a un nou brot viral. Aleshores nosaltres mateixos ens convertiríem, recuperant l'expressió de Park, en "petits mons" cada vegada més aïllats, més desconnectats i tancats a la idea d'un món comú, que és el món de la interdependència, de l'ésser amb els altres i de la cura compartida.

Les lluites socials dels propers temps hauran d'aprendre a mantenir amb audàcia el difícil equilibri entre allò defensiu i allò ofensiu. Un moviment defensiu per combatre l'autoritarisme i la fragmentació de les lluites que probablement la nova normalitat comporti. I un moviment ofensiu conscient que el benestar individual exigeix responsabilitat comuna, acció col·lectiva i participació activa en el benestar de la comunitat.

Per a això serà necessària una política de l'empatia radical basada en el compromís de buscar el que ens uneix. Jeremy Rifkin diu que l'única manera que té l'ésser humà de sobreviure a la guerra, a la degradació ambiental i al col·lapse econòmic és millorar l'empatia global. El problema és que tendim a empatitzar amb les persones que se'ns semblen o estan més a prop nostre. Oblidem que som engranatges d'una maquinària capitalista global que ens connecta amb el patiment dels altres i a el mateix temps ens distància psicològicament d'ells: comprem dispositius electrònics que fan servir coltan extret en mines per nens i fem servir peces de roba fabricades per dones en tallers de sobreexplotació.

Ens hem d'assegurar que la distància física no condueixi a la distància social ni a la distància psicològica. En efecte, separació no vol dir desunió, ni distància, equidistància.