Sánchez i Aragonès al laberint

Ferran Espada, periodista

La trobada entre el ministre de la Presidència del Govern espanyol, Félix Bolaños, i la consellera de Presidència del Govern, Laura Vilagrà, ha suposat un primer contacte entre l'Executiu estatal i el de la Generalitat després d'uns mesos de congelació de relacions i d'alta tensió política traslladada al Congrés dels Diputats amb el desmarcatge per part d'ERC de la majoria de la investidura. Les valoracions sobre què suposa la reunió de dimecres, com acostuma a passar en política, són flexibles i dispars. Balanç molt positiu per part de Bolaños i una dosi molt més gran de precaució i escepticisme per la de Vilagrà, cosa que augmenta el ja de per si elevat grau de confusió al voltant de l'anomenat "tema català".

És cert que la condició humana ens fa a uns més optimistes que als altres, però, més enllà d'això, cal anar amb compte amb la dimensió tàctica d'aquest tipus de balanços. I és que l'efecte Tarradellas ha fet molt de mal. Em refereixo a quan l'expresident de la Generalitat va volar de l'exili a Madrid per a una primera reunió en la negociació del retorn i la reinstauració de les institucions catalanes a l'Estat espanyol. Tarradellas va culminar la reunió amb un “ha anat molt bé” quan la trobada havia estat tensa i improductiva. La mentida pietosa de l'expresident, però, va salvar les relacions entre les dues parts d'un torrent de retrets i la crònica política de l'època atorga a aquest episodi el caràcter de falca providencial que va permetre posteriorment tancar un punt clau per a la Transició espanyola, com és la restauració efectiva de la Generalitat mantinguda a l'exili sota presidència de Tarradellas.

Però aquesta mena de tàctiques corresponen a persones i moments històrics molt determinats. I que Bolaños vulgui emular Tarradellas pot resultar una mica pretensiós, però sobretot contraproduent, ja que la situació actual allò que precisament requereix és una diagnosi compartida per ambdues parts en conflicte sobre en quin punt polític ens trobem; per què hi hem arribat i quins instruments serviran realment per desencallar la situació i, si no solucionar el conflicte actual, si més no, avançar cap a algun tipus d'acord de mínims.

Així doncs, diverses incògnites sobrevolen l'escenari polític català. Estem davant del retorn a la normalització de relacions entre tots dos governs o en un simple contacte per marejar la perdiu una vegada més? Arribarà el desglaç a la calor de la reunió estiuenca que celebraran Pedro Sánchez i Pere Aragonès el mes que ve? Què impedeix la recomposició de l'entesa entre ERC i la Moncloa, que recuperi la còmoda majoria de la investidura per a Sánchez? I quins efectes tindrà tot això a la política catalana, tant en la tensa relació al Govern entre ERC i Junts, com en el conjunt de l'independentisme o respecte al paper del PSC i els Comuns?

La reunió Bolaños-Vilagrà de la setmana passada és segurament el retorn a la casella de sortida de les relacions iniciades amb la negociació i els acords entre ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez. Sánchez i Aragonès han estat perduts dos anys i mig al laberint i es podria dir que han topat amb el Minotaure en forma de majoria absoluta del PP a les eleccions andaluses. En el fons tant socialistes com republicans s'han trobat de cara amb l'evident fracàs de les seves estratègies: per part del PSOE, fer desaparèixer el que alguns anomenen "el tema català" de l'equació mediàtica, especialment, amb els indults de fa un any als dirigents independentistes empresonats i mantenint al ralentí la taula de diàleg represa el setembre passat i congelada poques setmanes després. I per part d'Esquerra, ha errat en la idea que podia arrencar del PSOE avenços suficients a la taula de diàleg per poder centrar-se i afrontar amb més tranquil·litat l'acció de govern del Govern Aragonès.

És cert que la política catalana té un nivell elevat de policentrisme, i fins i tot es pot arribar a pensar que no mira més enllà del melic. I que després dels intensos anys 2017 i 2018, la pandèmia, la crisi inflacionària i molts altres temes, haurien de provocar alguna reflexió sobre la pretensió de mantenir al primer pla de l'agenda el Procés. Però no és menys cert que el PSOE, instal·lat en la "conllevancia orteguiana" respecte al tema català, ha dimitit de qualsevol intent de posar sobre la taula iniciatives que vagin al fons de la solució del conflicte, i considera que je en va fer prou amb els indults.

