Unitat de les esquerres? Les esquerres davant el nou interregne

Boaventura de Sousa Santos

Introducció

He escrit molt sobre les esquerres, sobre el seu passat i el seu futur [1].

Tinc preferència per les qüestions de fons, sempre em situo en una perspectiva de mitjà i llarg termini i evito entrar en les conjuntures del moment. En aquest text segueixo una perspectiva diferent: em centro en l'anàlisi de la conjuntura d'alguns països i és a partir d'aquesta que plantejo qüestions de fons i em moc a escales temporals de mitjà i llarg termini.

Això significa que molt del que està escrit en aquest text no tindrà cap actualitat dins de mesos o fins i tot setmanes. La seva utilitat pot estar precisament en això, en el fet de proporcionar una anàlisi retrospectiva de l'actualitat política i de la manera en el qual ella ens confronta quan no sabem com es va a desenvolupar. Així mateix, pot contribuir a il·lustrar la humilitat amb la qual les anàlisis han de realitzar-se i la distància crítica amb la qual un ha de rebre'ls. Aquest text tal vegada pot llegir-se com una anàlisi no conjuntural de la conjuntura.

Per començar, haig d'aclarir el que entenc per esquerra. Esquerra significa el conjunt de teories i pràctiques transformadores que, al llarg dels últims cent cinquanta anys, han resistit a l'expansió del capitalisme i al tipus de relacions econòmiques, socials, polítiques i culturals que genera, i que van sorgir amb la convicció que pot existir un futur poscapitalista, una societat alternativa, més justa per estar orientada a la satisfacció de les necessitats reals dels pobles, i més lliure, per estar centrada en la realització de les condicions de l'efectiu exercici de la llibertat.

En un món cada vegada més interdependent porto temps insistint en la necessitat d'aprenentatges globals. Cap país, cultura o continent pot arrogarse avui el privilegi d'haver trobat la millor solució per als problemes als quals el món s'enfronta i molt menys el dret d'imposar-la a altres països, cultures o continents. L'alternativa està en els aprenentatges globals, sense perdre de vista els contextos i les necessitats específiques de cadascun. Porto temps defensant les epistemologies del Sud com una de les vies per promoure tals aprenentatges i de la necessitat de fer-ho partint de les experiències dels grups socials que pateixen als diferents països l'exclusió i la discriminació causades pel capitalisme, el colonialisme i el patriarcat. Així doncs, les necessitats i aspiracions de tals grups socials han de ser la referència privilegiada de les forces d'esquerra a tot el món, i els aprenentatges globals una eina valuosa en aquest sentit. El que succeeix és que les forces d'esquerra tenen una enorme dificultat a conèixer les experiències d'altres forces d'esquerra en altres països i a estar disposades a aprendre d'elles. No estan interessades a conèixer profundament les realitats polítiques d'altres països ni tampoc donen l'atenció deguda al context internacional i a les forces econòmiques i polítiques que ho dominen. La desaparició analítica de les múltiples cares de l'imperialisme és una prova d'això. A més, tendeixen a ser poc sensibles davant la diversitat cultural i política del món.

Que les forces d'esquerra del Nord global (Europa i Amèrica del Nord) siguin eurocèntriques no és cap novetat. El que potser sigui menys conegut és que la major part de les forces d'esquerra del Sud global també són eurocèntriques en les referències culturals subjacents a les seves anàlisis. N'hi ha prou amb tenir en compte les actituds racistes de moltes forces d'esquerra d'Amèrica Llatina en relació amb els pobles indígenes i afrodescendents.

Amb l'objectiu molt limitat d'analitzar la conjuntura de les forces d'esquerra en alguns països, aquest text pretén augmentar l'interconeixement entre elles i suggerir possibilitats d'articulació tant nacionalment com internacional.

