La presó, un lloc construït per causar dolor

Jaume Grau. Guionista

Catedral Books ha publicat Abans ningú deia t’estimo, el testimoni de cinc joves i adolescents, que parlen obertament del que han sentit i experimentat amb l’empresonament dels seus pares. l’Anna i la Beta Forn, la Laura i la Marta Turull i l’Oriol Sànchez han tingut un seguit de converses amb el Francesc Orteu, que les ha posat sobre paper aconseguint que la veu dels protagonistes no perdi ni un ètim d’espontaneïtat i frescor. Els joves parlen a raig, manifestant sense embuts allò que els hi passa, fent evident la confusió de sentiments, de vegades contraposats, i els canvis i trastorns que la presó dels pares els provoca en la seva vida quotidiana. L’Oriol Sànchez ho resumeix molt bé: “El primer cop que et passen coses no saps què sentir, no saps com t’afectaran i, a poc a poc, tot se’t va fent familiar”. La Marta Turull expressa la seva incredulitat i estranyesa sobre el que ha passat: “Jo vaig preguntar: És possible que el meu pare acabi a la presó? I en sentir-ho tothom es va posar a riure: això podria passar quaranta anys enrere”. La Beta Forn expressa els seus dubtes sobre què fer, sobre com actuar, l’angoixa de donar resposta a uns esdeveniments nous que t’interpel·len, quan per exemple explica la seva participació en una manifestació de suport als presos: “Jo no sabia quina cara fer i la Laura tampoc. Havíem d’estar tristes? , contentes?, combatives? Jo estava nerviosa i m’hauria amagat, però era impossible. Era la primera experiència de protagonista en un acte massiu com aquell”. I afegeix: “Vaig tenir una sensació que, des de llavors, he sentit sovint: la sensació de no estar vivint la realitat de la mateixa manera que els meus amics, com si a mi m’afectés de forma diferent”.

Anar a la presó a sis-cents kilòmetres de distància, a veure el pare, provoca confusió i conflicte, com a la Laura Turull: “jo no volia anar a veure el papa a la presó. Era divendres, l’havien empresonat el dia abans, i dissabte havíem de fer sis hores de cotxe. (...)Volia estar sola”. La impressió que li causa l’edifici de la presó és d’una clarividència que denota una gran maduresa perceptiva: “La presó és un lloc silenciós, un lloc construït per causar dolor”. A L’Anna Forn li causa impacte el paisatge, l’entorn de la presó: “Pel camí em fixava en el paisatge. Se’m feia antipàtic. Era sec, àrid, pla. “

La visita en si és un moment difícil, que implica l’aflorament d’un ruixat de sentiments. La Laura Turull confessa que prefereix anar amb una amiga, per conservar la intimitat i la independència, per no quedar-se atrapada en la família: “Amb la Beta ens agrada anar juntes a la presó. És diferent anar-hi amb un a amiga que amb les mares i els tiets. És com fer un viatge, pot estar bé fer-ho amb la família, però quan viatges amb una amiga pots ser més tu.” L’Oriol Sànchez reforça la seva identitat travessant el pati de la presó sol: “Els funcionaris et criden per fer els tràmits i hi ha un moment que cal passar per un pati. A m m’agrada creuar-lo sol, Encara que hi vagi amb la mare i les germanes, prefereixo estar al meu aire, aïllat de tot, pensatiu. No dic res a ningú”. Al capdavall l’Oriol planifica una visita sense la família, per estar de tu a tu amb el seu pare, encara que sigui darrere d’un vidre: “Jo volia tocar-li la fibra, volia que parléssim més des del cor. Volia conèixer els seus sentiments”. Les visites, curtes i pautades, creen situacions d’angoixa, de protesta. La Marta Turull confessa no haver-se girat per acomiadar-se del seu pare per després penedir-se: “Jo notava que, des de la distància, ell em mirava, però no em vaig voler girar. Em sentia molt xafada i volia evitar que l’última imatge fos el pare entre barrots. Soc conscient que vaig ser egoista per no girar-me”.

El llibre es llegeix d’un glop i té un mèrit especial que va més enllà de la denúncia política: el llibre ofereix la possibilitat d’intimar amb cinc joves que han de metabolitzar un fet excepcional en les seves vides. Els joves estan en un moment personal de canvi i mutació, aquell que és propi de l’adolescència, i en aquestes circumstàncies de caos hormonal han de pair un fet paranormal que els afecta directament. Han de madurar d’una forma forçada i ràpida i viure els seus conflictes i els seus sentiments, s’han d’interrogar i s’han d’observar. L’Oriol ho resumeix així: “Abans ningú deia t’estimo i ara ens ho diem molt sovint, no només quan anem a veure el pare, sinó quan som per casa”. Llegiu-lo, paga la pena.