El llegat de l'1 d'octubre

Jaume Asens

Tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona

Com deia el filòsof Walter Benjamin, “mentre actuem anem clarament per davant del que és el nostre coneixement”. Per això, els éssers humans necessitem el pas del temps per fer intel·ligibles les nostres vivències o accions. Un any després de l'1-O és segurament un bon moment per començar a fer balanç, o escriure la història, d'un període que quedi fixat a la memòria de totes i tots nosaltres. En els fets d'octubre, la història es va condensar i va accelerar de forma vertiginosa creant una gran fractura emocional entre bona part de la societat catalana i l'Estat espanyol. Van ser esdeveniments carregats de sentit i noves coherències difícilment comparables amb altres efemèrides. De fet, l'1-O va ser el punt d'inflexió d'una de les mobilitzacions més massives i sostingudes en el temps que s'han vist mai a Europa. Un abans i un després d'una batalla democràtica absolutament inaudita al voltant d'unes urnes.

En primer lloc, es va obrir una nova era política amb un fort apoderament ciutadà. Malgrat la prohibició del referèndum, gairebé la meitat de la població catalana va decidir desafiar l'Estat per defensar el seu dret a decidir sobre el seu futur. Els dies previs a l'1-O ja es van mobilitzar milers de persones de col·lectius tan diversos com els estibadores del port, els sindicats, els estudiants, els actors, els bombers, els juristes o els agricultors amb els seus tractors. Una de les imatges més impactats d'aquella revolta cívica van ser les caçolades que nit rere nit repicaven des dels balcons de milers de cases a tots els municipis catalans al crit de “volem votar”. Una melodia ensordidora que ens transportava a lluites prèvies, com les protestes del 15-M o del “No a la Guerra”. Malgrat totes les dificultats, va ser precisament la societat civil organitzada la que va salvar les urnes amb el seu propi cos. Entre les entitats que van participar van destacar les AMPA o els anomenats Comitès de Defensa del Referèndum (CDR). Durant el cap de setmana milers de veïns de cada municipi van ocupar les seus electorals per fer debats, activitats lúdiques i resistir davant una possible clausura policial.

En segon lloc, la reacció del Govern del PP va provocar un dels episodis de violència institucional més greu que s'ha viscut en període democràtic a Europa. Es pretenia convertir una reivindicació legítima en una qüestió criminal en mans de jutges, fiscals i policies. I per a això, no es va dubtar a imposar una espècie d'estat d'excepció encobert que va traspassar moltes línies vermelles. De fet, el propi Fiscal en Cap va tractar els milions de catalans que volien participar en aquesta cita com a presumptes delinqüents que se situaven fora de la llei. A partir d'aquí, les setmanes prèvies a l'1-O va quedar expedita la via per traslladar deu mil policies de tot l'Estat a Catalunya, prohibir debats, decomissar cartells, díptics i paperetes, tancar pàgines web, intervenir correu postal, entrar a impremtes o a les redaccions de certs mitjans de comunicació per identificar periodistes. També es van produir detencions de càrrecs públics, escorcolls a diverses conselleries, es va començar a citar els gairebé mil alcaldes investigats per la Fiscalia, es van bloquejar els comptes de la Generalitat i es va produir un setge policial sense ordre judicial davant la seu de la CUP.

D'altra banda, durant la jornada de l'1 d'octubre, es van produir unes escenes de violència policial mai vistes fins aleshores. La Policia Nacional i la Guàrdia Civil van entrar en els col·legis electorals per decomissar urnes i paperetes, causant destrosses i provocant més de mil ferits entre les persones que esperaven pacíficament per votar. Es van veure atacs d'ansietat i pànic, l'ús de gasos lacrimògens, agressions policials amb les mans, les botes o les escopetes, càrregues indiscriminades sense previ avís, persones llançades escales avall o arrossegades pels cabells. I fins i tot una de les persones que es trobaven a un dels col·legis electorals va perdre la visió d'un ull a causa del tret d'una bala de goma. Va ser un resultat cruent que mostrava el menyspreu dels agents de la prohibició d'aquest tipus d'armes aprovada pel Parlament de Catalunya. Aquestes actuacions van provocar la indignació de nombroses entitats de Drets Humans, com Amnistia Internacional o Human Rights Watch, i d'organismes internacionals com el Consell d'Europa o el Relator especial de l'ONU. Des de l'ajuntament de Barcelona es va impulsar un servei d'urgència per atendre totes les víctimes, acompanyar-les judicialment i personar-se a totes les causes obertes per depurar les responsabilitats penals dels agressors.

Vist en perspectiva, aquell primer d'octubre el Govern del PP va ser derrotat als carrers. Havia repetit fins a la sacietat que aquest dia no es podria votar i el fet és que, malgrat les incidències, més de dos milions de catalans ho va fer. Es va subestimar la capacitat de resistència i mobilització de bona part del poble català. I la resposta policial va generar una profunda desafecció en importants capes socials amb l'Estat. A més, en la defensa dels col·legis electorals o en la posterior “aturada de país", es va constituir un front democràtic i anti-repressiu molt potent, que superava els límits de l'independentisme. Precisament, va ser en aquesta confluència entre partidaris i contraris a la independència on vam ser més fortes com a poble.

Des d'un punt de vista social, és innegable el valor democratitzador i comunitari d'aquella cita. Molt probablement, si alguna vegada es produeix el referèndum acordat a Catalunya, com defensem prop del 80% de la societat catalana, serà en part gràcies a aquest precedent. Aquesta anàlisi, no obstant això, no exclou una altra igual d'evident. I és que molts catalans, tan catalans com els quals sí van anar a votar, aquest dia no es van sentir interpel·lats pel motiu que fos. Un país divers no es pot permetre, tampoc, deixar-los enrere. És aquí on, passat un any, el full de ruta unilateral té preguntes sense resoldre. I és que si bé és cert que les causes judicials contra els líders independentistes han fet el ridícul davant el mirall europeu, també ho és que votar no és suficient i que l'onada de reconeixement d'Europa d'una suposada Catalunya sobirana no va arribar. Fer-nos càrrec d'aquesta realitat és imprescindible, també, per construir horitzons inclusius i realitzables.

Un any després de l'1 d'octubre, la ferida encara segueix oberta i els dubtes sobre el que va significar aquell esdeveniment ens segueixen interpel·lant. I ho fa amb especial intensitat a la llum del posterior empresonament o exili de bona part dels seus protagonistes. Amb la intenció de retrobar-nos, tant els que participem com els que no, des de l'Ajuntament de Barcelona hem organitzat una sèrie d'exposicions, activitats i taules rodones amb la participació d'artistes i personalitats destacades tant de Catalunya com de la resta de l'Estat. Alberto San Juan, Marina Garcés, Jordi Amat, Marcel Mauri, Santiago Alba Rico, Txell Bonet, Ana Pardo de Vera, David Fernández, Jordi Évole, Vicky Rosell, Javier Pérez Royo o Alfonso Pérez Esquivel són algunes de les veus que aquesta setmana s'estan donant cita a la Model per tractar de revisar amb perspectiva aquell 1 d'octubre de 2017. Volem que entre les parets de la Model ressoni un debat crític que permeti recuperar consensos amplis entorn dels drets. Volem recuperar el millor del llegat de l'1 d'octubre per poder dibuixar horitzons d'esperança i fraternitat que permeti a Catalunya i a la resta de pobles del món decidir el seu propi futur.