El "gratis total" de Sànchez a Rajoy

Fernando López Agudín. Periodista i analista polític

Pot ser que Pedro Sánchez estigui practicant la cortesia social del regal, pròpia d'aquestes dates nadalenques, o tal vegada sigui, senzillament, que el seu partit s'alinea una vegada més amb el SPD alemany, que torna a proposar die grosse koalition amb la Merkel, malgrat el preu electoral que acaba de pagar a les urnes. No es pot entendre d'una altra manera l'oferta “gratis total” que Pedro Sánchez ha enviat a Mariano Rajoy just quan el seu govern es troba contra les cordes parlamentàries. Anunciar que Podemos deixa de ser el soci preferent dels socialistes, tal com va ser definit després de la resurrecció del secretari general defenestrat, equival a proclamar al PSOE com a soci incondicional del PP. Ni Susana Díaz s'havia atrevit a arribar tan lluny. Però, sobretot, significa renunciar d'entrada a la construcció d'una sòlida alternativa progressista que pogués convertir-se en el relleu governamental, en cas que esclatés la greu crisi institucional que es ve gestant des del 2015.

La interminable agonia del règim del 78, des de l'angle de les sigles polítiques, evoca l'escenari existent quan va ser parit, després de la defunció del dictador Franco.

Rajoy no és, està clar, Suárez; però Rivera sí és el Fraga d'avui. Com el PP mai ha estat UCD; però C's sí reprodueix el radicalisme d'Alianza Popular. Si llavors la pugna residia en com avançar, ara resideix en com retrocedir. És en aquest quadre cainita de la dreta espanyola, bastant aguditzat per la mateixa qüestió catalana, que es va aguditzar durant la transició, on cal trobar avui l'explicació de l'oferta gratis total de Pedro Sánchez, que pren com a model l'experiència de González. En una paraula, intentar que el PSOE es beneficiï, totalment o parcial, d'aquesta confrontació interna entre Rajoy i Rivera.

No va a ser així probablement, perquè tant el PP com C's coincideixen plenament en els seus objectius econòmics, basats en les retallades socials, sense més enfrontament que l'aparent lluita sobre la corrupció que protagonitza la màfia de la Moncloa. Combat relatiu, d'altra banda, ja que com acaba d'assenyalar el Tribunal de Comptes, el finançament que es perfila sobre el partit de Rivera és si més no dubtós. Tot això, sense oblidar que Catalunya, on va néixer C's denunciant l'estreta col·laboració d'Aznar i González amb Pujol, no té res a veure amb el mapa electoral d'Espanya. La dreta espanyola ha estat tan absent a Barcelona com present a Madrid i, per tant, la seva traducció electoral no pot ser exactament la mateixa més enllà de l'Ebre que més cap a l'altre costat.

Però, encara en la hipòtesi que ho fos, Pedro Sánchez hauria de ser oposició i presentar una moció de censura contra Rajoy, com la presentada per Felipe González contra Suárez al maig de 1979, o sumar-se a la qual pogués presentar Podemos. Ni González va oferir un gratis total, ni va repudiar el PCE com avui es desqualifica a Podemos. Molt abans que aquell PSOE arribés a la Moncloa el 1982, era ja una sòlida alternativa política hegemònica a les dues dretes representades per UCD i AP. No és aquest el cas del Partit Socialista actual. Al contrari, són ara el PP i Ciutadans els qui posseeixen avui una àmplia hegemonia política en la societat espanyola. En aquestes condicions, Sánchez no pot ser més que un comodí sobre el qual la dreta pot assentar-se en cas que ho necessiti. Cap força política progressista en solitari pot arribar avui a la Moncloa, tret que vagi de crossa de la dreta.

El preu que pagarà Sánchez pel gratis total és, a més, molt alt. No s'abandona l'oposició sense cap cost. Qui va guanyar portant de soci preferent a Podemos a les primàries, ho perdrà convertint-se en únic soci incondicional del Partido Popular. Els qui es van passar llavors de la formació morada a la rosada, iniciaran el camí de tornada o aniran a l'abstenció. Juntament amb la greu crisi catalana, que no trobarà cap sortid donat l'interès electoral de tota la dreta en taponar les possibles sortides, esclataran aviat noves crisis socials anunciades ja als nous Pressupostos. Res no pot ser més lesiu pel PSOE que haver llançat la tovallola de protagonitzar l'oposició. Pitjor encara per a ells, haver-la llançat en mans de Podemos, que passarà ara a monopolitzar tota l'oposició just quan s'intensifiqui la involució de la dreta.

Paradoxalment, el gratis total de Pedro Sánchez a Rajoy pot acabar beneficiant a Iglesias. Tot depèn de si Podemos, una formació jove abocada a greus problemes polítics només néixer, pot superar avui les deficiències organitzatives i polítiques que pateix, producte de l'heterogeneïtat des de la qual va ser gestada. Posseeix un líder potent i reconegut, però aquest clar reconeixement no es fa extensiu ni a la seva línia política ni a la seva organització. El galliner polític hagut amb la qüestió catalana no ha estat beneficiós i no hi hauria res de bó en que es repetís. Si finalment Podemos es consolida com una organització eficaç, és molt probable que acabi convertint-se en un referent obligat de totes les forces progressistes de l'Estat espanyol. En un any i mig, com a mínim, el que queda fins a les properes eleccions municipals i autonòmiques, sabrem si ja ha pogut aconseguir-ho. I coneixerem també aleshores, si des del poder municipal progressista s'inicia la contraofensiva democràtica.