El problema és que tampoc l'intent de tornar a les "coses de menjar" -amb la famosa 'Agenda para el reencuentro'- ha fet efecte i s'ha succeït fiasco rere fiasco. La polèmica per la baixa execució pressupostària del 36% a Catalunya davant de més del 180% realitzada a Madrid és l'últim exemple, però podríem afegir el recurs al Tribunal Constitucional contra la llei que regula els lloguers a Catalunya, la modificació en temps de descompte i per la porta del darrere al costat del PP de la Llei Audiovisual per beneficiar els dos grans grups audiovisuals espanyols perjudicant l'extens teixit català de petites i mitjanes productores, la impossibilitat de pactar una ampliació de l'aeroport del Prat, només per posar alguns exemples crucials per al Govern d'Aragonès i per a ERC.

Amb aquesta situació, sense taula de diàleg i sense les contraprestacions del que es deia "peix al cove" en temps de CiU, qualsevol "incident de recorregut" com el cas d'espionatge massiu a l'independentisme amb Pegasus suposa un torpede a la línia de flotació de la resistència d'ERC a la seva obstinada aposta pel diàleg i la negociació amb el PSOE. Alhora que tot això enterboleix la idea que sempre serà millor per a un independentista que un socialista estigui a la Moncloa que un tàndem Feijóo-Abascal.

Sense una aposta decidida de Pedro Sánchez per fer avançar les relacions del seu Govern amb la Generalitat fins a un punt d'equilibri que visualitzi millores -tant en el terreny de la gestió, com en el polític pel que fa al Procés- ERC ho té molt complicat per normalitzar les relacions davant de la tremenda pressió per trencar tota relació amb l'Executiu estatal que imprimeixen tant des de dins del Govern els seus socis de Junts com la resta de l'independentisme, des de la CUP a les entitats sobiranistes.

Per això, sabem que hem tornat a la casella de sortida si és que alguna vegada n'hem sortit, però no hi ha cap certesa de si això servirà per avançar un pas més. Caldrà esperar a veure què proposa i què és el que accepta Pedro Sánchez. El problema és que dos anys i mig després del pacte d'investidura, la desconfiança respecte a les promeses del PSOE en tots els camps ha fet efecte a Esquerra. I encara que la direcció fa pinya a tornar-ho a intentar, una part de les bases militants –veurem les votants- se senten enganyades i desil·lusionades. A Pedro Sánchez se li ha acabat el crèdit entre les bases republicanes, però la direcció d'Esquerra també té esfilagarsada la soga amb què va amarrar l'estratègia negociadora amb el PSOE.

I Junts no afluixarà amb la seva retòrica -no hi ha actes que la secundin- d'enfrontament per desgastar electoralment els republicans, cosa que comporta una gran tensió i desestabilització del Govern, que de passada posa pals a les rodes en la gestió del Govern. D'aquesta manera queda tocat el binomi sobre el qual s'havia d'impulsar la presidència de Pere Aragonès: avançar en la resolució del conflicte i sortir de la paràlisi del Govern sota presidència de Quim Torra amb una agenda ambiciosa i eminentment transformadora.

Junts no afluixarà, malgrat els costos de la governabilitat, per la necessitat de l'expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont, de mantenir la seva influència en l'independentisme mitjançant l'estratègia confrontacionista. I no ho farà perquè Junts té una nova direcció capitanejada per Laura Borràs i l'exconseller i exprés polític Jordi Turull, que allunya la formació del pragmatisme. Amb una pugna interna considerable entre els dos líders i les seves faccions pel control del partit, que se sustenta en la instrumentalització del purisme independentista com a arma llancívola.

