La fi de l’excepcionalitat

Ignasi Gozalo-Salellas, professor i assagista

Juny del 2019. Apuntem la data, perquè probablement poguem afirmar que és el moment que segella el període d’excepcionalitat política a Catalunya i, per extensió, a Espanya. El passat dissabte 15 de Juny, dia en què es van formar els ajuntaments de tot l’estat espanyol, posava fi a la dècada de l’excepció, de la revolta col·lectiva i de les mobilitzacions massives. I es donava pas a un nou domini de la normalitat. Comença un segon règim democràtic.

Amb hores de diferència, es posava fi al judici contra el moviment independentista i comprovàvem l’afiançament en l’àmbit municipal de lògiques partidistes del sistema ja viscudes dècades enrera. A dia d’avui, a Espanya només tres grans ajuntaments es mantenen en mans de les forces del canvi de 2015: Barcelona, València i Cadis. Aquests projectes excepcionals, amb lideratges carismàtics, tindran l'oportunitat d’estendre el seu projecte de ciutat, tot i que molt probablement rebaixant les expectatives de fa un lustre. També hi ha excepcions dins de l’esgotament de l’expecionalitat. Per contra, la renovada i extremada dreta reconquista Madrid, i moltes altres ciutats mitjanes. A Barcelona, el vot dels representants de les elits també condiciona el tauler de joc.

A Catalunya, la socialdemocràcia tradicional ha tornat, tot i que amb timidesa, i s’ha endut per davant part de l’energia dels projectes municipalistes d’emancipació representats per les noves forces polítiques, i amb noves formes de fer, sorgides durant la última dècada: les Candidatures d’Unitat Popular (CUP) sofreixen una pèrdua de representació i visibilitat enormes, i el principal símbol de la ruptura amb el règim del 78 a Catalanya —l’arribada dels comuns al l’alcaldia de Barcelona— aposta per una mutació legítima però desmobilitzadora. De ser la veu del poble a ocupar l’espai de centralitat que en el seu moment va representar el PSC, aquella autèntica màquina municipalista i contrapunt sistèmic al fer país del pujolisme. Quan els antics rivals et prefereixen a algú altre és que has deixat de ser una amenaça; en aquest cas, per als poders fàctics de la ciutat i la nació.

Cal, doncs, fer-se una pregunta. Eren aquestes forces l’inici d’una nova forma de fer política, o bé els actors protagonistes d’un període d’excepcionalitat, tan necessari per redimir les classes populars com suficientment breu per a la recomposició de les forces hegemòniques del règim del 78 en una nova pell? Com entendre, si no, el renovat pes del PSC com a partit frontissa a Catalunya o, en el marc estatal, la tornada del Partit Popular més conservador des de Fraga? Les forces del canvi van ser l’inici d’un període de somni per a l’emancipació i la politització de les bases socials, sens dubte. També per a la introducció de nous llenguatges. Però segurament a mode d’intermezzo entre regnes.

Costa fer ús del terme transició. El desgast i el mal ús en el context espanyol han estat evidents, però s’hi revelen algunes similituds. D’aquella primera transició, la del 1975-1982, se’n van apropiar els guanyadors del Pactes de la Moncloa per tal de produir una narrativa de consens i normalitat. I de passada, per sepultar la potència de moltíssimes energies renovadores en l’àmbit de l’associacionisme cívic, de les noves pedagogies, de les cultures alternatives o de la mateixa dissidència política. Alguns també van posar nom a aquell efecte: el desencís. No pocs tenen avui raons per tornar a sentir-ne.

Amb una bona amiga sovint hem imaginat els possibles per al futur. Caldria afegir a la pregunta, avui: quins són els fets possibles que tradueixin la necessària imaginació d’un horitzó a l’acció política i social en el dia a dia? La presó de líders de la societat civil com Jordi Cuixart o Jordi Sànchez, entre d’altres fets, ens alerta dels límits que els marcs constitucionals permeten en els estats de dret —i no només en l’espanyol. Només queda un acte per tancar aquest capítol de la història: la sentència. Les lògiques d’autoritat i d’escarni contra la desobediència i la insubmissió vistes durant el llarg judici contra l’independentisme al Tribunal Suprem fan preveure no sols una sentència dura sinó també la victòria d’un nou règim disciplinari, com l’entenia Michel Foucault, sota el mandal de “l’ordre constitucional” en el futur més immediat. Si aquest presagi es confirma, el nou règim democràtic no trigarà gaire en etiquetar l’excepcionalitat interrompuda como una “segona transició”. Un mal menor.