El nou interregne

Estem en un interregne. El món que va crear el neoliberalisme en 1989 amb la caiguda del Mur de Berlín va acabar amb la primera fase de la crisi financera (2008-2011) i encara no s'ha definit el nou món que li prendrà el relleu. El món posterior a 1989 va tenir dues agendes que van tenir un impacte decisiu en les polítiques d'esquerra arreu del món. L'agenda explícita va ser la fi definitiva del socialisme com a sistema social, econòmic i polític liderat per l'Estat. L'agenda implícita va constituir la fi de qualsevol sistema social, econòmic i polític liderat per l'Estat. Aquesta agenda implícita va ser molt més important que l'explícita perquè el socialisme d'Estat ja estava en fase agonitzant i des del 1978 procurava reconstruir-se a la Xina com a capitalisme d'Estat arran de les reformes promogudes per DengXiaoping. L'efecte més directe de la fi del socialisme de tipus soviètic en l'esquerra va ser el fet d'haver desarmat momentàniament els partits comunistes, alguns d'ells distanciats des de feia molt temps de l'experiència soviètica. L'agenda implícita va ser la que veritablement va explicar i per això va haver d'ocórrer de manera silenciosa i insidiosa, sense que caiguessin murs.

En la fase que fins aleshores havia caracteritzat el capitalisme dominant, l'alternativa social al socialisme de tipus soviètic eren els drets econòmics i socials universals dels que es beneficiaven sobretot els qui, al no tenir privilegis, només tenien el dret i els drets per defensar-se del despotisme econòmic i polític al que tendia el capitalisme vin lat exclusivament a la lògica del mercat. La forma més avançada d'aquesta alternativa havia estat la socialdemocràcia europea de la postguerra, que de fet en els seus inicis, a principis del segle xx, també havia desplegat una agenda explícita (socialisme democràtic) i una agenda implícita (capitalisme amb alguna compatibilitat amb la democràcia i la inclusió social mínima que aquesta suposava). Després de 1945 va quedar clar ràpidament que l'única agenda era l'agenda implícita. Des de llavors les esquerres es van dividir entre les que seguien defensant una solució socialista (més o menys distant del model soviètic) i les que, per més que es proclamessin socialistes, només volien regular el capitalisme i controlar els seus «excessos».

Després de 1989, i tal com havia succeït a principis de segle, l'agenda implícita va continuar durant algun temps essent implícita, malgrat ser ja l'única en vigor. Va fer-se evident que les dues esquerres del període anterior havien estat derrotades. És per això que, en el període posterior a 1989, es va assistir a la difusió sense precedents de la idea de la crisi de la socialdemocràcia, moltes vegades articulada amb la idea de la impossibilitat o inviabilitat de la socialdemocràcia. En secundar-la, l'ortodòxia neoliberal adoctrinava sobre el caràcter depredador o si més no ineficient de l'Estat i de la regulació estatal, sense els quals no es podia garantir l'efectivitat dels drets econòmics i socials.

El desarmament de l'esquerra socialdemòcrata es va dissimular durant algun temps a través de la nova articulació de les formes de dominació que van dominar el món des del segle XVII: el capitalisme, el colonialisme (racisme, monoculturalisme, etc.) i el patriarcat (sexisme, divisió arbitrària entre treball productiu i treball reproductiu, és a dir, entre treball remunerat i treball no remunerat). Les reivindicacions socials es van orientar a les agendes anomenades postmaterials, els drets culturals o de quarta generació. Aquestes reivindicacions eren genuïnes i denunciaven maneres d'opressió i discriminació repugnants. No obstant això, la manera en la qual es van orientar va fer creure als agents polítics que les havien mobilitzat (moviments socials, ONG, nous partits) que les podien dur a terme amb èxit sense tocar el tercer eix de la dominació, el capitalisme. Fins i tot va haver-hi una negligència del que es va anomenar política de classe (distribució) a favor de les polítiques de raça i sexe (reconeixement). Aquesta convicció va demostrar ser fatal quan va caure el règim posterior a 1989. La dominació capitalista, reforçada per la legitimitat que ha anat creant durant aquests anys, s'ha mostrat amb facilitat contra les conquestes antiracistes i antisexistes en la cerca incessant de major acumulació i explotació. I aquestes, desproveïdes de la voluntat anticapitalista o separades de les lluites anticapitalistes, es troben amb moltes dificultats per resistir.

