De la recessió a la crisi endèmica, de la mà del PP

Francisco Javier Segura Jiménez

Professor d'Història

Segons el Govern del Partit Popular, amb Mariano Rajoy al capdavant, la crisi ja és cosa del passat. En tot cas, el que queda és el “llegat de la mateixa”. Formava part del guió que el Govern legitimés l'ajust draconià imposat a la ciutadania, després de la victòria electoral de desembre del 2011, com el “sacrifici necessari per tornar a estar en forma”. Ho ha fet des del 2014. Per a això ha creat la seva pròpia realitat paral·lela, emparada en xifres macroeconòmiques referides al creixement econòmic i al descens de l'atur, que, expressades sota l'aparença neutra de la dada, no diuen res sobre la recuperació de l'economia real, la que viu la ciutadania en el seu dia a dia. És l'estratègia del tecnòcrata: “Com que les xifres no menteixen, els mentiders les adoren” (Mark Twain dixit). Pura propaganda.

És fals que primer calgui créixer per després repartir. Està suficientment acreditat que en els últims tres anys, que han estat anys de creixement econòmic, la desigualtat social ha seguit creixent a Espanya, essent el segon país de la Unió Europea (UE), per darrere de Xipre, en el què més s'ha disparat la divergència de rendes. Només un exemple per il·lustrar-ho, pres de l'Informe sobre desigualtat d'Intermon-Oxfam, de 2017: Només en el 2015, el 30% de la població més pobra va perdre el 33,4% de la seva riquesa, mentre que la fortuna de les tres persones més riques va créixer un 3%, essent la fortuna d'aquestes tres persones equivalent a la riquesa del 30% de la població més pobra, és a dir, de 14,2 milions de persones. Avui dia, 1 de cada 3 persones segueix vivint en l'Estat espanyol en situació d'exclusió social o pobresa. On està el mannà que anava a resultar del creixement econòmic?

Aquesta bretxa social no és el resultat fatal d'una crisi sense responsables. Per contra, és el corol·lari inevitable de les polítiques públiques que es vénen aplicant a Espanya des de fa dues dècades, fonamentades en l'ortodòxia neoliberal, de la qual el PP és l'alumne per excel·lència.

Recordem els principis bàsics del neoliberalisme:

L'origen del neoliberalisme està en el nucli de jerarques de l'economia (bancs de Wall Street, la Reserva Federal nord-americana, empreses transnacionals i organismes financers internacionals com el Banc Mundial i el FMI) que va marcar les directrius de la revolució conservadora dels anys 80, protagonitzada per Ronald Reagan als Estats Units i Margaret Thacher a Gran Bretanya. Sota el “mite” segons el qual “l'Estat és el problema i el mercat la solució”, la revolució imposada des de dalt per aquest “complot de privilegiats” va suposar la ruptura del pacte social entre capital i treball, encarnat en l'Estat del Benestar, i la col·locació en el pont de comandament de la societat del poder empresarial i financer, pels quals el neoliberalisme opera com “un vestit fet a mida”.

En efecte, el neoliberalisme afavoreix la implantació del marc institucional que permeti l'extensió contínua del mercat a qualsevol àmbit social que ofereixi oportunitats de negoci als amos i gestors del gran capital. En la pràctica, aquest marc, que és l'Estat neoliberal, suposa l'eliminació dels “costos” associats a l'Estat social (elevada despesa pública, en el seu vessant social, drets laborals i alts impostos a les grans empreses), mitjançant la implementació de polítiques que facilitin la privatització dels béns públics i les prestacions socials, la liberalització, és a dir, l'aixecament de les restriccions a tot producte o activitat que pugui convertir-se en objecte de compravenda, i la desregulació, és a dir, la supressió de la legislació garantista (reguladora) dels drets laborals o que pugui limitar l'expansió de les finances.

Una agressió en tota regla que produeix i reprodueix, de manera inexorable, una permanent bretxa social entre la minoria poseeidora i la majoria desposseïda.

Doncs bé, a Espanya, l'objectiu polític dels governs del PP, des de l'"aznarat" al "marianisme", ha estat la integració sense pal·liatius del país en l'ordre neoliberal, gràcies a l'articulació al voltant dels “genovesos” de tota una xarxa d'interessos que connecta a grans grups econòmics i financers, entre els quals destaquen els de l'IBEX 35, amb alts càrrecs polítics, reclutats, no per la seva competència professional, sinó per la seva vinculació amb cercles de poder, nacional i transnacional, amb capacitat per prendre decisions-clau.

Aquest “subcomplot nacional”, que es retroalimenta en les famoses portes giratòries, és el fonament que explica la facilitat amb que el PP ha traspassat les pròpies fronteres del neoliberalisme per cobrir-se de fang en la seva seqüela delictiva: la corrupció.

