La preocupació per la desigualtat

Vista general del Centre de Congressos de la ciutat suïssa de Davos durant la 50 reunió anual del Fòrum Econòmic Mundial. REUTERS / Denis Balibouse

Miren Etxezarreta

Doctora en Economia i economista crítica

Des de fa alguns mesos, potser fins i tot alguns anys, es percep entre els alts dirigents econòmics i molts autors convencionals una preocupació explícita pel tema de la desigualtat. Sembla que han descobert ara que el sistema econòmic i social en el qual vivim engendra una forta desigualtat entre les diverses persones i grups socials que conformen les societats modernes. A Europa, és l'economista francès Thomas Piketty amb el seu llibre de títol provocador (El capital en el siglo XXI) publicat el 2013, el més destacat professional entre els que van iniciar i participen d'aquest corrent de ‘descobrir’ que el capitalisme genera desigualtat i pobresa, ignorant que molts autors clàssics en el passat van documentar perfectament aquesta característica estructural del sistema. Podria dir-se que l'edat d'or del capitalisme que van representar els anys de prosperitat de després de la segona guerra mundial, els trenta gloriosos, com els van denominar els autors francesos (1945-1975), que van suposar millores considerables dels nivells de vida i dels drets socials dels treballadors als països rics, havien fet oblidar, amb considerable retard per descomptat, les tendències fonamentals que el sistema de propietat privada i mercat impliquen. Però el destacat augment de la desigualtat des de la crisi del 2008 i la seva percepció per àmplies capes de la població que la pateixen, ha portat a convertir-ho en un tema repetitiu no només entre les organitzacions de caràcter social, sinó en els informes produïts per les més importants institucions internacionals (OCDE, FMI). Això és així fins el punt que el FMI ha obert la mà amb les seves criticades receptes d'austeritat i ajust i ha beneït un augment de la despesa social. "És important reconèixer que la despesa social està ben dirigida, que és important que els més vulnerables estiguin protegits", admetia l'economista responsable del FMI, Gita Gopinath. Fins i tot a la recent reunió de Davos (gener del 2020), que agrupa els capitals i capitalistes més poderosos del món, la desigualtat ha estat col·locada com un dels aspectes fonamentals a tractar.

Diuen que es preocupen perquè la desigualtat planteja riscos pel creixement econòmic durador. “El Fons Monetari Internacional (FMI) ha presentat aquest dilluns un informe en el qual adverteix que l'augment de la bretxa social en un país suposa un fre pel creixement econòmic, en línia amb el plantejat per l'OCDE el mes de maig passat. La desigualtat minva expectatives i desincentiva la formació i la productivitat”. (El País. Amanda Marx. 15.6.2015).

Segur que és així i és una raó de pes, encara que són ells els qui l'han estimulat sempre i en les últimes dècades no han dubtat a exigir l'austeritat, és a dir, l'augment en la desigualtat, a totes les societats com a recepta per a l'estabilitat i la prosperitat. Què ha canviat ara?

Podria sorprendre aquesta ‘conversió’ dels poderosos, sinó fora perquè ells són molt conscients que una desigualtat extrema i creixent en societats que augmenten substancialment la seva capacitat de produir riquesa comporta un important perill d'explosió social: “Les protestes socials registrades en els darrers mesos a llocs tan dispars com Hong Kong, Xile, l'Iran o el Líban s'han convertit en un crit d'atenció per a les autoritats. Malgrat que cadascuna d'elles té la seva pròpia naturalesa, l'augment de les desigualtats i l'exigència de més inclusivitat són un nexe comú” (Alicia Gonzalez. El País. 26.1.2020). Aquí només s'esmenten algunes implosions recents, però són moltes més les instàncies de rebel·lia i inestabilitat davant d'una situació de desigualtat creixent. La preocupació per l'augment del ‘populisme’, el creixement i auge de l'extrema dreta a molts països centrals, les àmplies i duradores manifestacions de protesta i els conflictes a molts països de les diverses perifèries, no poden deixar de constituir rellevants elements d'atenció per als qui dirigeixen el món en favor dels seus interessos. La desigualtat pot comportar una disminució del creixement econòmic, cert, però sobretot, és perillosa per a l'estabilitat social.

El que sí que és més sorprenent són les causes que s'addueixen per a aquesta desigualtat: des de la moderna tecnologia en l'era de la globalització, el desaprofitament de les oportunitats que ofereix, que els capitals gaudeixen d'una taxa de benefici superior a la riquesa que arriba als salaris, deficients polítiques públiques (comencen a admetre que les polítiques d'austeritat que han exigit -reducció dels dèficits pressupostaris mitjançant retallades de la despesa, liberalització dels mercats laborals, eliminació de les barreres a la circulació transfronterera del capital, tracte fiscal favorable als beneficis), l'envelliment de la població, l'escassa natalitat, etc. etc. Totes elles raons reals però molt més conseqüències parcials de la dinàmica profunda del sistema econòmic que domina el món actual.

No volen ni tan sols esmentar, i molt menys admetre, que és l'essència del sistema econòmic capitalista el que motiva aquesta desigualtat. I que la seva evolució condueix inexorablement a augmentar-la i aprofundir-la. Que les enormes masses de riquesa concentrades en cada vegada menys empreses, i cada vegada en menys propietaris, generen sorprenents desigualtats per a molt grans nuclis de població que cada vegada estan més lluny de poder gaudir d'una part mínima de la sorprenent riquesa produïda, no és més que el producte inevitable del sistema de relacions socials que regeix el món. Més encara perquè en les darreres dècades han aconseguit disminuir fortament el petit paper que cobrien les administracions públiques per no portar massa lluny aquestes diferències. Fins i tot, paradoxalment, sovint carreguen agressivament contra les mesures que prenen les administracions per pal·liar les conseqüències més amargues de la desigualtat: salari mínim, millores en els serveis socials, canvis fiscals, etc. Com assenyalava fa poc una comentarista sobre Davos, “no volen acceptar que són ells els qui constitueixen el problema”.

Perquè els grans capitalistes saben molt bé quina és la causa de la desigualtat. Però pretenen pal·liar-la perquè sigui manipulable "canviant algunes coses sense que res canviï". Per això, ara no queda més remei que intentar reformar els problemes més cruels i perillosos que causa i continuarà causant el capitalisme, sense assenyalar que és la seva mera existència, les regles de la seva dinàmica i el poder que utilitzen per obviar qualsevol tipus de límits socials que se li puguin oposar, sinó adscrivint la desigualtat a conseqüències secundàries del fonament del sistema.

Un mal diagnòstic difícilment condueix a curar la malaltia. Assenyalar que el remei a la desigualtat exigeix la desaparició del capitalisme no entra ni remotament en les altes instàncies, econòmiques i polítiques que diuen preocupar-se per la desigualtat. Si, al costat dels seus nous discursos, estableixen algunes polítiques més humanes, és possible que puguin pal·liar una mica, només una mica, les expressions més dures d'aquesta, però en el capitalisme la desigualtat entre països, entre classes socials, entre persones, continuarà regint les nostres societats.