Per un republicanisme anticolonialista

Gerardo Pisarello

Professor de Dret Constitucional i diputat d'En Comú Podem al Congrés dels Diputats

Els actes evocatoris del 12 d'octubre de 1492 han tingut enguany un significat singular. Pel propi context de pandèmia, que situa qualsevol reflexió pública en una mena de boira espessa, per moments irreal. Però també per l'emergència, a un costat i altre de l'oceà, d'una extrema dreta descaradament negacionista del que de crueltat i espoli van tenir aquells xocs socials i culturals.

Aquesta realitat obliga a parar atenció en els centenars de milers de veus que, enmig d'una dramàtica violència racista estatal i paraestatal s'estan mobilitzant contra el neofeixisme a diferents llocs del món. I constitueix una bona ocasió, també, per articular un republicanisme del segle XXI amb anticossos suficients per a repel·lir, entre altres coses, el virus letal del racisme i del colonialisme.

1- Bartolomé de las Casas i les llavors del republicanisme anticolonial

Sense cap mena de dubte, una de les figures més interessants per dur a terme aquesta tasca és la de l'humanista i frare dominic, Bartolomé de las Casas. Nascut a Sevilla cap al 1474 en un família de mercaders, Las Casas representa una generació que per la seva pròpia vivència de la conquesta a Amèrica va reaccionar a les atrocitats que ell mateix descriuria indignat en la seva Brevísima relación de la destrucción de Indias, de 1542. La seva experiència de la brutalitat colonial –Las Casas va calcular que en quatre dècades més de 12 milions d'amerindis havien mort com a conseqüència de maltractaments, matances, epidèmies– no va ser debades. Per contra, va ser el que li va permetre convertir-se en una figura clau de la teorització moderna dels drets humans i del republicanisme democràtic.

Las Casas va viure uns 82 anys. Va arribar a la Española –avui Haití– quan tenia poc més de vint. Una dècada més tard, cap al 1514, va prendre consciència plena del que suposava el sistema d'esclavatge i saqueig practicat per conqueridors, colons i comanadors contra les poblacions originàries. A partir d'aleshores, va dedicar la resta de la seva vida a denunciar-lo i a proposar mesures per acabar amb aquest sistema. La més radical va ser la supressió total i definitiva del que considerava el pitjor dels crims: la 'comanadoria perpètua', pedra angular del règim d'explotació econòmica i de vexacions sobre el qual es mantenia l'edifici colonial.

El 1542, amb les Nuevas Leyes de Indias, dictades per Carles V, Las Casas va veure com els seus esforços es traduïen en algunes reformes. No obstant això, la reacció dels comanadors va ser tan brutal que el propi monarca va acabar retrocedint i revertint-les. Amb la transició monàrquica de Carles V a Felip II, Las Casas va veure minvada la seva influència en la Cort. Això li va valer una solitud creixent, però en els seus últims anys, lluny d'acovardir-se, es va radicalitzar en les seves posicions. Va aguditzar les seves crítiques a la Corona. Va defensar de manera explícita el dret democràtic dels pobles indis colonitzats a la seva autodeterminació i a ser restituïts en el que per justícia els corresponia. Només es va penedir d'una cosa: haver acceptat en la seva joventut que l'esclavitud indígena fos reemplaçada amb esclaus africans per morigerar la tragèdia que li estava tocant presenciar.

L'escriptor republicà cubà, José Martí, va arribar a escriure, referint-se al coratge polític, a l'empatia i a la fermesa ètica de Las Casas: "Empezó su medio siglo de pelea para que los indios no fueran esclavos; de pelea en las Américas; de pelea en Madrid; de pelea contra el Rey mismo; contra España toda, él solo, de pelea". Unes d'aquestes batalles, precisament, va ser l'anomenada "Controversia de Valladolid", una polèmica que el va enfrontar entre 1550 i 1551 a Juan Ginés de Sepúlveda. En aquesta discussió, Sepúlveda va defensar les guerres de conquesta contra els "bàrbars" amerindis. Las Casas es va oposar amb arguments contundents: era justa doncs, la guerra dels romans contra els espanyols per alliberar-los de la seva barbàrie? no van ser més bàrbars, per la seva crueltat i estolidesa, conqueridors i comanadors que els pobles amerindis? com és possible parlar sense més de races o nacions bàrbares?

