Els perdedors de sempre sota el règim del 78

Un nombre indeterminat però més que considerable de persones nascudes a l’Estat espanyol a mitjans del segle passat ha pogut viure al llarg de la seva vida dues etapes històriques esperançadores durant les quals s’expressava una enorme confiança en la utilitat de l’acció col·lectiva per aconseguir una millora en les condicions de vida i un canvi radical de règim polític i social.

Una d’aquests períodes és ben recent. Es podria dir que durant la segona dècada d’aquest segle es van produir fenòmens sociopolítics multitudinaris excepcionals i es van poder viure experiències ben diverses que apuntaven d’alguna manera cap a transformacions socials. Caldrà que en algun moment els historiadors dediquin esforços a explicar, per exemple, els motius pels quals les places es van omplir de gent indignada, les arrels del procés sobiranista català que va il·lusionar milions de persones o l’explosió per tot arreu d’anhels de participació en la vida política a través de noves organitzacions que es reivindicaven com a subjectes motrius d’una “nova política”.

L’altra etapa és molt anterior. És la dels anys 60 i 70, a la qual caldria prestar molta atenció, des del punt de vista de la recuperació de la memòria, per tal que els estudiosos no es quedin sense testimonis vius, com els ha passat als historiadors que avui investiguen sobre la guerra del 36 i la postguerra.

El documental en sis capítols que hem pogut veure a 'La 2' i es pot veure a 'RTVEplay' sobre 'La conquista de la democracia' és el resultat de moltes hores de feina, d’una àmplia recerca de continguts audiovisuals sobre el que va passar a l’Estat espanyol durant la segona meitat del període de dictadura franquista i els primer anys de la Transició. És un gran treball. Un recull extraordinari d’imatges i comentaris sobre la conjuntura econòmica i social d’aquells anys.

Les autores i autors han disposat, sens dubte, amb un suport econòmic i unes facilitats poc freqüents per accedir a fons documentals de diferents entitats, per poder visionar, seleccionar, gravar i editar el que necessitaven per construir sis relats sobre la vida laboral, sindical, acadèmica, política, econòmica i social durant el franquisme.

Té la gran virtut de recollir una enorme quantitat d’episodis de les grans mobilitzacions de la classe treballadora, d’estudiants i professors, de la gent de la cultura i dels veïns de barris populars malgrat la repressió que el règim dictatorial administrava amb violació sistemàtica dels drets elementals de les persones.

La proliferació d’actes de protesta, les manifestacions, l’edició i difusió de publicacions prohibides, les vagues reivindicatives de millores laborals, la solidaritat que generaven en comarques senceres i sectors de producció, i sobre tot, els nivells d’autoorganització popular necessaris per mantenir aquestes lluites en contra de la legalitat, posaven en qüestió la capacitat de l’aparell dictatorial per mantenir-se com a tal. Gent de tota mena prenia progressivament consciència en la pròpia força col·lectiva. Els demòcrates tenien la impressió de ser protagonistes de moments històrics especials. Les protestes es generalitzaven, creixien i estenien la idea de que hi havia possibilitats reals de fer caure el règim franquista de dalt a baix. La subversió creixia fins i tot dins l’Exèrcit, com es posa de manifest en el temps que el documental dedica a la UMD.

Els guionistes no han caigut en el parany d’intentar explicar la Transició com el resultat de l’acció política i de les reunions d’unes quantes personalitats, com Arias Navarro, Torcuato Fernández Miranda, Adolfo Suárez, Santiago Carrillo, Felipe González o Joan Carles de Borbó. Res a veure amb aquella sèrie, estrenada també a TVE l’any 1995, i que van dirigir Victoria Prego i Elías Andrés. Les claus del canvi polític, segons aquell relat, es trobaven en fets com l’atemptat contra Carrero Blanco, la seva successió, “el espíritu del 12 de febrero”, la influència exterior, el fracàs de “el aperturismo” o la irrupció en l’escena política d’un PSOE renovat sota el lideratge de Felipe González.

La mort de Francisco Franco havia de precipitar esdeveniments, tothom ho tenia clar, però el règim franquista va seguir viu i les batalles contra la seva continuïtat es lliuraven als carrers. Les persones que han treballat en 'La conquista de la democràcia' han realitzat, en aquest sentit, un exercici necessari de recuperació de la memòria històrica, perquè massa vegades s’ha explicat que les llibertats s’havien aconseguit gràcies al tarannà democràtic de Joan Carles I i al “sentit d’Estat” d’unes poques figures convençudes de la necessitat d’acostar l’Estat espanyol a la realitat europea. El visionat de tots sis capítols és molt recomanable, per a tots els públics.