De moment, l'alternativa que pot alliberar Esquerra de la tenassa de Junts, ni està ni se l'espera. Si algú està pensant a Madrid que la solució passaria perquè el PSC -amb els Comuns- apuntali Aragonès si decideix trencar amb Junts, a canvi d'estabilitat al Congrés, diria jo que té el prismàtic polític desenfocat. No només per la infausta memòria per als republicans de com van acabar els Tripartits, sinó perquè en aquests moments els socialistes s'han convertit en el principal rival electoral d'Esquerra a Catalunya. Així es va comprovar amb l'empat a 33 diputats a les darreres eleccions al Parlament, i sens dubte així es veurà a les properes eleccions municipals, especialment a l'àrea metropolitana de Barcelona i a grans ciutats com Tarragona o Lleida.

Crec que la represa de les relacions entre governs i de la taula de diàleg té molt més a veure més amb un cúmul d'interessos que no pas amb l'ètica política. Però que és impossible que funcioni sense valentia política. La primera cosa no és dolenta, els interessos mouen el món i han resolt més d'un sagnant i complicat conflicte. El segon, la valentia política, és un valor escàs a les democràcies demoscòpiques i d'alta intensitat electoral que s'han imposat darrerament i de les quals l'Estat espanyol –i Catalunya- són alumnes avantatjats.

D'una banda, el PSOE necessita imperiosament, després de la majoria absoluta del PP a Andalusia, recuperar la tranquil·litat parlamentària per posar en marxa una piconadora legislativa que pugui fer un gir a l'esquerra al seu Govern amb l'aprovació d'una àmplia bateria de mesures que evidenciïn una millora del dia a dia dels ciutadans. I segurament, caldrà que Pedro Sánchez faci un retoc del Consell de Ministres. Per fer això últim, Sánchez en té prou amb ell mateix; per al primer tema, ERC és fonamental per recuperar la majoria de la investidura. Per la seva banda, Esquerra necessita tornar-ho a intentar, i amb presses, amb el Govern espanyol, no per inèrcia, sinó per tres motius bàsics.

Primer, per demostrar que la seva estratègia basada en la negociació pot donar algun resultat encara que sigui mínim. En segon lloc, per consolidar un parèntesi d'estabilitat que permeti impulsar l'acció de Govern i aconseguir alguns fruits palpables d'haver arribat per primer cop a la presidència de la Generalitat des de la restauració.

I tercer, perquè el calendari judicial promet una tensió insuportable per a l'independentisme coincidint amb el cinquè aniversari del referèndum de l'1 d'octubre del 2017. Començant per la revisió dels indults als dirigents presos, improbable però que es viu amb una tremenda i lògica inquietud pels afectats i les bases independentistes. Però també per les desenes de processos oberts per temes relatius al Procés que aniran explotant els propers mesos. Desenes de persones inculpades de diversos partits, entre les quals hi ha dos membres del Govern d'Esquerra, el conseller Roger Torrent i la consellera Natàlia Garriga, i un bon nombre de dirigents del nucli dur de la direcció dels republicans, com Josep Maria Jové, Lluís Salvadó i d'altres.

Sense un ancoratge fort a una taula de diàleg i negociació activa, no hi ha relacions polítiques que sobrevisquin a aquest sisme submarí que situa Esquerra i l'independentisme davant del que anomenen “una allau repressiva”. I aquesta certesa topa amb un primer gran problema. La diferent cosmovisió de la realitat de les parts. On la gent del PSOE veu en l'escàndol de l'espionatge un lògic mecanisme d'autodefensa de l'Estat -Margarita Robles dixit- els independentistes veuen un cas terrible, injustificat i punible de persecució política. On els socialistes veuen sentències acatables com en el cas del 25% de castellà a l'escola catalana, els independentistes veuen una justícia polititzada i corrupta -els àudios de Villarejo i Fernández Díaz sobre alguns jutges a l'operació Catalunya alguna cosa apunten...- que ataca els fonaments de la convivència a Catalunya.

Així doncs, la qüestió és si el Govern espanyol està decidit a actuar i si té marge de maniobra. En el terreny de la negociació del conflicte, admetent la necessitat d'una solució democràtica. I establint la viabilitat de tots els projectes polítics democràtics, també l'independentista. És a dir, passar de permetre que algú sigui independentista a permetre que s'exerceixi d'independentista. I encara que resulta lògica la defensa del PSOE del marc de la Constitució, sí que seria possible segons molts constitucionalistes fixar les condicions perquè l'independentisme pugui vehicular la independència sense por a la presó. Digueu-li Llei de la Claredat o dret d'autodeterminació, però la independència ha de ser possible de forma pacífica i democràtica si així ho vol una majoria de catalans i catalanes. I es tracta d'establir de quina manera. Perquè si la resposta és "no" i "mai", difícil ho tindrà cap partit espanyol per fer tractes amb l'independentisme català.

