Les cendres el coronavirus

José Mansilla

@antroperplejo

A l'abril del 2010, l'erupció d'un volcà islandès va inundar de cendres gran part del cel de l'hemisferi nord. Països com el Regne Unit, Alemanya, Noruega, Suècia, Finlàndia, Dinamarca, Holanda, Irlanda i Bèlgica es van veure obligats a tancar el seu espai aeri o imposar restriccions al trànsit d'avions. Gairebé 500 vols de tots aquests indrets i diferents aeroports del conjunt de l'Estat es van veure afectats. A causa dels seus efectes, el sector turístic va deixar d'ingressar, en aquells anys de crisi, més de 250 milions d'euros, i s'estima que només entre els dies 15 i 20 d'abril, l'economia nacional va perdre 42 milions d'euros diaris. Espanya és la segona destinació turística mundial i el turisme suposa, segons dades de 2018, un total del 14,6% del seu Producte Interior Brut (PIB); 3 de cada 4 persones arriben al nostre territori per via aèria amb la qual cosa la importància d'un sistema aeri internacional normalitzat i estable és fonamental pel què fa als comptes.

Just aquest dijous, la direcció del GSMA, una mena de patronal del sector de les comunicacions global, va decidir cancel·lar la celebració del Mobile World Congress (MWC) a Barcelona, disposada per als dies 24 a 27 de febrer, a causa de la incessant baixa d'empreses assistents com a conseqüència de la por al coronavirus d'origen xinès. Immediatament, diferents àmbits polítics, empresarials i mediàtics van destacar la important pèrdua de diners i llocs de treball que això suposaria: al voltant de 500 milions d'euros d'ingressos i fins a 14 mil llocs de treball només per a la capital catalana. Un cop transcorreguts els primers moments de pànic i estupefacció potser sigui el moment d'extreure alguns ensenyaments de tots dos successos.

El primer de tots ells és l'evidència de la fragilitat d'una economia amb tan alta dependència d'un sol sector. Posar tots els ous a la cistella turística suposa que elements sobre els quals no es té cap tipus de control -desastres naturals, pandèmies mundials, conflictes polítics i militars internacionals, etc.- puguin acabar per afectar en gran manera al teixit productiu de Barcelona. Per molt que els diferents agents socials i econòmics que el componen -institucions, treballadors i empreses- donin el millor de si, és impossible defugir la impossibilitat de controlar aquest tipus de factors; factors que no es considerarien en el cas que la ciutat comptés amb una rellevant esfera productiva industrial.

En segon lloc, encara queda per dilucidar qui o quins es faran responsables de la factura final. Comença ara el tortuós camí d'asseguradores, empreses de serveis, intermediaris, multinacionals i administracions públiques per a determinar el repartiment de càrregues i l'assumpció de pèrdues i pagaments, sense que fos desgavellat que aquestes últimes acabessin per assumir gran part del pastís.

I, finalment, però no menys important, els i les treballadores. Els hotels, ja se sap, compten amb polítiques de cancel·lació que els garanteixen ingressos de fins al 50% en cas d'anul·lació, i poden posar de nou les habitacions no usades al mercat, no passant el mateix amb totes aquelles persones que veien en la precarietat i en la certa explotació de les tasques generades pel MWC una taula de salvació en una costa de gener que per a alguns i algunes és anual; ingressos de 6 euros/hora en jornades de 14 hores per aconseguir uns ingressos extres.

En definitiva, si fa deu anys no vam ser capaços d'aprendre d'un volcà d'una illa del mig de l'Atlàntic, potser ara hauríem de començar a replantejar-nos la vulnerabilitat d'una economia com la barcelonina -basada en gran mesura en salaris baixos i capital humà altament preparat - afectada per les cendres del coronavirus.