Valls, un crac 5 en 1

Ricardo Romero de Tejada, politòleg i sociòleg

L'assumpte em recorda aquella època en què els poderosos equips del futbol espanyol pescaven en el mercat dels oriünds americans buscant un crac que els salvés la temporada. Calia portar de l'altra banda dels mars un fenomen que tingués si més no un rebesavi nascut al país. Podien ser més cars que els nacionals, però s'esperava que fossin decisius.

La poderosa oligarquia catalana amb amos, administradors, encarregats i meritoris locals, i totalment subordinats a l'oligarquia hispànica amb residència a Madrid, va contractar fa pocs mesos a un crac francès. Per si de cas vostès no estaven al corrent, es tracta dels successors d'aquella oligarquia (coneguts com a “sectors influents”) que en el 1936 van saber fitxar un crac alemany i a un altre italià. El primer seria oriünd per allò de Carles I d'Espanya i V d'Alemanya i l'altre perquè tots són fills de… Roma. Amb tots dos reforços van aconseguir tots els seus objectius molt satisfactòriament. I l'invent encara els funciona.

Ara, amb la Unió Europea, el mercat d'importació s'ha ampliat. Els senyors van parar atenció en el planter francès, que havia parit un oriünd fenomenal molt prometedor i que s'havia quedat sense club i amb poca feina. Estava, doncs, accessible en el mercat d'hivern i de segona mà. Advertits de tan favorable conjuntura i que vint mil euros mensuals lliures d'impostos són una oportunitat, una ganga, van decidir aprofitar-la; una xamba, tenint en compte que els jugadors locals juguen a una altra cosa o, francament, són de segona divisió. I déu-n'hi-do si ha demostrat la seva vàlua!

Manuel Valls és un professional com una casa de pagès, amb un currículum aclaparador. Viu de la política des que té ús de raó, o fins i tot abans. Jutgin vostès. Nascut a Barcelona, perquè als seus pares residents a França i amb visió de futur se'ls va ocórrer donar-li un bressol català, ja amb 17 anys s'afilia al Partit Socialista francès mostrant-se pròxim al sector del moderat Michel Rocard, enfrontat al perillós esquerrà François Mitterrand… Amb 19 anys es naturalitza francès (1982) i ja no pararà. L'any següent segueix l'estela d'un diputat per Ardèche, un departament francès molt turístic. El 1988 és cap del PS a Argentuil-Bezons, a París. Amb 24 anys ja està al Consell regional de la Île de France, negoci que compatibilitzarà fins als 50 anys amb altres responsabilitats. Entre altres coses ha estat delegat adjunt interministerial dels Jocs Olímpics d'Albertville 1992, secretari nacional de comunicació del Partit Socialista, primer secretari de la federació a Val-d'Oise, encarregat de la comunicació i relacions amb la premsa de Lionel Jospin (primer ministre francès entre 1997 i 2002), alcalde d'Évery entre 2001 i 2012, diputat a l'Assemblea Nacional de França entre 2002 i 2012 i des de gener del 2017 fins octubre del 2018, tres anys ministre de l'Interior de França (2012-2014) i, finalment, primer ministre de la República des de març del 2014 fins a desembre del 2016 amb el president François Hollande.

La seva militància en els valors socialistes i progressistes es va fer notar especialment, i per a satisfacció dels sectors més reaccionaris de França, amb la seva política de deportació de migrants. Esent ministre de l'Interior (o de la porra), el va catapultar definitivament a la fama la detenció per part de la policia d'una adolescent gitana de 14 anys, treta d'un autobús escolar davant els seus companys, per ser deportada a Kosovo al costat de la resta de la seva família. The Economist, cap a finals del 2012, el considerava el Sarkozy socialista. Es va dir d'ell que per a combatre l'extrema dreta havia fet seu bona part del seu discurs.

Va rebre un ben merescut premi quan un altre socialista, el president Hollande, el va nomenar primer ministre per fer tot el treball brut pendent (més duresa amb la immigració i gir econòmic cap a la dreta) que creia necessari per millorar la seva deteriorada imatge pensant en una hipotètica reelecció. Tot va ser a pitjor i convençut el nostre heroi que França necessitava una esquerra com la que ell representava, va decidir competir per a la presidència de la República. Hollande, traït pel seu primer ministre, va renunciar a la reelecció. Valls tenia el camí més obert, però va ensopegar en el pas següent en ser derrotat per Benoît Hamon en les primàries del Partit Socialista. A continuació també va saber trair al que havia estat el seu partit de tota la vida i al seu candidat presidencial, Hamon, i va recomanar votar Macron (vencedor final en les presidencials del 2017), del qual va esperar, inútilment, una invitació per formar part del seu equip. Avui és el polític més rebutjat de França i la premsa es mofa fent un rànquing de les seves millors traïcions.

