Josep Fontana, un intel·lectual compromès

Jaume Grau

Josep Fontana (Barcelona 1930) ha mort després d’una llarga malaltia que, malgrat tot, no l’ha impedit de treballar fins el darrer moment. Fontana deixa com historiador una obra enorme, centrada en la història econòmica i política de l’Espanya del segle XX, d’un valor inqüestionable, amb un fort mestratge en dues generacions d’historiadors. Ell mateix va ser deixeble dels dos historiadors catalans de referència del segle XX, de Jaume Vicens Vives i de Ferran Soldevila, dues visions diferents, però no antagòniques, de la història de Catalunya. En aquest sentit, Josep Fontana aporta un tret diferencial pel que fa a la comprensió de Catalunya com entitat nacional diferenciada a la dels seus dos mestres, reivindicant l’origen obrer i popular d’una part molt important del moviment catalanista. Una part destacable dels seus treballs de recerca així ho demostren. En aquest sentit cal llegir La formació d'una identitat. Una història de Catalunya, de l’any 2014, editorial Eumo.

Josep Fontana va ser molt crític amb els efectes nocius de l’anomenada Transició política del 77: “La forma en què es va produir a Espanya el pacte de la transició va contribuir a què es fes silenci sobre la història del franquisme” , afirmava en el pròleg del llibre de Pedro L. Angosto, Diccionario del franquismo. Protagonistas y cómplices, 1936-1978. Una part d’aquesta visió crítica de la transició és recollida pel moviment del 15 M. En aquest sentit és molt significatiu que en el primer número de Información real, ya, el primer entrevistat sigui el professor Josep Fontana.

En el seu darrer llibre, El siglo de la Revolución. Una historia del mundo desde 1914, editorial Crítica, 2017, destaca el paper que la por a la revolució russa va suposar en l’aplicació de reformes en els països occidentals. No la por a la potència de la Unió Soviètica, si no al possible sorgiment de moviments revolucionaris en el si dels països occidentals. Les reformes de la socialdemocràcia són, segons Fontana, fruit d’aquesta por. Desapareguda la Unió Soviètica, ningú ja aposta per les reformes socials per combatre les desigualtats, i aquesta por a la revolució sembla haver desaparegut. Fontana creu que les vies de canvi han de venir a partir dels moviments socials de base, una mica en la línia dels moviments de camperols a l’Amèrica llatina, de grups com Vía Campesina.

Josep Fontana afrontava el seu paper “social” d’historiador, el d’explicar com han passat les coses perquè la gent en tingui coneixement, i no tornin a passar. En aquest sentit, Josep Fontana, en la línia de Gramsci, oposava al pessimisme de la intel·ligència, l’optimisme de la voluntat. Josep Fontana no volia ser catalogat com intel·lectual, tot i que evidentment n’era. Ell preferia reivindicar-se com a ciutadà entre d’altres ciutadans. Un ciutadà d’una dimensió enorme, que avui ens ha deixat orfes d’una veu clara, sàvia, lúcida i compromesa.