Quin municipalisme?

Laura Roth. Professora de filosofia política de la Universitat Pompeu Fabra

En el context polític actual, marcat per la crisi del neoliberalisme, la crisi de la vella esquerra i l'auge de l'extrema dreta, una de les apostes polítiques que sembla estar prenent força és el municipalisme. En el cas de l'Estat espanyol assenyalar això resulta una obvietat, però també podem veure que el projecte avança en altres llocs com Estats Units, Polònia, Itàlia o certes ciutats llatinoamericanes com Valparaíso o Rosario, entre molts altres exemples. La trobada Fearless Cities (Ciutats sense por) que va tenir lloc a Barcelona a principis de juny d'aquest any va mostrar amb els seus més de 700 participants de tot el món que val la pena seguir amb atenció el desenvolupament d'aquest nou espai polític municipalista global.

Evidentment, el municipalisme no és una idea nova. Es pot rastrejar dins de tradicions com l'anarquisme llibertari o el republicanisme i també es poden trobar idees afins en moviments urbans de diferents tipus, moments i llocs. Fins i tot avui dia diversos partits estatals des de Podemos fins al PP parlen de municipalisme com si fos un tema amb el qual tothom s'identifica, com la justícia o la llibertat. Però de què estem parlant exactament a dia d'avui quan parlem de “nou municipalisme” o “municipalisme transformador” tal com el defensen les Ciutats sense por?

Hi ha qui afirma que municipalisme és simplement autogovern local i que implica, per tant, que les ciutats i pobles tinguin competències per decidir sobre els seus propis assumptes. Altres afirmen que es tracta més aviat d'una estratègia política que prioritza l'acció local davant d'altres nivells. En realitat, el municipalisme de les Fearless Cities incorpora les dues idees, perquè considera que estan relacionades entre elles. Ara bé. Quin és el contingut d'aquest nou municipalisme, més enllà d'aquests dos elements? Quin municipalisme és el que defensen?

En primer lloc, cal destacar la construcció d'una plataforma política singular que reflecteixi les diverses sensibilitats del teixit polític local i que respongui als temes i circumstàncies locals. No s’aconsegueix amb tenir una sucursal d'un partit autonòmic o estatal, sinó que és necessari que sigui la plataforma local la qual s'identifiqui a si mateixa i sigui identificada per altres com a actor polític. Això significa que encara que treballi amb plataformes municipalistes d'altres llocs, allò natural és que aquestes no s'assemblin ni en les seves prioritats, ni en els seus tipus de membres, ni en les seves formes.

Segon, l'exigència que els governs locals no siguin simplement l'últim graó inferior de l'administració estatal, sinó espais d'autogovern. El municipalisme defensa la cessió de competències a l'àmbit local. Que les decisions que ens afecten a Barcelona es prenguin cada vegada menys a Madrid o a Europa. Per exemple, que si el problema de l'habitatge o la contaminació ens afecten a nivell local, tinguem eines per lluitar contra Airbnb i per restringir l'ús del cotxe privat.

Tercer, i relacionat amb el punt anterior, la radicalitat democràtica. No és suficient amb l'autogovern local, sinó que el poder local ha de ser exercit de manera radicalment democràtica. Com digués Debbie Bookchin a la trobada Fearless Cities, “el municipalisme no va d'implementar polítiques progressistes, sinó de retornar el poder a la gent comuna”. De fet, el municipalisme sorgeix en molts llocs com a resposta, precisament, a la falta de democràcia de les institucions públiques i dels partits polítics. Un exemple que es pot veure en moltes candidatures municipalistes és l'elaboració oberta i participativa de propostes programàtiques "des d’abaix", comptant amb la intel·ligència col·lectiva de la població. Un altre exemple és la implementació de reformes dels mecanismes de participació local per part dels governs municipalistes: plataformes digitals per a la presa de decisions, pressupostos participatius, iniciatives i consultes ciutadanes, etc. La hipòtesi que hi ha darrere és que si a aquesta escala no es pot aconseguir engegar mecanismes de decisió que empoderin a les persones ordinàries, no es podrà fer en cap escala superior.

Quart, el qüestionament de la divisió taxativa entre el ‘dins i fora’ de les institucions locals i l'acceptació que existeix una tensió necessària i productiva entre aquests dos espais. En molts casos l'organització de candidatures municipalistes ve de moviments socials i de ciutadanes ordinàries que decideixen entrar a les institucions polítiques presentant-se a les eleccions. Amb freqüència s'esmenta el risc que a través d'aquesta aposta es descapitalitzin els moviments socials o que s'entengui que no és necessari pressionar a governs amigables. Per contra, el municipalisme de les Ciutats sense por entén que la capacitat d'acció institucional depèn d'una societat mobilitzada al carrer: d'obrir les institucions a la ciutadania i estar alerta a les crítiques dels moviments socials. Per això, defensa tant la ‘pressió des de fora’, com l'obertura de mecanismes de decisió realment democràtics en les institucions locals.

Cinquè, el municipalisme de les Fearless Cities és feminista. Això implica a) paritat de gènere en tots els espais, actes i càrrecs, b) tenir programes polítics que lluitin contra el sistema patriarcal que es reflecteix en les estructures institucionals i les polítiques públiques c) canviar les formes de fer política: trencar la separació taxativa entre “allò públic” i “allò privat”, horizontalizar la presa de decisions, fugir dels estils confrontatius, posar accent en allò comú i relacional i abraçar la diversitat com a un element natural de la política.

En sisè lloc, el municipalisme del qual estem parlant no es mira el melic, sinó que la seva vocació és internacionalista o, millor dit, global. El nou municipalisme és conscient que allò que ens afecta a nivell local depèn en gran mesura d’allò que succeeix en altres nivells, que van del regional/autonòmic a l'estatal i a la resta del món. I, per una altra banda, també sap que els municipis tenen una gran responsabilitat davant de problemes globals i que les plataformes polítiques municipalistes necessiten donar-se suport mútuament per poder reforçar-se en altres nivells. És per aquest motiu que, precisament, allò que estan construint les Fearless Cities és un nou espai polític a nivell global en el qual es treballa en xarxa.

Per finalitzar, cal aclarir que, així entès, el municipalisme transformador es practica no únicament a les ciutats grans, sinó també en unitats més petites, que poden ser tant districtes o barris, com municipis més petits. A més, evidentment cap plataforma municipalista s’adecua 100% a aquests paràmetres, però resulta significatiu que cap d'elles tingui tampoc por a reconèixer-ho: aquests ideals pretenen ser una guia per a l'autocrítica i la reflexió política permanent. Una de les raons és que rebutjar la infal·libilitat del projecte polític municipalista és una forma de desmasculinitzar la pràctica i la reflexió polítiques. Considero que això resulta paradoxal i bonic alhora.