No obstant això, el destí estava preparant a l'immigrant feliçment retornat a la Ciutat Comtal, Manuel Carlos Valls, una trobada que donaria un nou sentit a la seva vida. Es tractava d'Alberto Carlos Rivera, director espiritual dels escamots paramilitars i encaputxats que han estat arrencant llaços grocs i estelades pels pobles i barris de Catalunya. Alberto Carlos era en aquells dies un emigrant recent a Madrid que es va dur amb ell a una altra figura, Inés Arrimadas, amb la seva doble migració a coll (Jerez de la Frontera-Barcelona-Madrid). Tots migrants.

En definitiva, Alberto Carlos va pensar en l'il·lustre Manuel Carlos per donar brillantor al seu projecte, sempre anticatalanista, i oportunament liberal en la seva nova etapa amb l'objectiu posat a La Moncloa, intentant dirigir la dreta després de sotmetre el Partit Popular amb el vist-i-plau inicial de José María Azar. (En realitat, no li ha acabat de sortir massa bé).

Rivera va pactar amb Valls la seva candidatura “ciutadana” a l'ajuntament de Barcelona per a les municipals del 2019 i Cupido va unir el galant francès amb, segons ens informa la premsa, la rica pubilla dels laboratoris Almirall, molt ben relacionada amb els “sectors influents”. Tot quadrava i l'oligarquia local va posar els diners i les influències per construir un nou líder “constitucionalista”, anti-independentista però amb pedigrí català de soca-rel (el seu avi Magí Valls, un banquer arruïnat, va ser un catalanista molt catòlic i de trajectòria reconeguda). A sobre tan poderós suport, afegint-hi les seves habilitats innates i les apreses en la dura lluita per construir el seu currículum francès, va anar fonamentant la seva progressiva emancipació de Rivera.

Era qüestió de temps que els astres s'alineessin convenientment perquè Valls, si utilitzem el símil futbolístic, amb una sola finta trenqués la cintura a tots els defenses deixant-los tirats pel terra i driblés el porter culminant la jugada amb un fantàstic gol per l'esquadra.

Si estiguéssim parlant d'olis, greixos i lubrificants multiusos, podríem dir que Valls aconsegueix amb una única aplicació cinc beneficis al mateix temps. Perquè van arribar les eleccions municipals del 26 de maig a Barcelona i, perdent-les, va guanyar:

1.- L'independentisme sense capital

Aquest era l'objectiu principal pel qual van contractar a Manuel Valls. Amb el suport imprescindible dels seus tres vots (el de l'exsocialista Corbacho només el va retenir els dies necessaris), Valls ha fet alcaldessa a Ada Colau i li ha pispat la cartera a l'independentisme llevant-li la capital de Catalunya i el capital polític que hauria representat afegir la joia de la corona a les seves altres tres capitals provincials (dues d'elles fins ara governades pel PSC des de temps “immemorial”) i al creixement del nombre d'ajuntaments independentistes (gairebé 50 més).

Una victòria que hauria pogut ser significativa s'ha transformat en una derrota de naturalesa estratègica que pesarà i molt en els pròxims temps marcats per les dures sentències als presos polítics i la lluita per internacionalitzar la causa catalana, especialment iniciada des del quarter general de Puigdemont a Bèlgica. El bloc del canvi, ampli, divers i transversal, de dretes i d'esquerres, que pugna, proactivament, per modificar l'ordre polític i socioeconòmic de Catalunya mitjançant la construcció des de baix d'un nou Estat, d'una República catalana, ha estat en bona part frenat pels experts de l'ordre instituït i per l'abandonament d'una esquerra espanyola que ha demostrat les tradicionals limitacions del seu projecte, simple i controladament “reactiu”.

2.- L'alcaldessa nua

L'escrutini del municipi de Barcelona durant la nit electoral del 26 de maig va avançar amb suspens. En els seus primers compassos, el guanyador era el PSC-PSOE, amb els Comuns a certa distància i ERC relegats a una tercera posició sens dubte humiliant pels seus estrategs. Després, les dades afavorien als de Colau i en el tram final, es va imposar ERC amb 10 escons, per 10 dels Comuns i 8 del PSC. Si ningú forjava una aliança alternativa amb 21 regidors (el mínim necessari per a una majoria absoluta), el candidat d'ERC, Ernest Maragall, seria el nou alcalde.