En aquests anys d'interregne resulta evident que l'agenda implícita pretenia donar tota la prioritat al principi del mercat en la regulació de les societats modernes en detriment del principi de l'Estat i del principi de la comunitat. Al començament del segle XX el principi de la comunitat havia estat deixat en segon pla en favor de la rivalitat que es va instal·lar llavors entre els principis de l'Estat i del mercat. La relació entre tots dos sempre va ser molt tibant i contradictòria. La socialdemocràcia i els drets econòmics i socials van significar moments de treva en els conflictes més aguts entre els dos principis. Aquests conflictes no derivaven de meres oposicions teòriques. Derivaven de les lluites socials de les classes treballadores que intentaven trobar en l'Estat el refugi mínim contra les desigualtats i el despotisme generats pel principi del mercat. A partir de 1989, el neoliberalisme va trobar el clima polític adequat per imposar el principi del mercat, contraposant la seva lògica a la lògica del principi de l'Estat, que havia estat protegit fins aleshores.

La globalització neoliberal, la desregulació, la privatització, els tractats de lliure comerç, el paper inflacionari del Banc Mundial i del FMI es van anar desenvolupant gradualment per erosionar el principi de l'Estat, tant retirant-ho de la regulació social com convertint aquesta en una altra forma de regulació mercantil. Per a això va ser necessària una desnaturalització radical però silenciosa de la democràcia. Aquesta, que en el millor dels casos havia estat l'encarregada de gestionar les tensions entre el principi de l'Estat i el principi del mercat, va passar a «usar-se» per legitimar la superioritat del principi del mercat i, en el procés, transformar-se ella mateixa en un mercat (corrupció endèmica, lobbies, finançament de partits, etc.). L'objectiu va ser que l'Estat passés d'Estat capitalista amb contradiccions a Estat capitalista sense contradiccions. Les contradiccions passarien a manifestar-se en la societat, crisis socials que serien resoltes com a qüestions policials i no com a qüestions polítiques.

La gran majoria de les forces d'esquerra van acceptar aquest gir; no van oposar molta resistència o fins i tot es van tornar còmplices actives del mateix, la qual cosa va succeir sobretot a Europa. En l'última fase d'aquest període, alguns països d'Amèrica Llatina van protagonitzar una resistència significativa, tan significativa que no es va poder neutralitzar per la monotonia de les relacions econòmiques promogudes pel neoliberalisme global, ni va ser només el resultat dels errors propis comesos pels governs progressistes. Va suposar la forta intervenció de l'imperialisme nord-americà, que en la primera dècada dels 2000 havia alleujat la pressió sobre els països llatinoamericans per estar profundament implicat a Orient Mitjà. Veneçuela, Brasil i Argentina són potser els casos més emblemàtics d'aquesta situació. L'imperialisme nord-americà va canviar mentres tant la seva imatge i la seva tàctica. En comptes d'imposar dictadures mitjançant la CIA i forces militars, promou i finança iniciatives de «democràcia amiga del mercat» a través d'organitzacions no governamentals llibertàries i evangèliques i de desenvolupament local; de protestes en la mesura del possible pacífiques, però amb lemes ofensius dirigits contra les personalitats, els principis i les polítiques d'esquerra. En situacions més tibants pot finançar accions violentes que després, amb la complicitat dels mitjans de comunicació nacionals i internacionals, s'atribueixen als governs hostils, o sigui, a governs hostils als interessos nord-americans. Tot això tutelat i finançat per la CIA, l'ambaixada nord-americana al país i el Departament d'Estat dels EUA.

