Sánchez i Torra fan camí en caminar

Fernando López Agudín

Periodista i analista polític

No hi ha res que simbolitzi millor la trobada de Pedro Sánchez amb Quim Torra que la Font de Machado, situada just al davant de la residència presidencial a la Moncloa, on el poeta se citava amb Guiomar en la dècada dels trenta, i que aquest dilluns el president de la Generalitat va demanar poder conèixer. Res millor doncs, que el conegut poema de Don Antonio per evidenciar com tots dos caminants, després del seu primer diàleg polític, són conscients que no hi ha camí, que es fa camí en caminar. Cert que avui ningú es deixa enganyar sobre les seves escasses probabilitats, els professionals de la confrontació entre els ciutadans d'Espanya ens ho recorden tots els dies, però ningú desconeix tampoc les seves possibilitats, la qual cosa augmenta els alts decibels d'aquest soroll apocalíptic de trompetes que busca balcanitzar els Pirineus.

Desallotjat Rajoy de la Moncloa, encaixonada la judicialització de la política, no queda una altra opció per a Pedro Sánchez i Quim Torra que començar a recórrer el camí de la política, excepte, és clar, la de seguir els fanàtics entusiastes de les guerres, en el seu sentit literal, de les banderes. Ni la Moncloa pot criminalitzar la meitat dels catalans, independentistes, ni la Generalitat pot desconèixer la meitat dels catalans que se senten tan catalans com espanyols. Els últims nou mesos són tota una lliçó política del que no cal fer si s'està per mantenir la relació d'Espanya amb Catalunya. Com molt bé acaba d'assenyalar recentment Ana Botín, des de la presidència del Santander: “cal seduir els catalans”.

Aquesta via política de Sánchez i Torra és viable, valgui la redundància, amb la via judicial de Rajoy, que avui encarna el magistrat Pablo Llarena. La Moncloa i la Generalitat poden recuperar la Comissió Bilateral, suspesa fa set anys, mentre que els tribunals continuen amb la seva tasca fins a la tardor. Llavors, serà el Tribunal Suprem qui podrà establir si els sobiranistes imputats són condemnats per rebel·lió, 30 anys , sedició, 15 anys, o conspiració per a la rebel·lió, uns 6 anys. Aquí acabarà tot el guirigall togat de l'ex-vicepresidenta Soraya Santamaría; ara acusada també d'haver trencat Espanya pel sector psicòpata del seu propi partit.

Torra aposta pel dret a decidir, defensat pel propi Lehendakari Urkullu, de la mateixa manera que Sánchez el rebutja, per no tenir encaix legal en el nostre ordenament constitucional, malgrat que destacats constitucionalistes, tant des de la pròpia dreta com de l'esquerra, opinen el contrari. És, certament, un nus gordià, però no hi ha pressa per deslligar-lo, i molta menys per fer-ho a la manera com es va desfer el mític nus. Prèviament, sembla molt convenient atendre qüestions molt més urgents. Col·locar ara el carro de la reforma constitucional davant dels bous, seria tant com llançar pedres contra la mateixa teulada comuna de les forces democràtiques. Tots dos, Sánchez i Torra, coincideixen que, ara com ara, el prioritari és intentar recuperar el diàleg polític trepitjat per Rajoy.

Si a la pròpia legislació de la dictadura del general Franco es va trobar un fil perquè els espanyols votessin un referèndum sobre la dissolució de la mateixa dictadura, convocat al desembre de 1976, no és impossible que des de l'aparell legislatiu de la democràcia, presidida per Sánchez, aparegui un altre que condueixi a les comunitats autònomes a votar sobre el seu futur. No és un problema jurídic, és voluntat política. Si demà s'articula un bloc social i polític, com el que es va articular amb Adolfo Suárez, res ni ningú podria impedir la posada a punt de la Constitució del 1978, just en el seu molt ambigu títol vuitè. Però aquesta tasca ha d'esperar.

És molt més urgent escombrar les tones d'odi sembrades a Barcelona i Madrid. Des de l'arribada de Sánchez a la Moncloa, es respira un nou clima social, on els clixés anti-espanyols i els estereotips anticatalans perden força i es difuminen, al mateix temps que es consolida una nova majoria parlamentària que escombra de les quadres presidencials el cavall coix de Santiago. Queden, això sí, els tigres de paper que galopen avui contra Pedro Sánchez com ho van fer ahir contra Suárez. Llavors, van aconseguir doblegar el pols al primer president democràtic. No ho tindran tan fàcil amb qui avui seu a la Moncloa. D'alguna manera, el president del Govern és alguna cosa així com la metàfora de la sensatesa política de tota la societat espanyola.