Què hi ha darrere del "federalisme" i de la "plurinacionalitat"?

Seria ben senzill. Només caldria que Pedro Sánchez i Pablo Iglesias diguessin que són partidaris de parlar aviat amb el govern de la Generalitat i la vida política prendria un altre caire.

Pere Aragonès va tornar a demanar al govern espanyol, davant els empresaris de Foment del Treball, que reprengui el camí iniciat amb la declaració de Pedralbes. No és molt, però seria un senyal. Un avís sobre l’apertura d’una oportunitat per xerrar, encara que sigui amb enormes desacords sobre l’agenda de les reunions, però tot i així l’ambient es relaxaria, perquè, a banda de qui viu de l’explotació del conflicte, gairebé tothom desitja que es resolgui d’alguna manera i és evident que sense diàleg no hi ha sortida.

La dreta nacionalista espanyola posaria el crit al cel, però ara no importa, oi? El tenen sempre posat a la boca. Cridaran passi el que passi. Ara, a més, no hi ha eleccions generals a la vista i l’agitació catalanòfoba ha perdut rendibilitat en el curt termini.

El que seria ja una cosa extraordinària és que el president del govern espanyol, encara en funcions, i qui serà vicepresident si res no es trenca, exposessin una proposta, o alguna idea sobre què podrien oferir, no tant per engrescar de debò algun sector important de la societat catalana com per intentar convèncer algú que quan uns parlen de federalisme i altres de plurinacionalitat hi ha alguna cosa més que la simple defensa de l’actual estat de les autonomies tal qual el coneixem.

Ells, que defensen la unitat d’Espanya, alguna cosa podrien dir per preservar-la davant el creixement tossut de l’independentisme. Podrien parlar, per exemple, sobre la conveniència de respectar la capacitat del Parlament de Catalunya per legislar en matèries com habitatge, treball, protecció social, energia, tributs... Fer alguna proposta per millorar la fiscalitat; anunciar una altra vegada que, ara sí, compliran amb els compromisos d'inversió en infraestructures; deixar tranquil·la l’acció exterior de la Generalitat; assajar a Catalunya alguna forma de regeneració de la justícia; fer el ferm propòsit de no intervenir en les polítiques educativa, cultural, lingüística... Però no diuen ni mu. Viuen pendents del que diria la dreta, el poder econòmic i el seu aparell mediàtic, ja prou enfurismats amb la perspectiva d’un possible “govern progressista”.

Certament, si donessin alguna mostra de voluntat de resoldre el conflicte polític amb Catalunya per la via de la negociació, PP, Cs i VOX organitzarien una gran tangana, però el seu soroll quedaria ofegat en la serenor d'ànim de la gent normal. I si a més fessin algun gest de disconformitat amb el fet de tenir una pila de gent demòcrata entre reixes, aleshores ja s’obriria més d’una ampolla de cava, tenint en compte la inclinació tradicional del catalanisme polític a celebrar d’aquesta manera qualsevol possibilitat de pacte.

Res de tot això però sembla visible en l’horitzó immediat i mentrestant l’aparell d’Estat segueix amb la recepta policial i judicial, que complica les coses cada dia una mica més.

Sabem el que reclama actualment l’Administració catalana i els partits que li donen suport. És ben senzill: que s’aturi la repressió, l’alliberament dels presos, respecte institucional i reconeixement de la sobirania de la nació catalana per poder decidir sobre el seu futur, però de la part de l’actual govern del PSOE no s’ha vist voluntat de cedir en cap d’aquests punts, ni de fer propostes a mig camí.

Pedro Sánchez no té inconvenient en canviar de posició política i d’aliats preferents, és obvi. Pot dir una cosa i justament la contrària a l’endemà sense vergonya aparent. El que va dir sobre el control de la Fiscalia és només un exemple entre els més clamorosos. Darrerament, per escapolir-se de la responsabilitat de fer propostes de solució, ha insistit en que dins la societat catalana el que hi ha és un problema de convivència i que el diàleg entre governs espanyol i català no té sentit mentre els independentistes no es posin d’acord amb els que no ho són. Fa quatre dies, no obstant això, va reconèixer l’existència d’una “crisi política”, però qui sap el que defensarà demà?

Ell i el seu govern han reclamat als sobiranistes que reconeguin que han “fracassat” davant la “fortalesa de l’Estat” espanyol. No hi ha notícies sobre la capitulació del sobiranisme català, però certament l’Estat ha mobilitzat gairebé totes les seves eines, es a dir, la Corona, l’Executiu central, la Fiscalia, els tribunals, la policia i la Guàrdia Civil. Esperem que mai utilitzi cap altra. Desitjarien que hi hagués realment un “problema de convivència”, si fos possible amb una mica de violència, que els permetés insistir en el tema del “terrorisme”, de la mateixa manera que inventen històries sobre "l’adoctrinament" de la infància i la "manipulació" del conjunt de la ciutadania a través de les escoles i els mitjans públics de comunicació.

