El gen de Cs

Jaume Asens, tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona

Jéssica Albiach, presidenta del grup parlamentari de Catalunya en Comú-Podem

“Catalunya s'ha convertit en un territori sense llei”. “S'està cronificant l'enfrontament”. Amb aquest tipus d'arguments, Ciutadans (Cs) porta temps insistint a col·locar la qüestió de la convivència al centre del debat públic. Assenyalar a l'altre és una estratègia útil per exculpar-se un mateix. El relat no suporta mirar-se al mirall de la realitat.

En efecte, al llarg de la legislatura el partit de Rivera s'ha convertit en un perillós piròman que ha incendiat la política espanyola i catalana. La seva permanent gesticulació mostra, en el fons, la seva feblesa i impotència després de la moció de censura. A partir d'aleshores van quedar descol·locats i en una posició subalterna. A més, Casado no és Rajoy i això els ha fet perdre el seu avantatge en la pugna amb el PP per l'hegemonia de la dreta. Una vegada en l'oposició ni sumen, ni són complementaris. Aïllats com estan a Catalunya i a Espanya, Ciutadans no aspira a res més que a agitar el fantasma de l'“amenaça separatista”. A aquesta carrera, s'ha sumat Vox amb els seus discursos de masclisme, xenofòbia i espanyolisme feroç que Ciutadans es nega a rebutjar. D'aquí ve la intensificació de la seva recent campanya de crispació, España Ciudadana. A Altsasu van convocar, per exemple, un acte de suport a la Guardia Civil al costat de Vox que va ser una provocació en tota regla i va acabar amb incidents.

De fet, Cs porta mesos protagonitzant escenes d'alteració de la convivència. També ha posat a la diana de l'escarni públic diferents col·lectius, que després han estat insultats, amenaçats i fins i tot agredits. A l'estiu, per exemple, vam veure com unes avionetes envaïen amb les seves consignes l'espai aeri de les nostres platges. O grups d'encaputxats i dirigents com Arrimadas i Rivera convertien la retirada de símbols en un espectacle televisiu. El més greu es va produir amb els enfrontaments entre els partidaris dels llaços grocs i els detractors del seu partit. En una de les seves concentracions a Barcelona es va agredir en repetides ocasions a un operador de càmera de Telemadrid quan el van confondre amb un de Tv3. Fins i tot el PP es va desmarcar llavors de la tensió generada per Cs. Després d'anys actuant irresponsablement i amb els aspres reflexos d'un partit profundament recentralitzador, ha passat el que s'esperava. No resulta estrany que el PSOE hagi relacionat l'intent d'assassinat del president Pedro Sánchez amb la crispació de Cs i el PP.

La idea profunda del seu programa és simple: els nacionalismes català i basc són una alteritat negativa que amenaça la supervivència de la nació espanyola, única i homogènia. Segons aquesta perspectiva, l'independentisme seria el summum de l'anti-Espanya. Es pot traçar una línia de continuïtat d'aquestes coordenades amb la paranoia franquista de l'enemic intern. No per casualitat, han estat molts els qui el discurs de Rivera sobre la “España sin complejos” o el “ni rojos ni azules, solo españoles” els va evocar passatges de les arengues feixistes de Primo de Rivera.

En altres Estats europeus la consciència nacional es va consolidar després de l'experiència antifeixista de la II Guerra Mundial. En canvi, a Espanya no va haver-hi tal consens que actués de mite relegitimador de la nova comunitat nacional democràtica. El fet de no tenir una memòria compartida de la guerra civil i del franquisme impedia la construcció d'un patriotisme comú i de tenir uns símbols per a tots. Així s'explica que certs grups oligàrquics sentissin la necessitat d'impulsar un nacionalisme reactiu després de l'aparició de Podemos i el desafiament independentista. Un dels seus objectius era encendre una mobilització patriotera que permetés tancar files. Com va succeir fa un temps amb l'ariet d'ETA, la contraposició amb l'independentisme serviria com agent legitimador per reforçar una restauració del règim del 78 per a dalt i en clau centralista.

Amb aquests vímets, resulta lògica l'animadversió amb la qual Cs enfanga actualment el debat sobre la qüestió territorial. A simple vista, aquesta estratègia pot ser eficaç a curt termini. No obstant això, és una operació arriscada. Com hem vist, poden sortir a la llum els dimonis reprimits d'un nacionalisme que encara té comptes pendents amb la democràcia. Per això, impugnar el frontisme de Cs no només és una manera de defensar la convivència, sinó que és una condició indispensable per desemmascarar el seu rerefons reaccionari.