Estimar també és d'esquerres

Antoni Aguiló

Filòsof del Centre d'Estudis Socials de la Universitat de Coïmbra

Per seduir el seu electorat de cara a les eleccions del 10N, els partits d'esquerres presentaran programes amb una retòrica plena de referències a la igualtat, a la diversitat, al discurs verd, a la inclusió social i a la participació. No obstant això, en cap d'ells figurarà un discurs més o menys compartit sobre l'amor com a eix de les lluites per la democràcia i l'emancipació. Per què l'amor ha desaparegut del discurs polític públic? Per què es considera un fenomen aliè al llenguatge, als problemes i les tradicions de la política partidària normalitzada, que es viu en termes d'agressivitat, testosterona i domini? Aquest empobriment del discurs polític sobre l'amor resulta d'una miopia col·lectiva històrica de les esquerres (sobretot en la seva forma partit) per satisfer les necessitats immaterials de les persones i posar un èmfasi accentuat en el reconeixement de les preocupacions materials.

No hi ha dubte que l'amor és un dels anhels més profunds de la condició humana. Però quin paper té en aquests temps d'instrumentalització política de l'odi? Serà, com va dir Hart Crane, que l'amor no és més que "un fòsfor cremat que rellisca per un urinari"? O potser es tracta d'una praxi social amb poder per vincular els éssers humans i instituir formes de vida alliberadores?

D'alguna manera, el tema de la degradació de l'experiència amorosa ja estava present en els escrits del jove Karl Marx. Aquests reflecteixen un elevat sentit antropològic que reivindica "l’home total" front l'ésser humà alienat per un sistema capitalista deshumanitzador que l'obliga a competir, a vendre la seva força de treball a altres amb condicions lamentables i a intercanviar diners per diners, i no "amor per amor, confiança per confiança, il·lusió per il·lusió ". És de reconèixer, a més, que en la seva insaciable voracitat colonitzadora, el capitalisme també s'ha apropiat del discurs i del llenguatge amorós, convertint-lo en un negoci de consum més.

Malgrat això, va ser la militant comunista Alexandra Kollontai qui, en una carta de 1923 titulada "Obriu pas a l’Eros alat!" adreçada a la joventut obrera, reconeixia la importància dels impulsos afectius de l'ésser humà com a força inseparable d’allò social. Kollontai li preguntava a un imaginari camarada proletari quin era el lloc que li corresponia a l'amor en la ideologia de la classe treballadora. Per a ella, la Revolució russa de 1917 havia triomfat en el camp econòmic i el polític, però no prou "en les idees sobre la concepció del món, en els sentiments, en tota creació espiritual de la humanitat". Kollontai distingeix dos tipus d'amor: "Eros sense ales", l'amor pulsional dirigit a la reproducció, i "Eros alat", un sentiment profund "teixit amb emocions diverses que han estat forjades en el cor i en l'esperit". Kollontai critica que molts dels seus companys veien Eros alat com una nosa per a l'activitat revolucionària. En la seva contra, sosté que l'amor no és un assumpte privat ni molt menys superficial per a la lluita revolucionària, sinó "un sentiment de caràcter profundament social", un "factor del qual es poden obtenir beneficis a favor de la col·lectivitat". Com a cura del bé comú, l'amor es basa "en el reconeixement de drets recíprocs, en l'art de saber respectar la personalitat de l’altre, en un ferm suport mutu i en la comunitat d'aspiracions col·lectives".

Aquesta visió de l'amor connecta amb la de l'activista feminista bell hooks. Per a ella, l'amor no és únicament un sentiment, sinó també un acte de voluntat, però sobretot és una acció participativa que implica afectivitat, cura, reconeixement mutu, respecte, compromís, confiança i comunicació oberta. Estimar és ser capaç de posar-se al lloc de l'altre, d’atendre les seves necessitats, de complementar-lo i d’ajudar-lo a caminar per tal de construir un camí conjunt. Potser és aquest el motiu pel qual en Pilot de guerra Antoine de Saint-Exupéry ens va llegar la definició més bella que fins ara he llegit sobre l'amor: "Una xarxa de llaços que ens fa arribar a ser". Aquesta xarxa de vincles, d'afectes, d'aprenentatges i experiències no es compra ni es ven en cap centre comercial, ja que no té res a veure amb els diners i la rendibilitat, sinó amb el temps de vida per estar amb un mateix i amb els altres, per crear llaços humans significatius: "Va ser el temps que vas passar amb la teva rosa el que la va fer tan especial", ensenya el Petit Príncep.

Necessitem desbloquejar el cor d'una política sense cor. És hora que en política es torni a parlar d'amor, de sentiments i sensibilitat, no com a simple floritura retòrica, sinó com a llenguatge de combat contra el sexisme, el racisme i altres formes d'opressió, com va fer Luther King. No ens enganyem: mai no hi haurà autèntica democràcia ni autèntica justícia social si abans no es produeix una autèntica revolució emocional, un canvi de sensibilitat (allò que Federico García Lorca anomenava "explosió espiritual") capaç d'intensificar la nostra consciència social i col·lectiva, comprometre amb la transformació de les condicions de vida dels grups desfavorits i alliberar-nos del prejudici patriarcal que l'amor és un sentiment privat (i per tant apolític) que et torna vulnerable i dependent, com si la condició humana no ho fos de per si.

Les esquerres haurien de contribuir a la necessària tasca de desprivatizar i despatriarcalizar l'amor, encara que em temo que en aquest context d'esquerres desunides i desencisades és demanar la lluna en un cove. Hi haurà qui vegi la manca d'un discurs públic de les esquerres polítiques sobre l'amor com una mera i insignificant qüestió de llenguatge. Permetin-me que ho dubti. Si fos així, els convido a seguir la recomanació de Ramon Llull de les acaballes del segle XIII: "Si no ens entenem pel llenguatge, entenguem-nos per l'amor".