Una paraula presa com ostatge

Bernard Cassen. Le Monde Diplomatique en español

Una altra Europa és Possible.

En el discurs polític i principalment mediàtic, hi ha una paraula que es presta a tot tipus de desviació, fins i tot a totes les manipulacions. Es tracta de la paraula Europa. De què s'està parlant, en realitat, en utilitzar-la? En el seu sentit original, el dels geògrafs, és la part del món compresa entre l'oceà Àrtic al nord, l'oceà Atlàntic a l'oest, la Mediterrània i la serralada del Caucas al sud, el mar Caspi i l'Ural a l'est.

Per raonar en termes polítics, l'organització que millor representa aquest conjunt és el Consell d'Europa (CE), creat el 1949, que reuneix actualment 47 Estats (entre els quals es troben Rússia, Turquia i Ucraïna). Té la seva seu a Estrasburg. No obstant això, atès que aquesta organització -de caràcter intergovernamental- té competències i recursos limitats, i per tant poca visibilitat, ràpidament va perdre la seva funció de representació de l'Europa geogràfica en benefici de la Unió Europea (UE), la qual només compta amb 28 Estats (tots ells, d'altra banda, membres del CE), però disposa de poders considerables.

Per tant, la UE no és "Europa", en el sentit espacial del terme, i és abusiu confondre-les. Dit això, aquesta usurpació semàntica no desagrada a les institucions de la UE, que pretenen adjudicar-se el monopoli de l'ús de les "marques" "Europa" i "europeu" com si les haguessin patentat ... Però, a quin projecte serveixen aquests vocables? Sens dubte no a la cooperació entre els països membres i al respecte de les seves diferències, sinó a la captació, per no dir a la presa com ostatge de la idea europea per part d'institucions -Comissió i Parlament al capdavant- que es comporten gairebé obertament com a entitats extraterritorials.

Per convèncer-se'n, només cal llegir els molt freqüents titulars als diaris de l'estil "Grècia davant d'Europa" o bé "França desafia a Europa". Com si un país membre de la UE pogués desafiar-se a si mateix, és a dir, incriminar a una institució de la qual és membre de ple dret. Estar dins i fora al mateix temps ... El que podria passar per falca lingüística (o per pura ignorància) caracteritza de fet una situació molt real: les institucions de la UE es consideren més "europees" que els pobles d'Europa i, per tant, dipositàries i guardianes d'un bé comú europeu que elles mateixes han definit. S'estimen, doncs, autoritzades a posar als recalcitrants en el bon camí, particularment en matèria pressupostària, fins i tot a sancionar-si es desvien massa.

Aquesta infantilització dels ciutadans i governants s'explica en part per una confusió sociològica: independentment de la seva situació jeràrquica, la majoria dels funcionaris de la Comissió, del Consell, del Tribunal de Justícia, així com molts membres del Parlament, tendeixen a considerar-se una avantguarda europea i a percebre el futur de la UE com una simple extrapolació de les seves "bombolles" de Brussel·les i de Luxemburg. Han interioritzat la ideologia liberal dels tractats que els serveix de cultura comuna. Així mateix, són cada cop més els que -amb o sense brexit- utilitzen únicament l'anglès en les seves activitats professionals, i això malgrat el multilingüisme oficialment garantit per la UE.

És possible sostenir que aquesta promoció d'una Europa sense asprors, i conseqüentment amb la mínima afirmació possible del paper i de la diversitat dels estats, no és aliena al pes persistent dels moviments d'extrema dreta, nacionalistes i xenòfobs, particularment en l'Est . Curiosament, aquesta relació dialèctica poques vegades és explorada ...