Així doncs, vivim un període d'interregne. No sé si aquest interregne genera fenòmens mòrbids, com l'interregne famosament analitzat per Gramsci. No obstant això, segur que ha assumit característiques profundament discordants entre si. En els últims cinc anys, l'activitat política en diferents països i regions del món ha adquirit nous contorns i s'ha traduït en manifestacions sorprenents o desconcertants. Heus aquí una selecció possible: l'agreujament sense precedents de la desigualtat social; la intensificació de la dominació capitalista, colonialista (racisme, xenofòbia, islamofobia) i heteropatriarcal (sexisme) traduïda en el que anomeno feixisme social en les seves diferents formes (feixisme de l'apartheid social, feixisme contractual, feixisme territorial, feixisme financer, feixisme de la inseguretat); el ressorgiment del colonialisme intern a Europa amb un país dominant, Alemanya, aprofitant-se de la crisi financera per transformar els països del Sud en una espècie de protectorat informal, especialment flagrant en el cas de Grècia; el cop judicial-parlamentari contra la presidenta Dilma Rousseff, un cop continuat amb l'impediment de la candidatura de Lula da Silva a les eleccions presidencials de 2018; la sortida unilateral del Regne Unit de la Unió Europea; la renúncia a les armes per part de la guerrilla colombiana i el perturbat inici del procés de pau; el col·lapse o crisi greu del bipartidisme centrista a diversos països, com França, Espanya, Itàlia i Alemanya; el sorgiment de partits de nou tipus a partir de moviments socials o mobilitzacions antipolítiques, com Podemos a Espanya, el Moviment Cinc Estels a Itàlia i el Partit de l'Home Comú (AAP) a l'Índia; la constitució d'un govern d'esquerres a Portugal basat en una entesa sense precedents entre diferents partits d'esquerres; l'elecció presidencial d'homes de negocis multimilionaris amb molt poca o nul·la experiència política, disposats a destruir la protecció social que els Estats han garantit a les classes socials més vulnerables, independentment de si és Macri a Argentina o Trump als Estats Units; el ressorgiment de l'extrema dreta a Europa amb el seu tradicional nacionalisme de dretes, però sorprenentment portadora de l'agenda de les polítiques socials que la socialdemocracia havia abandonat, amb la reserva que ara només val per a «nosaltres» i no per a «ells» (immigrants, refugiats); la infiltració de comportaments fascistizants en governs democràticament escollits, com, per exemple, a l'Índia del Partit Popular Indi (BJP) i el president Modi, en les Filipines de Duterte, als Estats Units de Trump, en la Polònia i Kaczynski, en l'Hongria de Orbán, en la Rússia de Putin, en la Turquia d'Erdogan, en el Mèxic de Peña Nieto; la intensificació del terrorisme yihadista, que es proclama islàmic; la major visibilitat de manifestacions d'identitat nacional, de pobles sense Estat, de nacionalismes de dreta a Suïssa i Àustria, de nacionalismes amb forts components d'esquerra a Espanya (Catalunya, però també al País Basc, Galícia i Andalusia) i Nova Zelanda, i de nacionalismes dels pobles indígenes de les Américas que es neguen a encaixar en la dicotomia esquerra/dreta; el col·lapse, a causa d'una combinació d'errors propis i interferència greu de l'imperialisme nord-americà, de governs progressistes que procuraven combinar el desenvolupament capitalista amb la millora del nivell de vida de les classes populars, a Brasil, Argentina i Veneçuela; l'agressivitat sense parangó en la gravetat i la impunitat de l'ocupació de Palestina per l'Estat colonial d'Israel; les profundes transformacions internes combinades amb l'estabilitat (aparent si més no) a països que durant molt temps havien simbolitzat les més avançades conquestes de les polítiques d'esquerra, com Xina, Vietnam i Cuba.

El significat històric d'aquest interregne

Aquesta llista deixa fora els problemes socials, econòmics i ecològics que potser més preocupin als demòcrates a tot el món. Al mateix temps, no esmenta la violència familiar, urbana i rural o la proliferació de les guerres no declarades, embargaments no declarats, el terrorisme i el terrorisme d'Estat que estan destruint a pobles sencers (Palestina, Líbia, Síria, Afganistan, Iemen) i la convivència pacífica en general, la transformació del treball en una mercaderia com una altra qualsevol, les crides al consumisme, a l'individualisme i a la competitivitat sense límits, ideologies amb les quals moltes forces d'esquerra han estat molt complaents o accepten com alguna cosa inevitable, la qual cosa acaba per significar el mateix.