Pel que fa a la desjudialització, és evident que el Govern espanyol com a Poder Executiu no pot interferir en les decisions judicials com exigeixen alguns sectors independentistes. Però sí que pot fer moltes més coses de les que ha fet, indults a part, que no és poca cosa. Començant per la legítima potestat d'adreçar, cap a la distensió, l'acció -fins ara molt bel·ligerant- de l'Advocacia de l'Estat en els casos contra independentistes en què aquesta es persona. Per exemple, rectificant l'actuació arbitrària del Tribunal de Comptes que a la pràctica suposa una pena més semblant a la venjança -amb la incautació de béns dels derrotats dirigents independentistes- que no pas una resolució de justificació jurídica en un estat de dret. O la derogació/modificació del delicte de sedició i de rebel·lió al Codi Penal, debat impulsat pels socis de Podem que ha quedat en un calaix, malgrat que el mateix Pedro Sánchez va admetre la necessitat de fer els canvis per les pressions europees, ja que els país veïns no entenen que encara tinguem aquests delictes en el marc jurídic espanyol, deia ell mateix.

Pel que fa a la gestió, la distensió amb Esquerra té una solució molt més fàcil. Reconèixer la realitat que el Govern espanyol de coalició no té majoria absoluta al Congrés, admetre que la geometria variable no té viabilitat amb Ciutadans en perill d'extinció i tractar Esquerra com a principal i prioritari soci, que ho és, de la majoria de la investidura. Ergo, complir els compromisos establerts i per establir amb els republicans, començant pels pressupostaris.

És difícil saber si la reunió entre Bolaños i Vilagrà, o la que mantindran el mes que ve Sánchez i Aragonès, servirà realment per entrar en un nou temps polític. El problema per articular les mesures necessàries és que la catalanofòbia -inherent històricament al sistema polític espanyol, des del Conde de Olivares a Lerroux, i augmentada en els nostres temps a partir del 2017- introdueix corriments de terres electorals. D'aquí ve la por de Pedro Sánchez i el PSOE a establir una constructiva bilateralitat amb la Generalitat com a representació de Catalunya. Temor no només a acceptar determinades condicions pel que fa al Procés independentista, sinó a impulsar tota mena d'actuacions: des de la lentitud de les inversions a Catalunya, que provoca la por a la repercussió en altres comunitats, a la preocupant manca de coratge per defensar una candidatura als Jocs Olímpics d'hivern del 2030, davant del pols del president d'Aragó, el socialista Javier Lambán. El mateix COE ha reconegut que estava pactada i que Catalunya havia fet els deures i havia estat constructiva.

Sense oblidar que, en el cas de les relacions entre el PSOE i ERC, es produeix al terreny electoralista una suma-resta de resultat negatiu. És a dir, que tota aquella actuació que el PSOE realitza contra l'independentisme amb fins electoralistes provoca conseqüències negatives a la demoscòpia d'Esquerra, i així mateix les exigències dels republicans provoquen al PSOE vies d'aigua electorals. I per vasos comunicants l'única majoria possible per a una futura nova investidura de Sánchez es complica perdent per una banda el que es guanya de l'altra. Una equació de difícil resolució per obtenir l'equilibri perfecte que permeti mantenir les posicions electorals a uns i altres i la suma sigui positiva.

Crec poder dir que, si Pedro Sánchez supera les pors i activa tots els mecanismes esmentats, trobarà en Gabriel Rufián un polític més assenyat del que la seva caricatura indica. En cas contrari, toparà amb un polític menys dòcil del que transmet la propaganda dels adversaris d'Esquerra. I la lluita de Pedro Sánchez contra la demoscòpia es pot convertir en una simple quimera. Veurem què inclou aquest cop el manual de resistència-supervivència. Però enlloc està escrit que ser conscient dels perills de treure el cap a l'abisme et lliure d'acabar estimbant-te.