Estàvem indignats, recordeu?

Juan Tortosa, periodista

Però no s'havia nascut per a canviar la vida de la gent?, per a fer política d'una altra manera. No haviem quedat en que els dos partits de sempre eren la mateixa cosa? No es tractava de donar-li a tot això una bellugada tal que el bipartidisme acabés dormint el somni dels justos? Fins els nassos de veure i sentir com es juga tot el dia a Borgen o a Juego de Tronos.

Considera el PSOE que els resultats obtinguts per Podemos diumenge passat han deixat als socialistes les mans lliures per oblidar els tres milions set-cents trenta-tres mil vots que la formació morada va obtenir en les eleccions generals. Ábalos sembla haver estat esperant aquesta ensopegada del 26M, veient la pressa que s'ha donat per suplicar a Ciutadans que retiri les línies vermelles. Es moren per pactar amb els naranjitos. El més adequat seria, doncs, deixar que les forces de Sánchez posessin en evidència la seva veritable naturalesa i retirar l'oferta, per part de Podemos, de formar govern amb ells.

L'esperit del 15M ha de prevaler per sobre de les persones i les picabaralles. No sembla que sigui bona cosa caminar copiant la manera que els partits de tota la vida tenen de fer les coses. Com és possible que aquell aire fresc que es respirava fa només cinc anys hagi quedat gairebé esvaït? No crec que sigui bona cosa proporcionar motius als adversaris per a l'ofensa i la impertinència. Si abans aquests esbirros s'havien d'inventar els arguments pels atacs, d'un temps ençà ho tenen més fàcil, perquè ara la munició se'ls ofereix gratis des de les pròpies files de Podemos.

Potser l'opció és fer un pas enrere, recompondre's, enviar a passeig d'una vegada els personalismes, però tots els personalismes sense excepció, i a partir d'aquí treballar sense descans fins tornar a il·lusionar a la gent. Estàvem indignats, recordeu? I vau saber traduir aquesta indignació en opció política. I ara en un plis-plás, sense que ningú sàpiga molt bé com, o potser sí, ha arribat el desencantament No hi ha manera d'evitar tantes baralles, divisions i batusses? S'havien aconseguit triplicar els suports que el PCE o Izquierda Unida van tenir en els seus millors moments i aquests números ja són història. A veure si us assabenteu: els joves d'entre vint i trenta anys no volen votar PP ni PSOE, així es vesteixin de seda. I això és un filó que Podem no ha de permetre's el luxe de desaprofitar. No pot ser que, desmotivats o decebuts, els més joves, que són el futur, acabin apostant per l'abstenció. O el que és pitjor: votant a Ciutadans o a Vox.

L'oferta de l'esquerra que s'ha proposat denunciar la desigualtat i la corrupció dels partits de sempre, les propostes de l'esquerra que tants desnonaments ha aconseguit detenir, que ha denunciat el funcionament de la banca i l'ús i abús de les portes giratòries; els postulats d'aquella esquerra trencadora dels anys 2014 i 2015 que treia els colors als qui havien fet de la política la seva forma de viure… aquesta esquerra no pot acabar fent ni dient les mateixes coses que els partits de sempre, no pot acabar venent la seva progenitura a canvi d'un plat de llenties.

Que els de sempre s'apanyin entre ells com sempre, que mostrin la seva veritable cara i entenguin que no poden comprar el seu blanqueig a canvi d'una reduïda participació en el seu govern. Perquè això, més aviat que tard, derivaria en el menyspreu i la humiliació del soci més feble. Eren la casta, o ja no ho recordem?

Els vots de Podemos van néixer després de les protestes iniciades el 15M, però el que allí es denunciava no ha millorat molt encara, el que s'exigia aleshores segueix sense aconseguir-se. Els poderosos es van posar dels nervis, cert, però no van trigar a recompondre's i respondre amb una guerra sense treva contra el braç polític d'aquell moviment. Hi ha alguna certesa que permeti deduir que la millor opció pel futur de Podemos és formar ara part d'un govern del PSOE?

Un bon percentatge de l'èxit dels primers temps va residir en l'ús d'un llenguatge clar, i en unes propostes innovadores que, només aconseguir el primer triomf en les eleccions europees de 2015, van desembocar en l'abdicació del rei i la dimissió del secretari general del Partit Socialista. No es van casar amb ningú i van deixar en evidència les contradiccions i perversions del sistema. Amb tot aquest capital (traduït en tres milions set-cents mil vots en les generals, no l'oblidem) cal pactar en inferioritat de condicions? Algunes coses han canviat des que es va fer fora el PP del poder, és cert, però per a que aquest canvi segueixi essent possible, de debò que la millor manera ha de ser formar part d'un govern al qual sembla que li produeix al·lèrgia escorar una mica més cap a l'esquerra? Que es busquin la vida.

El patrimoni de Podemos és molt valuós, malgrat l'ensopegada del 26M. No és just que es faci fosfatina. Què dur que ha estat el que ha passat amb els ajuntaments del canvi! La prioritat ha de ser frenar el fratricidi d'una punyetera vegada. Transparència, tota; arguments a l'adversari, ja n'hi ha prou. Si us plau.