Però la formació política i filosòfica de Las Casas li va permetre anar més enllà. Com a coneixedor d'Aristòtil que era, la seva crítica del genocidi americà li va portar a esbossar una teoria republicana i democràtica del bon govern, que s'anticiparia a autors com Rousseau. En el seu tractat sobre El poder de los reyes y los derechos de los súbditos (De Règia Potestae…, en l'original en llatí) va arribar a consagrar un principi anticolonial bàsic: que cap Estat -ni rei, ni emperador- pot alienar territori ni canviar el seu règim polític sense consentiment exprés dels seus habitants. Les raons eren evidents: el poder de sobirania procedeix del poble, i en triar els seus governants, el poble no perd mai la seva pròpia llibertat. Els reis i governants –continuava Las Casas- no són senyors dels regnes. Són administradors d'interessos comuns. D'aquí ve que, citant a Bartolomé de Brescia, acabés defensant que els reis fossin nomenats per voluntat popular, "aunque por costumbre se venga haciendo lo contrario" (De Règia Potestae…)

2- "Que es perdin les colònies i se salvin els principis". El republicanisme anticolonial a la Revolució francesa i més enllà de l'Atlàntic

L'admirable radicalitat democràtica i anticolonial amb la qual Bartolomé de Las Casas va afrontar el tremend "xoc de mons" en ple segle XVI li guanyaria el reconeixement –fins el dia d'avui – de pobles indis a Chiapas i altres llocs d'Amèrica. Però la seva influència es projectaria sobre la mateixa Europa, començant per la Revolució Francesa.

La qüestió colonial va generar un important debat a l'Assemblea Constituent francesa de maig de 1791. Pierre-Victor Maloüet, amo de plantacions de sucre a Santo Domingo i prestigiós portaveu del sector esclavista, va reclamar una Constitució específica per a les colònies amb la finalitat que la Declaració de drets no s'apliqués en elles. Alguns diputats més desvergonyits, com Moreau de Saint-Méry, van proposar directament que fos l'esclavisme en les colònies el que resultés constitucionalitzat.

L'encarregat de respondre'ls va ser el diputat Maximilien Robespierre. I ho va fer de manera fulminant, en una memorable intervenció el 13 de maig. "Que morin les vostres colònies, si preteneu conservar-les a aquest preu. Sí, si fos necessari perdre les vostres colònies o perdre la felicitat, la glòria, la llibertat, jo repetiria: que morin les vostres colònies!"

La burgesia colonialista, girondina, insultava a Robespierre i a l'Abat Grégoire anomenant-los "lascasistes". Sabien del que parlaven. I sabien com de contagioses podien resultar les idees del frare sevillà . No debades, al socaire de les idees i mobilitzacions que agitaven França, el 1791 es va produir a Haití un aixecament d'esclaus encapçalats pel líder negre Toussaint L’Ouverture. Els treballadors es van declarar homes i dones lliures i van atacar les propietats dels terratinents.

El 1793, per disposició dels jacobins, els esclaus de colònies franceses van obtenir l'emancipació. Toussaint, un ex esclau que sabia llegir i tenia 50 anys, va ser declarat president vitalici de l'illa. Amb la caiguda de Robespierre, Napoleó va intentar recuperar el control colonial sobre l'illa. No obstant això, va ser derrotat pel general negre Jean Jacques Dessalines. En el 1804, aquest va proclamar la República d'Haití, que va suplantar al francès Saint-Domingue. Va confiscar totes les plantacions i va estipular una reforma agrària que va repartir la terra entre els ex esclaus. Haití es va convertir així en la primera República independent d'Amèrica i en la primera República negra del món.

3- Dionisio Inca Yupanqui a les Corts de Cadis: "un poble que oprimeix a un altre no pot ser lliure"

Moltes d'aquestes idees van viatjar també a les Corts de Cadis. A la ciutat, assetjada per la pesta i la guerra, van concórrer no només diputats de tota la península, sinó també diputats americans, de les colònies espanyoles d'ultramar. No es tractava de simples aventurers. Eren persones que arriscaven la vida i que tenien la certitud que estaven davant una revolució que podia arribar a transcendir el marc de la monarquia absolutista. I així va ser.

