Puigdemont, la resurrecció de Rajoy

Fernando López Agudín. Periodista i analista polític

El Diumenge de Rams no ha existit per a Rajoy. Coincidint amb el canvi d'horari, la Moncloa ha avançat el calendari de la Setmana Santa per celebrar ahir el diumenge de Resurrecció del president del Govern. En només unes setanta-dues hores, les que van des del divendres de Dolor a aquest Diumenge de Rams, Mariano Rajoy ha aconseguit que Jordi Turull i Carles Puigdemont s'hagin vist obligats a entrar en una presó espanyola, el primer, i després en una presó alemanya, el segon. Li toca, doncs, als seus adversaris entrar en una llarga setmana de passió política.

La detenció de Puigdemont és obra del CNI. Qui avui ho dirigeix, el tinent general Félix Sánz, despatxa amb la mateixa vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, la qual en les últimes i recents eleccions catalanes presumia molt abans de temps d'haver escapçat tot el moviment sobiranista que tenia el seu nucli entorn de la Generalitat. La Policia alemanya es va limitar a actuar un cop que va rebre l'avís dels serveis d'intel·ligència espanyols. Totes aquestes dades es troben a gairebé tots els mitjans de comunicació. El mèrit d'aquesta detenció correspon al propi Mariano Rajoy que ha supervisat, coordinat i dirigit des de la Moncloa.

La seqüència de la captura de Puigdemont és clara. Rajoy apel·la al Tribunal Suprem, el magistrat Pablo Llarena demana la seva detenció i el CNI procedeix ràpidament perquè la policia d'Alemanya ho posi a la disposició del jutge alemany que haurà de decidir la seva extradició. No té cap mena de sentit pensar que tant l'aparell judicial com el policial de l'Estat van al seu aire, i fins i tot contra l'orientació estatal. Sobre tot en qüestions d'Estat com aquesta que comentem. Des del 3 d'octubre, missatge de Felipe VI, no hi ha cap mena de dubte sobre la postura del Rei i del president del Govern.

S'entén el neguit d'Albert Rivera, que combat al sobiranisme català des del 2006, o la incomoditat de Pedro Sánchez, desenfocat des de les intel·ligents reflexions de Felipe González sobre la necessitat que els polítics no es cobreixin amb les togues o les punyetes; però Rajoy s'ha atrevit a fer el que Rivera proposava amb l'ajuda submisa de Sánchez. Així, Ciutadans seguirà de Cireneu del Partit Popular i el PSOE de portador de la processó del 155. Ningú ho sap millor que el PNB, el millor equip polític de totes les sigles espanyoles, si s'ha de jutjar per la seva lucidesa analítica.

El millor regal per celebrar aquest èxit de Rajoy li oferirà la Merkel servint-li en safata el cap de Puigdemont. Malgrat les protestes de DieLinke, no cal esperar que després d'haver interceptat el cotxe del líder català, gràcies a l'avís del CNI, Berlín vagi a rebutjar l'extradició a Espanya. Els alemanys li haurien deixat viatjar des de la frontera danesa a la belga, de tenir algun dubte sobre el seu lliurament a Madrid. Sense atemptar per res contra la separació de poders, la justícia alemanya sabrà, igual que la policia, complir amb el seu deure.

Contra el que pensava Marx, hi ha situacions històriques que es repeteixen sense que es repeteixin en forma de farsa. Puigdemont repeteix doblement a Companys, sense que calgui establir cap analogia sobre tots dos presidents de la Generalitat. El 1934, la República va ficar Companys a la presó; en el 2008, la Monarquia de Felip VI acaba també d'ingressar Puigdemont. El 1940, els alemanys van lliurar a Franco el cap de Luis Companys; en el 2008, els alemanys lliuraran a Rajoy el cap de Carles Puigdemont. Serà, ja ho és, el millor cartell electoral del Partit Popular en una Espanya escombrada pel pitjor nacionalisme espanyol. No és cap caricatura, lamentablement, sinó la reedició del mateix drama històric.