Dit això, cal assenyalar també insuficiències i defectes. En té uns quants.

Més enllà de consideracions formals sobre la repetició de fotografies i seqüències, sempre inconvenient en el llenguatge audiovisual, en línies generals es pot dir que l’enfocament de la sèrie respon al marc mental de qui va negar i encara nega que existís la possibilitat d’una ruptura d’arrel amb el franquisme. Amb aquell grau de mobilització social, recollida en bona mesura en el documental, la voluntat de pactar amb els franquistes havia de donar resultats decebedors. L’acceptació de la reforma del règim i la renuncia a la ruptura no només va comportar desencís i frustració sinó que va deixar una herència dins de les institucions que avui encara patim i lamentem.

Nicolás Sartorius, principal inspirador d’aquest extraordinari treball, havia de concedir necessàriament i afortunada una importància cabdal a la realitat del moviment obrer durant els anys seixanta i setanta. Només faltaria. Ell formava part de la direcció de Comissions Obreres i va ser processat i condemnat per aquest motiu a 19 anys de presó, en el Procés 1001 del TOP. Tot i així, en el sisè capítol, argumenta a bastament que les claus del canvi polític es trobaven en el consens, en contactes com els que es van establir entre personatges com ell mateix i els governants franquistes. Significativa resulta l’explicació del moment en què va rebre un telegrama de mans de la Guardia Civil, quan es trobava a la localitat càntabra de Comillas, per convocar-lo a ell mateix i a uns altres dirigents de CCOO a una reunió amb Adolfo Suárez, on es va parlar sobre la idea d’un “gran acord”. Quedava obert el camí cap als “Pactes de la Moncloa”.

En el mateix sisè capítol, que porta per títol El resurgir de la esperanza, queden recollides paraules de Diego López Garrido, en les quals assegura que la Llei de Reforma Política, aprovada el mes de novembre de 1976 pels procuradors en Corts de la dictadura, havia significat “el suïcidi del règim franquista”. D’acord amb aquesta idea, si el franquisme havia mort, desapareixia la necessitat de fer-lo caure.

Quedaven, això sí, episodis freqüents de “ruido de sables”, procedents de la jerarquia militar. Els defensors de la via dels pactes van insistir molt en aquesta idea en aquell temps, per justificar la necessitat de mantenir una extrema prudència per poder “passar de la dictadura a la democràcia”..

Els guionistes no passen per alt alguns dels darrers crims del franquisme. D’una manera més o menys explícita o detallada o puntual es fa referència a les execucions de Salvador Puig Antich, Xosé Humberto Baena, José Luis Sánchez Bravo, Ramón García Sanz, Jon Paredes Manot (Txiki) i Angel Otaegui Etxebarria. Franco moria matant i es troba a faltar alguna reflexió sobre el que es va deixar de fer des de l’esquerra i sobre les morts que es podien haver evitat amb moviments de solidaritat suficients, de tothom, com el que va salvar les vides de condemnats a mort al procés de Burgos, des quals, per cert es diu senzillament que eren bascos.

De les organitzacions que com ETA van optar per la lluita armada s’afirma, en declaració recollida en el documental, que “li feien el joc a Franco”.

Es dedica la necessària atenció al que va significar la detenció i afusellament del dirigent del PCE Julián Grimau, l’any 1963. No falta, però qui ha quedat atònit amb el silenci guardat en el documental sobre l’execució el mateix any, a garrot vil, dels anarquistes Francisco Granado i Joaquín Delgado.

Es fa referència a la mort de persones com Pedro Patiño, Antonio Ruiz Villalba o Maria Luz Najera, en episodis de violència de la policia. Es parla sobre la matança de Vitòria i sobre els fets de Pamplona de 1978, on va morir Germán Rodríguez. Hi va haver molts més. No podem deixar de recordar assassinats com el de Cipriano Martos, Manuel Fernández Márquez, Manuel García Caparrós o el de Yolanda González.

