S'agafa abans a un mentider que a un manter

José Mansilla

Antropòleg i professor universitari

Aquesta setmana hem tornat a ser testimonis de com diversos fets, estirats i tergiversats en nom d'un futur rèdit electoral, acaben caient pel seu propi pes. Així, el passat dimecres 16, el candidat a l'Alcaldia de Barcelona -no se sap molt bé encara per part de quin partit o plataforma-, Manuel Valls, exposava a l'Hotel Cotton House, convidat per Barcelona Oberta i la Fundació Barcelona Comerç, les línies generals del seu futur programa electoral. El context en el qual se celebrava l'esdeveniment és el d'una sèrie de jornades que organitzen tots dos lobbies del comerç barceloní amb els futurs alcaldables de la ciutat.

En la seva presentació, Valls semblava voler tornar a la Barcelona d'altres temps: es manifestava en contra de l'extensió del tramvia per la Diagonal; plantejava la necessitat de repensar el sistema i l'estructura actual dels carrils-bici i les super-illes; apostava per vincular el futur de Barcelona a la celebració d'uns Jocs Olímpics d'Hivern; subratllava la importància de continuar impulsant la capital catalana com a seu principal de grans esdeveniments, fires i congressos, i, finalment, tornava assenyalar el top-manta, i la suposada permissivitat de l'actual equip de Govern a l'Ajuntament, com un dels problemes fonamentals de la ciutat. En definitiva, un salt enrere de gairebé dues dècades.

Doncs bé, dit això, no va passar més d'un dia en què alguns mitjans de comunicació es van fer ressò d'una recent sentència de l'Audiència Provincial de Barcelona on es descarta enèrgicament que el fenomen del top-manta suposi un greu perjudici econòmic per a marques com el FC Barcelona o Louis Vouitton i Michael Kors. L'argumentació esgrimida per la sentència és d'una lògica aclaparadora: el consumidor-tipus d'aquests productes no és - "ni remotament" assenyala la sentència- el mateix que podria adquirir les còpies dels originals que s'ofereixen als carrers de la ciutat. La sentència no omet la comissió d'infraccions, però les rebaixa a la imposició de multes d'entre 120 i 240 euros. Finalment, l'Audiència assenyala que no hi ha cap prova, cap, que permeti demostrar l'existència de màfies o estructures delictives estables al voltant del top-manta.

D'aquesta manera, si les investigacions judicials i els fets no fan més que negar la suposada perillositat que generen els manters a Barcelona, per què no deixen aquests d'aparèixer com un dels principals problemes, tant per als polítics i polítiques, com per alguns mitjans de comunicació i associacions empresarials, cosa que ha acabat per calar en l'opinió pública local? Aquest és un article d'opinió i no un text resultat de cap tipus d'investigació al respecte. No obstant això, crec que és possible assenyalar alguns aspectes que podrien estar darrere d'aquest tipus d'iniciatives. D'una banda tindríem, com ja he assenyalat en alguna ocasió, l'intent de treure avantatge electoral mitjançant el continu espantall de la suposada situació d'inseguretat i incivisme que viu Barcelona, variable aquesta que podria tenir l'efecte d'avivar forces reaccionàries com VOX, que fan d'aquesta lògica el seu principal element discursiu. Però, d'altra banda, hi ha el fet de la marcada posició elitista i xenòfoba que aquesta postura manifesta, aspecte íntimament lligat al protagonista d'aquestes declaracions i algunes de les seves actuacions. Cal, a més, recordar que la idíl·lica Barcelona dels 90 va ser una ciutat construïda sobre les esquenes de les seves classes populars i en virtut d'una idea de ciutat elaborada pel seu burgesia il·lustrada. Els resultats d'aquest experiment són evidents: desnonaments, precarització i desigualtat.

En definitiva, s'agafa abans a un mentider que a un manter. Convé mantenir els ulls oberts i les orelles atentes perquè s'acosten uns mesos on aquest tipus de contradiccions es presentaran de forma freqüent.