En aquest sentit, aquesta és una llista de símptomes i no de causes. Així i tot, em serveix per mostrar les característiques principals de l'interregne en el qual ens trobem:

Si és cert el capitalisme és un sistema globalitzat des del seu inici, l'àmbit i les característiques internes de la globalització han variat al llarg dels segles. Per referir-me només al món contemporani, podem dir que des de 1860 el món es troba en un procés particularment accelerat d'interdependència global, un procés travessat per contradiccions internes, com és propi del capitalisme, molt desigual i amb discontinuïtats significatives. El concepte d'interregne pretén deixar constància precisament dels processos de ruptura i de transició. Els períodes de més intensa globalització tendeixen a coincidir amb períodes de gran rendibilitat del capital (lligada a grans innovacions tecnològiques) i amb l'hegemonia inequívoca (sobretot econòmica, però també política i militar) d'un país. A aquests períodes els han seguit etapes de gran inestabilitat política i econòmica i de creixent rivalitat entre els països centrals.

El primer període de globalització contemporània va tenir lloc entre 1860 i 1914. El Regne Unit va ser el país hegemònic i la segona Revolució Industrial i el colonialisme van ser les seves principals característiques. A elles les va seguir un període de més accentuada rivalitat entre els països centrals que va donar lloc a dues guerres mundials en les quals van morir 78 milions de persones. El segon període és el que va anar de 1944 a 1971. Estats Units va ser el país hegemònic i les seves principals característiques van ser la tercera Revolució Industrial (informàtica), la Guerra Freda, la coexistència de dos models de desenvolupament (el model capitalista i el socialista, tots dos amb diverses versions), la fi del colonialisme i una nova fase d'imperialisme i neocolonialisme. Va seguir un període de creixent rivalitat del que va resultar el col·lapse del socialisme soviètic i la fi de la Guerra Freda. A partir de 1989 entrem en un tercer període de globalització la crisi de la qual està donant lloc a l'interregne en el qual ens trobem. Va ser un període de dominació més multilateral amb la Unió Europea i la Xina, disputant-se l'hegemonia d'Estats Units conquistada en el període anterior. Es va caracteritzar per la quarta Revolució Industrial (la microelectrònica i, de manera creixent, la genètica i la robotització) i les seves característiques més innovadores van ser, d'una banda, sotmetre per primera vegada virtualment el món sencer al mateix model de desenvolupament hegemònic (el capitalisme en la seva versió neoliberal) i, per un altre, transformar la democràcia liberal en l'únic sistema polític legítim i imposar-lo a tot el món.

La fase d'interregne en la qual ens trobem està relacionada amb l'evolució més recent d'aquestes característiques. Totes les facetes d'aquesta fase estan vigents, però donen mostres de gran desestabilització. Una major rivalitat entre dues potències imperials, els Estats Units i la Xina, recolzant-se en satèl·lits importants, la UE en el cas dels Estats Units i Rússia en el cas de la Xina; un desequilibri cada vegada més evident entre el poder militar dels Estats Units i el seu poder econòmic amb noves amenaces de guerra incloent-hi la guerra nuclear i una carrera armamentista; la impossibilitat de revertir la globalització atesa la profunda interdependència (ben evident en la crisi del procés Brexit) combinada amb la lluita per noves condicions de l'anomenat comerç lliure en el cas dels Estats Units; una crisi de rendibilitat del capital que provoca una llarga depressió (no resolta després de la crisi financera del 2008 encara en curs) i que es manifesta de dues formes principals: la degradació dels ingressos salarials als països centrals i en els semiperifèrics, combinada amb un atac global a les classes mitjanes (una realitat que sociològicament varia molt de país a país) i una carrera sense precedents pels anomenats recursos naturals, amb les conseqüències fatals que això crea per a les poblacions camperoles i els pobles indígenes, així com pels ja precaris equilibris ecològics.