Aviat veurem fins a quin punt Unides Podem tolera que des de l'Executiu s'abordi d'aquesta manera el conflicte entre Catalunya i l’Estat , però si cal fer cas de la declaració conjunta signada el dimarts 12 de novembre, es diria que Pablo Iglesias va optar per oblidar, si més no per un temps, el compromís formal de respecte pel dret a decidir de la societat catalana. Així s'afirmava en l’editorial de l’endemà del diari més moderat de la dreta espanyola. Unides Podem hauria "renunciat al reconeixement del dret d’autodeterminació i a un referèndum com a fórmula per resoldre el contenciós català".

PSOE i UP no compten avui amb el suport del mínim de la meitat més un dels diputats necessaris per la investidura d’un president en primera votació, però en la segona, tothom ho sap, ERC i JxCat si es posen d'acord, o només ERC, podrien permetre la continuïtat a la Moncloa de Pedro Sánchez i la posterior formació del govern de coalició, sempre i quan aconsegueixi dormir com cal. L’alternativa seria mirar cap a la dreta i intentar aconseguir l’abstenció dels 10 representants de Cs, perquè la vida política sovint és molt més ‘cutre’ del que qualsevol persona pot imaginar. Cal esperar que aquest no sigui el motiu pel qual l’esmentada declaració conjunta semblava pensada en algun dels seus punts per no desagradar al partit que liderava Albert Rivera i calmar al mateix temps els ànims de vells dirigents del PSOE, des de sempre sintonitzats amb les inquietuds del poder econòmic.

Mai se sap, perquè abans de la votació al Congrés encara hi haurà moltes converses, missatges, trucades... i els ganivets poden volar en totes direccions, però de moment no sembla que Sánchez pugui comptar amb la complicitat d’Arrimadas per seguir a la Moncloa i ara no es poden donar dues passes per la capital de l'Estat sense que algú pregunti sobre les intencions d’ERC.

De moment el que hi ha és un bon nombre d’incògnites per resoldre. Accedirà el líder del PSOE a reprendre el procés iniciat l'any passat a Pedralbes? I si fes aquest gest, quines garanties aconseguirien JxCat i ERC per a que no sigui una cosa efímera? Hi haurà calendari? Relator? Es podrà parlar d’amnistia? I d’un possible referèndum? És pot imaginar que després de tantes picabaralles ERC i JxCat traslladaran el mateix missatge? Acordaran la manera d’actuar en la votació d’investidura? Si ERC s’abstingués i JxCat votés en contra, qui treuria millor profit en la perspectiva de les pròximes eleccions catalanes? Hi ha moltes incògnites per resoldre, encara que avui totes dues formacions asseguren que no cediran de cap manera el sentit del seu vot a canvi de res.

La clau per saber fins on poden arribar es troba un cop més al carrer i en la vida associativa independent dels partits. Tsunami Democràtic, CDR i altres plataformes mantenen la revolta desobedient mentre les policies castiguen i tracten maldestrament de saber alguna cosa sobre la seva naturalesa i organització. L’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i les entitats municipalistes, que agrupen desenes de milers de socis i representants d’entitats, han demostrat durant tota aquesta dècada la seva capacitat d’organització i un enorme poder de convocatòria, però es troben constantment davant del repte de mantenir el nivell de mobilització social.

L’Estat ha confiat fins ara en poder aixafar tot això a base de policies, tribunals i presons, perquè sap que la generació de por té un efecte desmobilitzador, però algú haurà de pensar en algun moment en els altres efectes. El ressentiment i el dolor causats per la repressió i la permanència dels anhels frustrats fan i farien impossible l’estabilitat política.

Però independentment de les opcions del “constitucionalisme” i del que pugui i sàpiga fer el sobiranisme realment existent, hi ha un altre espai, que temps enrere el reivindicava prou sovint, el sobiranisme, i encara parla de vegades dels valors republicans. Dos conceptes que manté en stand by i que en algun moment poden guanyar predicament a diferents territoris de l'Estat espanyol.

L’esquerra, tradicionalment defensora del canvi social, estretament associada als actors que es reclamaven de la “nova política”, s’ha mantingut allunyada i de vegades molt crítica amb l’excepcional i persistent mobilització catalana en favor de la República i de les incipients mostres de solidaritat a la resta de l’Estat. Avui caldria que els dirigents d'aquesta esquerra, que fa pocs anys afirmaven que ens trobàvem a les portes d’una revolució democràtica, faci seu el “sit and talk” que reclamen des del carrer sectors significatius de la societat catalana. Seure i parlar. No és molt demanar.