La política del deliri

Antoni Aguiló

Filòsof del Centre d'Estudis Socials de la Universitat de Coimbra

Hi ha un breu i estremidor conte de Georg Büchner que reflecteix el drama de la condició humana en un món de soledat i incomunicació: “Vet aquí una vegada un nen pobre que no tenia pare ni mare. Els dos havien mort i no hi havia ningú més al món. Tot estava mort. Aleshores el nen es va posar en marxa i va buscar dia i nit. Com que no hi havia ningú més sobre la Terra, va voler anar al cel, i la lluna el mirava tendrament. Quan per fi va arribar a la lluna, va veure que no era més que un tros de fusta podrida. Aleshores va anar al sol, i quan hi va arribar, no era més que un gira-sol pansit. Quan va arribar a les estrelles, no eren més que petits mosquits daurats subjectats amb agulles. Quan va voler tornar a la Terra, era un gerro girat. I el nen va seure allà, es va posar a plorar i encara ara està allà tot sol, completament sol".

Aquesta imatge punyent permet establir un paral·lelisme metafòric amb el personatge d'Arthur Fleck, el protagonista de l'última i exitosa pel·lícula de Todd Phillips, Joker. Fleck és un ésser humà insignificant, un pallasso de lloguer a temps parcial que perd el seu dret a medicació i assistència sanitària gratuïta per retallades d'austeritat, es queda sense feina i manca de contactes significatius, excepte el d'una mare malalta que passa penúries econòmiques. Els únics moments efímers de felicitat d'Arthur consisteixen a fer riure els nens i mirar la televisió en companyia de la seva mare. Abandonat a la seva sort per l'Estat, oblidat per la societat i víctima habitual d'un tracte denigrant per part dels seus iguals, es queda sol per a afrontar els seus problemes socials i de salut mental. “Durant tota la meva vida ni tan sols sabia si realment existia”, afirma en una escena en què escup una crítica a un sistema insensible al patiment de col·lectius no normatius als quals converteix en invisibles i rebutjables: bojos, captaires, aturats, sesnse papers, prostitutes, travestis, etc. La criminalització i, en el millor dels casos, la medicalització són les principals estratègies de la política neoliberal que domina les societats occidentals al llarg dels darrers quaranta anys. Tal com diu Boaventura de Sousa Santos: “La teràpia permet que individus solitaris no se sentin sols. Formen part de comunitats imaginades de consumidors d'ansiolítics, d'alcohol, de drogues, de medicines alternatives, de meditació”.

Despullat de la seva humanitat i sol en el món, Arthur no té res a perdre. Comença a posar en dubte les veritables intencions de l'statu quo. Un dubte que esclata en forma de ràbia i que denuncia a la televisió l'afartament d'un sistema que decideix unilateralment “què està bé i què està malament”. Al final, impulsa un moviment de masses al carrer igualment marginades que provoca el caos i desconfia de les elits polítiques, els bancs, els mitjans de comunicació i de quasi totes les estructures tradicionals de poder.

No obstant això, és impossible veure la pel·lícula únicament com a una condemna de l'austeritat i la corrupció. El personatge d'Arthur Fleck no és un simple pallasso que s'alça en contra dels rics i exigeix la fi dels seus abusos. Tampoc no és un psicòpata que encarna l'impuls de l'odi i la venjança gratuïta. És un ésser humà que exigeix que el sistema reconegui almenys la seva existència, que prengui seriosament la vida humana que menysprea i humilia. Una vida que només és reconeguda per un moviment popular de masses que canalitza la ràbia dels pobres, els malalts i els oprimits, d'aquells que se senten invisibles.

Les principales veritats que la pel·lícula deixa al descobert són que les nostres pors, les nostres frustracions, els nostres drames i conflictes gairebé sempre estan directament relacionats amb els valors dominants de la societat i els poders que ens governen, que la violència (en aquest cas, l'exercida pel sistema) genera violència i que l'imperatiu de la felicitat en una societat competitiva, individualista i rapinyaire és un mite alienant. Però si hi ha un missatge que destaca és que perdre el cap en una societat igualment embogida és una reacció comprensible i fins i tot lògica. Serà que, com va escriure Lewis Carroll, “aquí tots estem bojos”, però en realitat només uns pocs són els que tenen el valor d'utilitzar la seva bogeria per denunciar la política de la bogeria vigent? Quan Arthur, maquillat amb la seva cara de pallasao, pronuncia en el programa de Murray Franklin un discurs en què carrega contra la política neoliberal de la bogeria, l'exhibició pública del boig funciona com una crítica d'allò instituït, com un trencament simbòlic amb l'ordre suposadament sa i racional: “Què obtens quan creues un malalt mental solitari amb una societat que l'abandona i el tracta com a deixalla?”

Hi ha qui ha posat el crit al cel argumentant que la pel·lícula estableix una connexió perillosa entre malalts mentals i violència, que fa apologia de la venjança i pot inspirar el públic a imitar les accions del protagonista. Em sembla molt més incendiària i amenaçadora per a la convivència pacífica la reaparició de discursos feixistitzants que arrelen en les institucions i les societats occidentals. El discurs televisiu de Joker no justifica ni suposa necessàriament una invitació a la violència. El que fa és ampliar les possibilitats de debat i reflexió, dir veritats incòmodes i mostrar la interferència dels invisibles i marginats en la vida pública i els entrellats del poder. En qualsevol cas, ens hauríem de preguntar amb què trenca, qui ofèn i quina és la importància del seu discurs com a exercici de crítica i resistència. Potser el que està fent el director de Joker és reivindicar el “dret al deliri” del qual parla Eduardo Galeano. Deliri entès no com a expressió de irracionalitat, sinó com a discurs lliure i crític enfrontat al poder que embogeix i silencia.