Entre les característiques d'aquest interregne dos són particularment decisives per a les forces d'esquerra i posen clarament de manifest la tensió en la qual es troben entre la necessitat cada vegada més urgent d'unir-se i les dificultats noves i sense precedents pel que fa a la satisfacció sostinguda de tal necessitat. Es tracta de dues pulsions contradictòries que van en sentit contrari i que al meu entendre només poden gestionar-se a través d'una acurada gestió de les escales de temps. Veiem-les una per una:

Pel que fa a la universalització de la democràcia liberal, les forces d'esquerra han de partir de la següent comprovació. La democràcia liberal mai ha tingut la capacitat de defensar-se dels antidemcrates i dels feixistes sota les seves innombrables disfresses; però actualment el que més sorprèn no és aquesta incapacitat, sinó més aviat els processos d'incapacitació impulsats per una força transnacional altament poderosa i intrínsecament antidemocràtica, el neoliberalisme (capitalisme com a civilització de mercat, de concentració i d'ostentació de la riquesa), cada vegada més àgermanat amb el predomini del capital financer global, que he anomenat «feixisme financer», i acompanyat per un seguit impressionant d'institucions transnacionals, grups de pressió i mitjans de comunicació. Aquests nous (de fet, vells) enemics de la democràcia no volen substituir-la per una dictadura, més aviat busquen fer que perdi el seu caràcter fins a tal punt que es transformi en la reproductora més dòcil i en la veu més legitimadora dels seus interessos.

Aquesta verificació planteja amb urgència la necessitat que les esquerres s'uneixin per salvaguardar l'únic camp polític en el qual avui admeten lluitar pel poder: el camp democràtic.

Al mateix temps, ens trobem davant l'atac generalitzat als ingressos salarials, a les organitzacions obreres i a les formes de concertació social amb la consegüent transformació de les reivindicacions socials en una qüestió policial; davant la crisi ambiental cada vegada més greu i irreversible agreujada per la lluita desesperada per l'accés al petroli, que implica la destrucció de països com l'Iraq, Síria i Líbia i demà tal vegada Iran i Veneçuela; i davant la recrudescència, per a molts i moltes sorprenent, del racisme, el sexisme i el heterosexismo. Totes aquestes característiques apunten a una condició d'irreversible contradicció entre el capitalisme i la democràcia, fins i tot la democràcia de baixa intensitat que la democràcia liberal sempre ha estat.

Ara bé, sent cert que les esquerres estan des de fa molt temps dividides entre les quals creuen en la regeneració del capitalisme, d'un capitalisme de rostre humà, i les esquerres que estan convençudes que el capitalisme és intrínsecament inhumà i per tant irreformable, no serà fàcil imaginar que s'uneixin de forma sostinguda. Penso que una saviesa pragmàtica que sàpiga distingir entre el curt i el llarg termini, però mantenint-los al debat, pot ajudar a resoldre aquesta tensió. Aquest text se centra en el curt termini, però no vol perdre de vista el mitjà i el llarg termini.

Les forces d'esquerra davant el nou interregne

La llista de fenòmens, en aparença anòmals, que he esmentat anteriorment il·lustra com el moviment dominant d'erosió de la democràcia s'està veient contrariat per forces socials de senyal polític oposat, encara que amb freqüència recolzades sobre les mateixes bases socials de classe. Sota la forma del populisme, noves i velles forces de dreta i d'extrema dreta busquen crear refugis en els quals poder defensar «la seva» democràcia i els seus drets dels apetits d'estranys, siguin aquests immigrants, refugiats o grups socials «inferiors», declarats així a causa de la raça, l'ètnia, el sexe, la sexualitat o la religió. No defensen la dictadura; al contrari, declaren defensar la democràcia en posar en relleu el valor moral de la voluntat del poble, reservant per a ells, com és obvi, el dret de definir qui forma part del «poble». Com la voluntat del poble és un imperatiu ètic que no es discuteix, la suposada defensa de la democràcia opera a través de pràctiques autoritàries i antidemocràtiques. Aquesta és l'essència del populisme. Parlar de populisme d'esquerra és un dels errors més perniciosos d'alguna teoria política crítica dels últims anys.