La Transició no era pacífica. Les tortures sistemàtiques a comissaries i casernes de la Guardia Civil, la repressió policial, les accions criminals de la ultradreta i particularment la matança al despatx d’advocats laboralistes d’Atocha posaven en evidència que el règim, lluny d’haver-se “suïcidat”, intentava sobreviure amb els mètodes que millor coneixia.

La resposta contra aquests brutals assassinats, tal com es recorda en el documental. va ser totalment silenciosa. Així ho desitjaven Santiago Carrillo i la direcció del PCE, que d’aquesta manera va demostrar la seva capacitat de control en un context de gran dolor i de tremenda indignació.

Resulta sorprenent, durant el visionat dels sis episodis, no tant la freqüència de necessàries referències al Partit Comunista d’Espanya, que era sens dubte el partit antifranquista de més pes, com la descarada voluntat d’esborrar el record de l’existència d’organitzacions revolucionàries de diferents sensibilitats. I n’hi havia un munt, amb menys implantació que el PCE però amb influència demostrada entre la classe treballadora, a facultats i instituts, als col·legis professionals, a la vida cultural i associativa, als moviments veïnals. En un capítol fins i tot s’intenta donar a entendre que el feminisme organitzat dels anys 70 va existir gràcies al PCE. Milers i milers de persones que militaven en organitzacions comunistes, llibertàries, cristianes de base, independentistes, socialistes de diferent mena i condició, van dedicar una part substancial de la seva vida a la lluita contra la dictadura, convençudes de la possibilitat que després de la seva caiguda es podria veure el naixement d’una societat igualitària, una democràcia real. El més que es pot arribar a veure sobre aquestes organitzacions en alguns episodis de la sèrie, de manera fugaç, és alguna pancarta entre manifestants. Fins i tot s’ignora l’existència del Frente de Liberación Popular (conegut com FELIPE) de forta presència al moviment estudiantil dels anys 60 i en el qual va militar el propi Sartorius.

Les banderes roges amb la falç i el martell eren senyals d’identitat comunes a la part més visible i activa dels qui actuaven contra la dictadura. L’aspiració a una societat socialista es trobava a la major part de programes de partits. No semblava que existissin amplis desitjos de fer tractes sobre una futura llei de lleis amb qui havia manifestat fidelitat a los “Principios Fundamentales del Movimiento”.

És, d’altra banda, un documental molt madrileny. S’han editat seqüències relacionades amb manifestacions i vagues a Catalunya, al País Basc, a Galicia i a Andalusia però gairebé no es diu ni una paraula sobre les organitzacions i plataformes basques, gallegues, catalanes o andaluses ni sobre les diferents reivindicacions de sobirania, sense les quals és impossible entendre el que es va pactar i votar l’any 1978. Paradoxalment, però, la imatge que es pot veure a la portada de la web destinada a difondre el documental apareix una pancarta en una concentració a plaça de Catalunya amb les següents paraules: “Perquè som una nació, no a la Constitució”. Curiós, perquè enlloc es diu res sobre qui va fer campanya en contra i es posa en valor que va ser aprovada amb el 87 per cent de vots afirmatius, al conjunt de l’Estat, sense distincions territorials.

“El que va començar essent una reforma va acabar sent una ruptura”, s’afirma a la conclusió del sisè capítol. “Una ruptura pactada” que va deixar com a llegat un poder econòmic oligàrquic, el monarca triat pel dictador i la seva línia dinàstica, un poder judicial elitista i antidemocràtic, uns cossos policials farcits d’ultradretans, un exèrcit perillós i una amnistia que va equiparar les víctimes del franquisme amb els victimaris i que s’alça com a barrera contra qui exigeix veritat, justícia i reparació dels crims de la dictadura.

És el que es coneix com a règim del 78. Una conquesta segons els autors del documental, que proclamen que “el dictador va morir al llit, però la dictadura va morir al carrer”. Al carrer es van conquerir importants llibertats elementals, però avui, en el 2025, no sembla que tal “conquesta” serveixi per aturar el creixement de la ultradreta ni per engrescar la participació del jovent en lluites que generin esperances entre els perdedors de sempre. Les il·lusions dels anys 70 queden lluny. Les dels anys 2011 i següents s’han dissolt, però cal confiar en què més aviat que tard ha de ressorgir amb prou força social la voluntat necessària per caminar cap a un sistema adequat per acabar amb la pobresa, la xenofòbia i el racisme, el masclisme, la violència dels estats, la destrucció de la biosfera i la resta d’actuals manifestacions de la bogeria capitalista.