Al desembre del 1810, es va escoltar a la sala de sessió de les Corts un discurs inèdit, que deixaria una profunda impressió entre els seus membres. Aquest al·legat, poc conegut, parlava de la igualtat entre espanyols i indis americans. Ho va pronunciar el diputat suplent pel Virregnat del Perú, Dionisio Inca Yupanqui. Les seves paraules quedarien per a la història: "La major part dels diputats i de la Nació a penes tenen notícia d'[Amèrica] aquest dilatat continent. Els Governs anteriors l'han considerat poc, i només han procurat assegurar remeses de preciós metall, origen de tanta inhumanitat, del qual no han sabut aprofitar-se […] Un poble que oprimeix a uns altres no pot ser lliure […] A Napoleó, tirà d'Europa, la seva esclava, li ve de gust marcar amb aquest segell a la generosa Espanya. Però aquesta, que el resisteix amb valor, no adverteix […] és castigada amb la mateixa pena que per l'espai de tres segles fa patir els seus innocents germans. Com Inca, Indi i Americà, ofereixo a la consideració de la vostra majestat un quadre summament instructiu. Digni's fer d'ell una comparada aplicació, i traurà conseqüències molt sàvies i importants".

Les paraules d'Inca Yupanqui van sacsejar les Corts. En elles, es va fer sentir el ressò llunyà de les resoltes revoltes indígenes protagonitzades a Amèrica contra el partit dels comanadors. Així, per exemple, la de Julián Apaza Nina, més conegut com Túpac Katari, fill d'un miner aimara, que havia arribat a muntar en l'Alt Perú un exèrcit d'indis, mestissos, mulats i negres i havia arribat a voltar la ciutat de La Paz, el 1781, al costat de la seva companya, Bartolina Cisa, i la seva germana, Gregoria Apaza. O la de José Gabriel Condorcanqui, conegut com Túpac Amaru, qui es va aixecar contra el Corregidor espanyol en resposta als abusos que suposaven els tributs, els delmes i el sistema de mita minera a Potosí.

La major part dels diputats peninsulars a Cadis va escoltar amb atenció però la resposta va ser freda, quan no irada. I és que a les paraules d'Inca Yupanqui es van sumar les d'altres diputats d'ultramar que van reclamar, sense embuts, autonomia política i competències econòmiques per a les províncies i municipis d'Amèrica. Per als "servils" partidaris de Ferran VII de Borbó, això era inadmissible, ja que suposava posar fi a les remeses americanes de les quals es nodria la Monarquia. Entre els diputats liberals moderats, els recels no eren menors, ja que veien en aquestes demandes americanes dues pulsions inacceptables: el federalisme i el republicanisme.

Això va fer que els únics a solidaritzar-se de manera oberta amb les peticions d'ultramar fossin els sectors liberals més radicals i pròxims al republicanisme. Un dels més decidits va ser el diputat per Lugo, Domingo García Quintana. En la seva intervenció, va criticar durament les vexacions comeses contra els amerindis, va defensar l'abolició de l'esclavitud i fins i tot, en un moment d'indignació, va arribar a sostenir: "parlar i amenaçar no ens traurà de dificultat: ganiveta, ganiveta és el que necessitem i aviat". També el de Salamanca José Valcárcel Dada es va pronunciar en termes semblants. Després de defensar les exigències americanes, va denunciar sense embuts els jutges i funcionaris que "han presentat en aquells preciosos dominis els més escandalosos i repetits exemples de crueltat, de despotisme, de suborns, de dilapidació […] havent quedat les injustícies més atroces, no només sense càstig, sinó que han estat premiats molts autors de les mateixes".

4- L'anticolonialisme republicà i federal de Pi i Margall

Les peticions d'autonomia i d'una relació federal per part de les colònies americanes van xocar una vegada i una altra contra l'absolutisme monàrquic, fins que, frustrades, es van convertir en independentisme. No obstant això, les propostes d'un retrobament lliurement decidit i entre iguals, no van desaparèixer. El mateix Simón Bolívar, a través del seu ministre a Londres, Francisco Antonio de Zea, va fer arribar a les Corts de Cadis, sense sort, la proposta d'una confederació republicana de tots dos hemisferis.

