Prosperitat compartida: el territori com a mesura del progrés

Catalunya viu un temps en què les xifres i els mapes no expliquen el mateix relat. Els indicadors macroeconòmics apunten a un país que creix, que crea ocupació, que atrau inversió. Però si mirem amb més atenció, descobrim que aquest creixement s'assembla massa a una taca d'oli: s'estén amb vigor sobre alguns punts del territori i només esquitxa la resta amb una pel·lícula fina, insuficient. És el vell dilema dels països oberts: podem créixer molt i, alhora, consolidar fractures que, amb el temps, debiliten la base mateixa del creixement.

Encara no som davant d'un buidament del territori, i precisament per això és el moment d'actuar amb ambició i visió. Les comarques que avui pateixen pèrdua de població o d'activitat conserven una base viva de coneixement, d'ofici i de capital humà que pot esdevenir el nucli d'un nou cicle de prosperitat si hi aboquem projecte i confiança. El risc no és tant la decadència com la inèrcia. I és aquí on la idea de prosperitat compartida —que el president Illa ha fixat com a brúixola del Govern— pren tot el sentit: un progrés que no només redueix desigualtats socials, sinó que s'estén territorialment com una xarxa que connecta, equilibra i multiplica.

El primer exercici de realisme és reconèixer que Catalunya ha construït, durant dècades, un model de creixement que concentra valor afegit —industrial, tecnològic i cultural— en uns pocs nodes. Aquest model ha estat motor de competitivitat, però també ha generat dependències. Quan gairebé tot passa a l'eix litoral i metropolità, el país interior corre el risc de quedar reduït a una funció secundària: proveir sòl, energia i aliments sense rebre el retorn del valor que ajuda a generar. La cohesió territorial no és un afegit sentimental al progrés, sinó la seva condició de possibilitat. Un país que concentra massa el seu creixement es fa fràgil; un país que el distribueix, guanya resiliència.

No es tracta, però, d'una batalla entre ciutat i camp. El que cal és superar la geografia de la concentració i avançar cap a una geografia de la relació. I això comença per la manera com planifiquem les nostres inversions. Més que repartir recursos, cal tenir una visió estratègica, anual i de llarg termini, capaç de donar coherència a les decisions públiques. Les inversions —en infraestructures, recerca, habitatge o serveis— han de respondre a una mateixa pregunta: contribueixen a equilibrar el país o a reforçar-ne les asimetries? Aquesta mirada, si és sostinguda en el temps, converteix els pressupostos en instruments de política territorial i no només en exercicis comptables.

En aquest marc, les ciutats mitjanes emergeixen com a peces clau. En molts casos, ja s'hi percep una dinàmica nova: empreses que s'hi instal·len gràcies a la connectivitat digital, centres universitaris que arrelen fora de Barcelona, projectes d'innovació que aprofiten la proximitat a sectors industrials o agroalimentaris. Són moviments que demanen continuïtat: dotar aquestes ciutats de més capacitat de decisió, acabar les infraestructures pendents i aprofitar millor les existents. El progrés no sempre s'expressa en la construcció d'allò nou, sinó en l'ús intel·ligent del que ja tenim.

També el mercat de treball forma part d'aquesta equació. Si el gruix de les feines qualificades i dels serveis avançats continua concentrant-se al cinturó metropolità, el missatge als joves és clar: per prosperar, cal marxar. Però això pot canviar. La digitalització, la formació professional de qualitat i la transició energètica obren noves vies d'arrelament. Perquè aquesta promesa es faci realitat, cal que la política econòmica arribi fins al detall: sòl industrial preparat, habitatge assequible, connexió digital robusta i serveis públics que facin viable el projecte de vida fora del centre. El repte no és retenir per força, sinó oferir motius per quedar-se.

El finançament local és un altre dels fonaments d'aquesta prosperitat compartida. Els ajuntaments són la primera línia de la vida col·lectiva i la frontissa entre les decisions polítiques i la quotidianitat. L'aprovació recent de la Llei de l'Estatut dels Municipis Rurals ha estat un pas decisiu per reconèixer la seva singularitat i donar estabilitat institucional als pobles petits. El següent pas, necessari, serà abordar la reforma del finançament local que asseguri recursos estables i instruments de planificació perquè els governs municipals puguin actuar amb autonomia i eficiència. No és una crítica al present, sinó una expressió de continuïtat: allò que ja s'ha començat, cal culminar-ho.

Alhora, hi ha sectors capaços d'esdevenir ponts entre economia i territori: la bioeconomia forestal al Prepirineu, la indústria agroalimentària d'alt valor afegit a la Plana de Lleida, l'economia blava al litoral, les energies renovables i la recerca aplicada a zones intermèdies. No són compensacions, sinó oportunitats de país. La cohesió no neix de la uniformitat, sinó de la interdependència: cada comarca ha d'aportar el seu talent al conjunt, i el conjunt ha de garantir que aquest talent tingui futur.

Potser, al capdavall, la prosperitat compartida és una forma moderna de prudència política. Montaigne advertia que els humans tenim la temptació de confondre la nostra posició amb la mesura de totes les coses. Catalunya correria aquest risc si només es mirés des del seu centre més dinàmic. Les parts aparentment "lentes" del país —els espais rurals, les ciutats mitjanes, les comarques interiors— són les que li donen estabilitat, memòria i capacitat de resistir. Redistribuir oportunitats no és anar contra el creixement, és donar-li arrel i horitzó.

Relacionado con este tema

Illa alerta que la democràcia és "fràgil" 50 anys després de la mort de Franco i insta a preservar-la

Ona Falcó

Si d'aquí a quinze anys podem dir que un jove del Ripollès o del Baix Ebre pot triar quedar-se perquè hi ha feina qualificada, serveis robustos i una vida cultural viva, haurem demostrat que la cohesió no era retòrica, sinó projecte. La prosperitat compartida no s'improvisa: es construeix pressupost a pressupost, carretera a carretera, escola a escola. I és així, pas a pas, com un país aprèn a créixer sense deixar enrere cap part de si mateix.