Durant l'etapa d'Aznar com a president del Govern es va ampliar la política de privatitzacions, iniciada sota els governs del PSOE, que va posar en mans de les elits econòmiques empreses com Endesa, Tabacalera (avui Altadis), Repsol, Telefónica, Argentaria, Iberia o Gas Natural; es va imposar una política de baixos salaris i precarització laboral (reforma laboral de 1997) que va reforçar el poder empresarial; es van reduir els impostos (reformes fiscals de 1999 i 2003) a les grans rendes i es va liberalitzar el sòl (Llei del Sòl de 1998), la qual cosa va permetre la massiva requalificació de terrenys com a sòl urbanitzable i, consegüentment, el boom de la construcció.

A l'empara d'aquesta llei, el sector financer-immobiliari va aprofitar l'escassa demanda derivada de la devaluació salarial per centrar la seva expansió en la concessió de crèdits barats per a l'adquisició d'habitatges i, d'aquesta forma, assegurar-se abundants beneficis a costa de l'endeutament de la població. El resultat va ser que la demanda, atreta per la creença en la seguretat de la inversió en béns immobles, es va disparar, el ritme de la construcció es va accelerar i els preus de l'habitatge i el sòl, retroalimentats entre si, es van multiplicar, fent de les hipoteques l'objecte de complicades especulacions financeres, que absorbir ingents quantitats de capital procedent de la inversió productiva i van donar lloc al creixement insostenible de la bombolla immobiliària.

Aquest va ser el veritable “miracle” patrocinat per Aznar i el seu lloctinent, Rodrigo Rato: deixar incubat el virus de la crisi en el seu model de “creixement econòmic”, mentre venien el somni de l'enriquiment fàcil.

A Espanya, la crisi va esclatar en el 2008, en la segona legislatura del Govern de Rodríguez Zapatero. El fet que el detonant fos la caiguda del gegant financer dels EUA Lehman Brohers, que va obrir la crisi bancària, va fer que fos catalogada per l'establishment econòmic com una crisi financera associada al dèficit públic, suposadament generat per la “despesa alegre” de l'Estat.

Va ser un diagnòstic interessat que va servir per justificar els plans d'austeritat. No obstant això, ni el dèficit, ni el deute públic van resultar d'una despesa pública elevada, com des de llavors ha vingut defensant el “pensament oficial”, sinó de la disminució dels ingressos de l'Estat, per l'efecte combinat de l'empobriment social i la fiscalitat favorable a les grans empreses.

Brussel·les, que va preferir veure una crisi de despesa en el que sens dubte era una crisi d'ingressos, va obligar el Govern de José Luis Rodríguez Zapatero a donar un viratge neoliberal i aplicar, al maig del 2011, un sever pla d'austeritat, origen de la desafecció ciutadana cap als representants polítics, plasmada en la irrupció del moviment del 15-M. El posterior pacte de Rajoy i Zapatero per a la reforma de l'article 135 de la Constitució, que prioritza el pagament del deute públic sobre el finançament de les necessitats socials, va ser la constatació evident del “segrest” de la democràcia per la confraria financera que governa la Unió Europea.

El Govern de Mariano Rajoy va utilitzar el xoc generat per la Gran Recessió, no per frenar el model que havia conduït a la mateixa, sinó per consolidar-ho. Va ser la continuació radicalitzada del guió iniciat per Aznar en la seva etapa de president, rematat amb accions com les retallades multimilionàries de la despesa pública-social, la penalització de les rendes de la ciutadania amb impostos, taxes i copagaments, la via lliure per a la privatització de serveis públics i prestacions socials, la reforma laboral que permet la reducció de salaris, assenta la precarietat laboral i afebleix els convenis col·lectius; les fusions pagades amb diners públics que van consolidar el domini de la gran banca sobre el sistema financer a costa de les caixes d'estalvi, els rescats bancaris que, davant l'amenaça d'impagaments, van convertir el deute privat, contret pels bancs durant el “boom”, en deute públic que la ciutadania està pagant per la via de l'espoli...

Un programa anti-social en tota regla, que implica la sanció legal d'un model de redistribució de la riquesa en el qual la despossessió de la ciutadania alimenta el procés d'acumulació i concentració de capital en poques mans, un model, en el qual la invocació d'objectius com la “lluita contra el dèficit públic”, la creació d'ocupació o el sanejament financer serveix per justificar, respectivament, les retallades, la precarització laboral (blanqueig de l'atur) o el rescat amb diners públics de la banca (40.000 milions robats, sense retornar”). Neoliberalisme en estat pur.

Si, com he intentat demostrar, la desigualtat social va actuar com a factor determinant de la Gran Recessió, en suposar la contracció de la demanda, és a dir, l'absència de clients a les portes de les empreses, el Govern del Partit Popular, en afegir desigualtat a la desigualtat, ha deixat el terreny ben abonat perquè la Gran Recessió, suposadament superada, es converteixi en una crisi endèmica: la de la desigualtat i el deute públic.

La recuperació real de l'economia exigeix un canvi de paradigma, centrat en la redistribució justa de la riquesa i la millora de la qualitat de vida de la ciutadania, que haurà de provenir de la recuperació i l'expansió del conjunt de drets emparats en un Estat social. Continuarà.