No van faltar, no obstant això, les veus que al llarg del segle XIX van entendre que l'única manera de mantenir la unió entre la península i Amèrica era renunciar al colonialisme i reconèixer formes federals i confederals de convivència. Una de les més fermes va ser la del republicà català Francesc Pi i Margall. El 1854, amb només 30 anys, Pi va escriure des de Madrid una de les crítiques més crues i dures de la colonització espanyola. "Hem procedit sempre amb les colònies com amb nosaltres l'antic poble de Roma. Les nostres lleis han aixecat una tanca eterna entre vencedors i vençuts; els nostres governs les han lliurat constantment a la rapacitat i al despotisme dels capitans generals […] quan ens hem ocupat de la sort dels indis valents? Ens hem acontentat amb dir que no són homes, per excusar la nostra vergonyosa i imperdonable incúria".

Per a Pi, la rapacitat i la ceguesa colonialista no podien redimir-se sota el centralisme dels Borbons. Per això, com a president de la I República espanyola, va ser partidari del federalisme intern i extern i d'un ampli reconeixement de l'autogovern dins i fora de les fronteres estatals. En el projecte de Constitució de 1873, influït per les seves idees, Cuba, Filipines i Puerto Rico eren reconeguts com a Estats dins d'una Federació republicana.

No obstant això, les idees de Pi, així com les de molts federals de lliure adhesió, van ser derrotades. Amb la primera Restauració Borbònica, Espanya va reprendre la seva política nacionalista i colonialista, però l'1 de gener del 1899 ja havia perdut tres colònies més. Pocs anys abans, quan la criminalització dels rebels cubans i filipins acabdillats per José Martí i José Rizal s'aguditzava, Pi repetia els mateixos arguments de Bartolomé de Las Casas: "Nosaltres, que així procedim, és just que qualifiquem ara de bandolers als qui contra nosaltres s'alcen per la seva independència? […] cap Nació té dret a ocupar territoris que altres homes poblin, si aquests no ho consenteixen. Si una nació els ocupa per la violència, els vençuts poden en tot temps combatre-la fins que la llancin del sòl de la seva pàtria".

5- Per un republicanisme anticolonialista, fraternal i internacionalista

Si la Primera Restauració Borbònica només va eixamplar la ferida colonial durant el segle XIX, la Segona, impulsada per Franco i consumada durant la Transició, tampoc l'ha tancat. No debades, Joan Carles I, nét d'Alfons XIII, va començar el seu regnat estrenyent relacions neocolonials amb les dictadures de Videla, a l'Argentina, i de Pinochet, a Xile. I el va acabar manant callar a un president triat democràticament, precisament per qüestionar aquestes relacions de les quals el Rei Borbó, com s'està veient ara, treia profit econòmic personal de manera descarada.

Res assegura, certament, que un règim republicà acabi de la nit al dia amb el llast del racisme i del colonialisme institucionalitzats. Són moltes, de fet, les pràctiques contradictòries, incoherents, que sobre aquestes qüestions, van travessar també al republicanisme peninsular i americà. Amb tot, aquesta tradició, en les seves versions democràtiques, no oligàrquiques, ha tendit, des de Las Casas fins Robespierre, des de Bartolina Sisa i Inca Yupanqui fins Pi i Margall, a col·locar la lluita anticolonialista entre les seves principals preocupacions.

En un moment en el qual el Partit dels nous comanadors, de la despulla dels béns comuns i del neo-supremacisme, intenta imposar-se amb violència voraç a Bolívia, Xile o els Estats Units, amb el vistiplau de Vox i tants altres profetes de l'odi, repensar un republicanisme anticolonial i internacionalista no és una qüestió secundària. És la més urgent de les batalles si del que es tracta és de salvar de la barbàrie més atroç el que un altre coneixedor de l'obra de Las Casas, Francisco Fernández Buey, anomenava la humanitat que pateix. Això i evitar, abans que sigui molt tard, una degradació irreversible del planeta i les seves espècies.