Ada Colau va reconèixer la derrota i semblava que no discutiria a Maragall el dret a ocupar l'alcaldia barcelonina. Però, la seva sala de màquines, que els experts atribueixen a la direcció dels incombustibles d'ICV, no trigaria massa hores a proposar un pacte d'esquerres. Era l'única via per a retenir l'alcaldia, reclamant la seva “centralitat” entre els independentistes d'ERC i els del 155 (PSC-PSOE). Els autors intel·lectuals d'aquest nou tripartit sabien amb certesa que els socialistes d'Iceta i Collboni no acceptarien de cap manera a ERC com a soci (i certament no van canviar en cap moment de posició) i que Maragall només ho acceptaria in extremis (com així va ser) perquè, entre altres cosa, va confiar (ingènuament) en les declaracions preelectorals de Colau en el sentit que no es prestaria mai a una operació “estranya” destinada a impedir l'arribada d'un independentista al capdavant de l'ajuntament.

La solució era, doncs, pactar amb el PSC, sabent que només sumaven 18 regidors; necessaris però no suficients. Des del primer moment la sala de màquines sabia que faltaven altres suports; altres tres vots si més no. La picada d'ullet era òbvia i en política l'experiència és un grau. I Valls va oferir la mercaderia que Colau tenia tantes ganes de comprar. Des de l'endemà, aquesta era ja la jugada.

I així i fins a les últimes conseqüències, Ada Colau deu la seva vara d'alcaldessa als sectors més reaccionaris de la societat catalana. El Círculo Ecuestre dóna fe d'això i assenyala als que són els seus autèntics enemics de classe, els independentistes. (Em permeto recomanar un article recent d'Albert Noguera en el qual arriba a la mateixa conclusió). L'aliança amb el PSC és la garantia de l'èxit d'aquesta operació d'unes “polítiques valentes”, amb gestos cosmètics i, com a màxim, alguns “danys” limitats (que el temps ja repararà). El socialista Collboni ho confirmava: “Serà un govern amb la mateixa alcaldessa, però serà un nou govern”. L'esquerra col·laboracionista del règim del 78 sempre hi és quan cal, per aplicar mesures reactives davant els excessos del propi sistema. Els Comuns (i Podemos) semblava que postulaven polítiques proactives de canvi, semblava que el seu objectiu era curar el malalt. La seva política real quan han estat sotmesos a proves d'estrès, ha consistit a trencar amb el bloc del canvi i aliar-se amb els administradors de la “unitat de cures pal·liatives”. No donen per a més. L'alcaldessa a l'alçada del betum i nua. Els “revolucionaris” nus.

3.- L'Esquerra Republicana despullada

Probablement l'únic aspecte visible i indiscutible de l'estratègia d'ERC des del 27 d'octubre del 2017 (votació parlamentària de la República) és la seva negativa a les llistes unitàries en les convocatòries electorals que han tingut lloc fins avui: autonòmiques del 21-D-2017 i les generals, europees i municipals recentment celebrades. Complementàriament, les gents informades i els experts en tot tipus de senyals (incloses les de fum, telepàtiques, etc.) asseguren que la seva actual direcció es porta a matar amb els de Puigdemont i que s'oposen a la seva estratègia d'internacionalització, que volen convèncer a la resta que la independència només s'aconseguirà si el seu partit és hegemònic (o sigui, si es prescindeix del centredreta independentista i si es treu del tauler a la CUP) i que cal ampliar la base amb una entesa amb els Comuns… I zas!, es queden sense l'ajuntament de Barcelona.

Qualsevol que hagués fet un cop d'ull als resultats electorals a la ciutat de Barcelona en els darrers 40 anys i hagués conservat un mínim de sentit comú, hauria vaticinat que, fins i tot amb Ernest Maragall, competint amb altres tres candidatures independentistes (Junts per Catalunya, CUP i els de les primàries unitàries de Graupera), l'Esquerra Republicana s'estavellaria. Es van oblidar els seus estrategs de Juli Cèsar i el seu “divideix i guanyaràs”? Pretenien la destrossa resultant?

4.- Els socialistes revestits

S'ha parlat poc dels mals resultats de la tropa d'Iceta en les municipals catalanes. Només han aconseguit cinc alcaldies en els onze municipis de més de 100.000 habitants, havent perdut Lleida i Tarragona i una altra trentena de municipis de menor grandària. L'aplicació de l'ungüent Valls ha revestit el PSC d'un poder municipal a Barcelona suficient per dissimular el seu fracàs en el conjunt de Catalunya, cosa que els permetrà continuar fent bons negocis en el pròxim futur. Revestits i ben abrigallats, com pagarà el PSOE el favor que els ha fet Manuel Valls?