Al seu torn, noves i velles forces polítiques d'esquerra es proposen defensar la democràcia contra els límits i les perversions de la democràcia representativa, liberal. En aquest text em centro en elles. Aquestes forces intenten democratitzar la democràcia, reforçant-la per poder resistir als instints més agressius del neoliberalisme i del capital financer. Aquesta defensa ha assumit diverses formes en diferents contextos i regions del món. Les principals són les següents: naixement de nous partits d'esquerra i de vegades de partits de nou tipus, amb una relació amb la ciutadania o amb moviments populars diferent i més intensa de la que ha estat característica dels vells partits d'esquerra; ruptures profundes en el si dels vells partits d'esquerra, tant pel que fa a programes com a lideratges; sorgiment de moviments de ciutadania o de grups socials exclosos, alguns que perduren i altres efímers, que es posicionen fora de la lògica de la política partidària i, per tant, del marc de la democràcia liberal; protestes, marxes, vagues en defensa dels drets econòmics i socials; adopció de processos d'articulació entre la democràcia representativa i la democràcia participativa a l'interior dels partits o en els camps de gestió política en els quals intervenen, sobretot a escala municipal; reivindicació de revisions constitucionals o d'assemblees constituents originàries per enfortir les institucions democràtiques i blindar-les contra les accions dels seus enemics; crida a la necessitat de trencar amb les divisions del passat i buscar articulacions entre les diferents famílies d'esquerra amb la finalitat de tornar més unitària i eficaç la lluita contra les forces antidemocràtiques.

Després d'apreciar aquesta llista és fàcil concloure que aquest període d'interregne està provocant un fort qüestionament de les teories i les pràctiques de l'esquerra que han predominat durant els últims cinquanta anys. El qüestionament assumeix les formes més diverses, però, malgrat això, es poden identificar alguns trets comuns.

El primer és que l'horitzó emancipador ha deixat de ser el socialisme per ser la democràcia, els drets humans, la dignitat, el post-neoliberalisme, el post-capitalisme, un horitzó simultàniament més imprecís i més divers. El que passa és que, trenta anys després de la caiguda del Mur de Berlín, aquest horitzó es troba tan desacreditat com l'horitzó socialista. La democràcia liberal és avui a molts països una imposició de l'imperialisme i els drets humans només s'invoquen per liquidar governs que resisteixen a l'imperialisme.

En segon lloc, el caràcter de les lluites i les reivindicacions és, en general, un caràcter defensiu, és a dir, que pretén defensar el que s'ha conquistat, per poc que hagi estat, en comptes de lluitar per reivindicacions més avançades en la confrontació amb l'ordre capitalista, colonialista i patriarcal vigent. En comptes de les guerres de moviment i de les guerres de posició, com va caracteritzar Gramsci les principals estratègies obreres, prevalen les guerres de trinxera, de línies vermelles que no es poden traspassar. Les forces que no accepten aquesta lògica defensiva corren el risc de carregar amb la marginació i l'autonomia, que, com més circumscrita es presenta a escala territorial o social, més gran es fa.

En tercer lloc, al no haver estat totalment proscrita, la democràcia obliga al fet que les forces d'esquerra es posicionin en el marc democràtic, per més que el règim democràtic estigui desacreditat. Aquest posicionament podria implicar el rebuig a participar en el joc democràtic, però el cost és alt tant si es participa (cap possibilitat de guanyar) com si no es participa (marginació). Aquest dilema se sent especialment en els períodes preelectorals.

