Finestra amb vistes: A cadascú la seva veritat

Fernando Ruiz-Goseascoechea

Després de la sessió de meditació per Zoom acostumo a xerrar una estona amb la meva professora, Florència. Avui li he dit que la xerrada em tranquil·litza tant com la sessió, que no és més que l'aplicació d'una tècnica antiga i reviscuda per Maharishi. Florència m'ha contestat que és cert que és una tècnica, però que porta l'experiència de la transcendència, i que la ciència i la investigació saben que és veritat. Després d'acomiadar-nos m'he quedat donant-li voltes al concepte de veritat; vivim envoltats de grans mentides socials, informatives, i fins i tot religioses i espirituals. I, per descomptat, la gran mentida que ens deixa xops durant les 24 hores del dia és la mentida política, "l'art de fer creure al poble falsedats saludables per una bona finalitat", que ja deia l'holandès Jonathan Swift el 1773.

La classe política, de qualsevol latitud i color, tendeix a fer servir la mentida com a principi, com a estratègia i, fins i tot, com a valor. Recentment hem vist a Espanya com la mentida presideix l'escenari amb desimboltura sota l'empara dels últims modismes a l'ús: aritmètica parlamentària, geometria variable, desescalada gradual, asimetria territorial ..., i això es fica en els nostres caps amb la mateixa habilitat i crueltat que el coronavirus ho fa en una residència de la tercera edat.

La cada vegada més esperpèntica Isabel Diaz Ayuso, que confon la presidència de la Comunitat de Madrid amb una xurreria, acaba d'inaugurar un fals bunyol d'esmalt blanc com a homenatge a les víctimes de la covid-19, i resulta que el bunyol, obra de l'escultor Víctor Ochoa, té més de tres anys i va començar a ser esculpit el 1995. La provocació neofranquista segueix mentint al crit de ¡Libertad!, iViva España!, i entonant al carrer el "Novio de la muerte", en una operació despietada de llançar a joves i grans al carrer, ocultant la criminalitat de l'acte que esperem que no porti conseqüències fatals. La prova del perill de l'aldarull de carrer enmig del confinament és que fins avui ni un sol líder de Vox o del PP s'han atrevit a sortir al carrer a cridar el que ells mateixos atien des dels mitjans de comunicació.

L'última enganxada en fals l'ha tingut el govern de Sánchez que, davant la cinquena pròrroga de l'estat d'alarma, va forçar la màquina de la veritat davant el risc de perdre la votació al Congrés. Va signar un acord amb Bildu, en el qual es comprometen a derogar íntegrament la reforma laboral a canvi que s'abstinguessin en la votació. Un cop aprovat l'estat d'alarma, sona la ídem, el polígraf tira espurnes i la CEOE rugeix contra el que s'ha signat. El PSOE s'acoquina; se senten enganyats la gent de Unides Podem, els sindicats, els barons del PSOE, i l'oposició, que dissimula, però està encantada amb el regal. Fins i tot Bildu arrufa el nas, tot i ser el beneficiat de l'operació.

A més, com diuen Fernando Luengo i Víctor Prieto en el seu article Munición para la derecha, desconcierto del Gobierno, no s'entén que en el debat sobre l'estat d'alarma s'introdueixi per la porta del darrere el compromís, subscrit per aquests partits, de derogar completament la reforma laboral.

I és que molts dirigents polítics, - sobretot els que estan en mans mercenàries de "professionals" en tècniques de comunicació política ("venedors de fum" els hi diem a les seves esquenes)-, actuen com si fossin la mesura de tot, i creuen que el poble no té dret a la veritat, perquè aquest substantiu és cosa seva, personal i intransferible. Però està demostrat que la mentida com a estratègia guanyadora és la que cava encara més la fossa de la legitimitat de les institucions.

De jove, a la universitat, em vaig quedar amb l'apotegma de Trotski segons el qual "la veritat és revolucionària". Bé, la veritat és que la frase uns l'atribueixen a Lenin i altres a Gramsci, i és que, probablement, un concepte tan acaparador va ser formulat per tots tres pensadors. M'imagino que sobre la veritat el meu amic Marcelo, el xarcuter, diria una cosa així com que la veritat sempre és concreta i objectiva perquè relaciona dialècticament l'absolut amb el relatiu.

Un dels exemples contemporanis de la institucionalització de la mentida des del poder és el cas de Trump, sense anar més lluny, un gran avançat en el domini de l'eina, que va mantenir durant anys que Obama no havia nascut als Estats Units, i que , per tant, era un president il·legítim. I no per ser una afirmació absurda, va deixar d'intoxicar la ment dels ciutadans. Avui, per sort, moltes de les mentides i fal·làcies de Trump es poden trobar classificades en The Washington Post i a la pàgina web (Polifact) dedicada a analitzar aquest tipus d'informació amb un "veritatòmetre" (Truth-o-Meter).

A partir de les malifetes de Trump és quan es comença a fer servir el concepte de "postveritat". En el 2016, el diccionari d'Oxford la defineix com "circumstàncies en les quals els fets objectius són menys influents en formar l'opinió pública que les emocions i creences personals". Fa la impressió que el problema de la postveritat és que va més enllà dels qui menteixen; la veritat avui té una importància secundària.

A Espanya es poden trobar falses notícies del tipus de la compra d'un Porsche Cayenne per part de Pablo Iglesias. Tot i que es va explicar que es tractava d'una innocentada, la notícia circula encara a Internet i molta gent la creu cegament. I aquestes petites coses són les que ens donen pistes de que ens estem precipitant pel barranc.

En aquestes elucubracions fatalistes em tgrobava quan vaig sentir l'avís d'un missatge al WhatsApp. Era Florència, qui a més de peronista, és experta en Áiur Vedá, seguidora de Mahesh Prasad Varma (gurú Maharishi) i admiradora de Brahmananda Saraswati. El text era el següent: "No importa com de gran sigui el teixit de falsedat que un mentider experimentat pugui oferir, mai serà prou gran per cobrir la immensitat de la realitat. Al mentider, que pugui sortir-se amb la seva amb un gran nombre de falsedats individuals, li resultarà impossible sortir-se amb la seva i fer servir la mentida com a principi ". Hannah Arendt. Crisi de la República. I li vaig respondre immediatament amb la maneta amb el polze cap amunt, i un breu però sentit: Gràcies mestra. Namasté!