5.- Un nou partit amb barret de copa

Malgrat la coneguda i reiterada oposició de Rivera a la investidura de Colau amb vots de Cs, Valls va aportar els tres vots que faltaven. Dos dies més tard, Alberto Carlos pren la iniciativa i trenca públicament amb Manuel Carlos, acusant-ho d'haver fet alcaldessa a una perillosa populista i independentista encoberta. I Valls queda com un hàbil professional, moderat i allunyat dels extremismes d'un Rivera que camina pactant per tota Espanya amb l'extrema dreta encarnada en Vox, assumpte que és anatema a tota l'Europa liberal. Aquest desmarcatge de Valls és una agulla d'or per una operació de cinc beneficis amb una sola aplicació.

Tot sembla apuntar al que era un secret a veus. Els senyors “model Círculo Ecuestre” van saber administrar la irrupció de Cs com a teràpia de xoc contra el sobiranisme, però sense haver deixat en cap moment de conspirar amb els “catalanistes” que tenen com a missió “pasturar” el país; perquè saben que l'anticatalanisme desaforat i extrem de Ciutadans, amb el seu menyspreu radical a la cultura i llengua catalanes i als símbols de la catalanitat, ja no és tan rendible i pot empènyer una part del seu electorat cap a l'independentisme. Una vegada el perill sembla superat, amb bona part dels líders independentistes com a mínim empresonats per una quinzena d'anys més, els exiliats esperant fins a la prescripció dels “delictes” i els seus partits idealment il·legalitzats com en el seu moment Batasuna, l'oligarquia catalana somia amb tornar al joc que tan bé practicaven en un passat no massa llunyà, quan tenia ben lligada Convèrgencia i Unió. Un negoci que es va espatllar quan, amb la sentència del Tribunal Constitucional del 2010 contra el nou Estatut de Catalunya, les bases de Convergència i una part d'Unió, van decidir empènyer els seus líders en la reclamació del dret a decidir.

En efecte. L'afany de Rivera per aconseguir el lideratge absolut de la dreta l'obliga a competir amb l'extrema dreta, un rival inesperat fa pocs mesos. No obstant això, Vox és un producte decantat pel febril espanyolisme anticatalà que el seu propi partit ha alimentat fins al paroxisme. El pecat i la penitència. L'IBEX també el corregeix, el president francès Macron li veu el plomall i alguns dirigents del partit comencen a treure conclusions.

L'objectiu ara és, amb l'independentisme dividit i bloquejat i amb els Comuns cuinats a foc lent, repartir-se el mercat electoral reunint els bells i exquisits equidistants de tota la vida (patriotes del “seny” agrupant-se per a la lluita final). Es tracta de dissenyar (molt màrqueting) un nou partit amb look “catalanista”, que pugui entendre's amb la federació catalana del PSOE i competir amb uns Ciutadans residuals aliats amb el que quedi del PP; tot molt constitucionalista. I quina cosa millor que vestir-ho amb un barret de copa com el que en el seu moment lluia amb elegància don Francisco Cambó, home de lleis i líder de la Lliga Regionalista, el mateix que, després d'enriquir-se amb foscos negocis dissenyats per ocultar recursos alemanys, que s'havien d'haver destinat a pagar indemnitzacions de la I Guerra Mundial als aliats, va donar suport i va finançar els colpistes de 1936 i a la dictadura de Franco, per a després seguir guanyant diners amb l'escandalós cas de corrupció de la CHADE a l'Argentina. Qui ho desitgi pot rastrejar les seves principals peripècies (i malifetes) en les biografies publicades i les que es troben online. Quina cosa millor que inspirar-se en personatge tan significat i batejar el nou partit amb el nom de Lliga Democràtica. Un merescut homenatge. No aniran sobrats en implantació territorial, però tampoc tenia massa militants la Unió de Duran i Lleida… Líders de segona fila no falten. La premsa va publicant noms, entre ells els impulsors d'altres artefactes similars fins ara fracassats, tots amb noms que suggereixen el contrari del que són (Units per Avançar, LLiures…). Una impulsora d'aquesta renascuda Lliga és l'Eva Parera, la número dos de Valls en el consistori barceloní. I aquí pot estar el nostre heroi, lluitant per la presidència de la Generalitat.

Però Valls es pot deixar estimar també per Cs (cosa difícil, però no impossible). D'altra banda, tampoc s'hauria de descartar una aproximació als socialistes, que per això estan les plataformes obertes a la ciutadania, pel canvi, pel futur, per… el que el calgui. Que ningú el faci anar cap a casa encara, amb tres núvies per davant. Estem parlant de política.