Entre les diverses estratègies que he esmentat abans, les que al mateix temps il·lustren millor les dificultats a l'hora d'actuar políticament en un context defensiu i de transformar tals dificultats en una oportunitat per formular projectes alternatius de lluita política són les propostes d'articulació o unitat entre les diferents forces d'esquerra. cal afegir que aquestes propostes estan essent discutides a diversos països en els quals en el 2018 es realitzaran eleccions. Precisament, els processos electorals són la màxima prova de viabilitat per a aquest tipus de propostes. Per tots aquests motius, em vaig a centrar en elles i vaig a començar per referir un cas concret a manera d'exemple.

Dues notes prèvies. La primera es pot formular en dues preguntes. Realment són d'esquerres totes les forces polítiques que es consideren d'esquerres? La resposta a aquesta pregunta no és fàcil, ja que, més enllà de certs principis generals (identificats en els llibres que he esmentat en la nota 1), la caracterització d'una determinada força política depèn dels contextos específics en els quals aquesta actua. Per exemple, a Estats Units es considera d'esquerra o de centreequerra el Partit Demòcrata, però dubto que el sigui a qualsevol altre país. Històricament, un dels debats més encesos en el si de l'esquerra ha estat precisament la definició del que es considera ser d'esquerres. La segona pregunta es pot formular així: com distingir entre forces d'esquerra i polítiques d'esquerra? En principi, s'hauria de pensar que el que fa que una força política sigui d'esquerres és el fet de defensar i aplicar polítiques d'esquerra. No obstant això, sabem que la realitat és una altra. Per exemple, considero el partit grec Syriza un partit d'esquerra, però amb el mateix grau de convicció penso que les polítiques que ha vingut aplicant a Grècia són de dretes. Per tant, la segona pregunta indueix a una tercera: durant quant de temps i amb quina consistència es pot mantenir tal incongruència sense que deixi de ser legítim pensar que la força d'esquerra en qüestió ha deixat de ser-ho?

La segona nota prèvia està relacionada amb la necessitat d'analitzar el nou impuls d'articulació o unitat entre les forces d'esquerra a la llum d'altres impulsos del passat. L'impuls actual ha d'interpretar-se com alguna cosa que indica la voluntat de renovació de les forces d'esquerra o al contrari? La veritat és que la renovació de l'esquerra sempre s'ha pensat, almenys des de 1914, des de la falta d'unió de les esquerres. Al seu torn, la unitat sempre s'ha tractat des de l'encobriment o fins i tot el rebuig de la renovació de l'esquerra i la justificació per a això ha estat sempre relacionada amb el perill de la dictadura. Per ventura l'impuls d'articulació o unitat actual, encara que motivat pel perill imminent del col·lapse de la democràcia, pot significar, al contrari que en els casos anteriors, una voluntat de renovació?

________________________________________________________

Notes

[] Aquest article constitueix el primer lliurament de les cinc que es dedicaran en aquest bloc (Espejos extraños) al tema de la unitat/articulació de les esquerres en diferents contextos contemporanis i que formen part de l'article ¿Unidad de las izquierdas? Cuándo, por qué cómo y para qué.

[1] Veure Boaventura de Sousa Santos: Una izquierda con futuro, en Rodríguez Garavito, C., et al., La nueva izquierda en América Latina. Sus orígenes y trayectoria futura. Bogotà: Norma, pàg. 437-457 (2005); Democracia al borde del caos. Ensayo contra la autoflagelación, Bogotà: Siglo del Hombre de l'Home i Siglo XXI (2014); A difícil democràcia. Reinventar as esquerdas, São Paulo: Boitempo (2016); La difícil democràcia: una mirada desde la periferia europea, Madrid: Akal (2016); Democracia y transformación social, Bogotà/Ciutat de Mèxic: Siglo del Hombre Editores/Siglo XXI Editores (2017); Pneumatóforo. Escritos políticos (1981-2018), Coímbra: Almedina(en premsa); amb José Manuel Mendes, Demodiversidad. Imaginar nuevas posibilidades democráticas, Madrid: Akal (2017); Demodiversidade. Imaginar novas possibilidades democràtiques, Coímbra: Almedina/*Ediçõés 70 (2017).