Per què patim cada cop més extrems climàtics?

Antonio Ruiz de Elvira Serra

Catedràtic de Física Aplicada, Universitat d'Alcalà

A l'Estat espanyol hem passat gairebé sis mesos sense pluges i, de cop i volta, en el termini de dues setmanes, hem tingut inundacions superiors al que marquen els registres meteorològics.

El problema no és la intensitat. En les efemèrides dels darrers segles podem trobar fenòmens intensos de tant en tant, però generalment aïllats en el temps i en l'espai.

Avui els fenòmens extrems es repeteixen sovint i s'estenen a grans àrees geogràfiques. No només a l'Estat espanyol, evidentment, sinó per tot el globus. Per exemple, els incendis a Califòrnia.

Respecte a les inundacions recents al sud-est peninsular, la causa és clara. Un excés de vapor d'aigua embassat entre les cadenes costaneres de la serralada de l'Atles a l'Àfrica i les serralades espanyoles, i invasions brusques d'aire fred.

Sobre el planeta circula constantment un corrent intens d'aire, a uns 10 km d'altura, produïda per la diferència de temperatures entre l'equador i el pol. Aquest corrent empeny l'aire de sud a nord i l'acceleració de Coriolis el desvia cap a l'est.

El màxim d'intensitat d'aquest corrent d'aire, el polar, se situa sobre el punt de màxim gradient de temperatura. A l'hivern, amb el pol molt fred, solia estar sobre el Marroc. A l'estiu, sobre el Cantàbric.

Avui, el canvi climàtic causat per l'ésser humà, el més ràpid des que existeix la Terra, ha escalfat el Pol Nord. El màxim gradient s'ha desplaçat cap al nord, i a l'estiu es troba sobre la latitud de York, a Anglaterra.

El corrent d'aire fred no circula molt sobre Espanya de maig a novembre, i d'aquí les sequeres.

En disminuir la diferència de temperatures entre l'equador i el pol Nord, el riu d'aire, com un riu d'aigua que arriba a la plana, comença a fer grans meandres. Quan un d'aquests se situa sobre Espanya, injecta aire molt fred en altura i, en aquest moment, es comencen a produir els vòrtexs que deixen pluges intenses.

L'aire fred en altura succiona l'aire calent carregat de vapor d'aigua. De nou l'acceleració de Coriolis fa que l'aire, quan puja, formi un vòrtex, un remolí que s'autoalimenta mentre hi hagi aigua calenta a sota i aire fred a dalt: un minihuracà.

Vam tenir un d'aquests meandres del corrent polar fa 15 dies. Va ser llavors quan a Arganda del Rey, a Madrid, es va acumular un metre vertical de calamarsa. Tenim un altre meandre intens des de l'11 de setembre. Aquest ha produït inundacions a Múrcia (on el Segura està canalitzat i acostuma a anar buit) com no n'hi ha hagut des del segle XIX (quan el riu no anava entre muralles).

Continuem cremant carboni a mans plenes. L'energia solar no agafa embranzida.

La predicció més fàcil i segura és que cada any que passi tindrem fenòmens cada cop més extrems.

Aquest article ha estat publicat originalment a The Conversation