Vox, excrescència de la dreta

Javier Segura, professor d'Història

La irrupció de "l'ultra-fatxisme" de Vox en el Parlament andalús, després de les passades eleccions del 2 de Desembre, no és un fenomen electoral aïllat. Es veia venir com a part de la crònica del procés de degradació cultural i "fatxistificació" política que ha intoxicat en els últims anys la vida democràtica, dins i fora d'Andalusia i de l'Estat espanyol.

En el marc de la Unió Europea, els partits i/o grups sectaris d'extrema dreta, reafirmats amb la presidència de Donald Trump en la Casa Blanca, han crescut de manera espectacular durant l'última dècada i aconsegueixen ja una visible presència institucional en països com França, Àustria, Alemanya, Polònia, Finlàndia, Dinamarca, Suècia, Romania, Hongria, Grècia o Itàlia. En aquest últim cas, la Lliga Nord de Mateo Salvini, coaliada amb Forza Itàlia de Silvio Berlusconi, va obtenir la major part de les paperetes després de les eleccions del passat mes de març. A Espanya, l'extrema dreta "sempre ha estat ací", com el dinosaure del micro relat d'Augusto Monterroso, enquistada en els poders fàctics, plenament incorporada al joc polític a través del Partit Popular i, des de fa un temps, de Ciutadans, i enquadrada en diferents grups d'integristes alineats amb la dictadura feixo-catòlica de Franco. En aquest marc, propici, per la seua atmosfera permissiva, pel subidón integrista dels "fatxes", la confraria muntada entorn de Vox se situa com una excrescència visibilitzada de la dreta de sempre.

Ho veiem:

L'ascens de la ultra-dreta a Europa s'explica per l'esquinçament social generat pel model neoliberal d'acumulació de capital per despossessió de la ciutadania, que té en la pròpia dreta, paradoxalment, als seus delegats polítics naturals, i per la desafecció ciutadana cap als representants polítics associats al robatori i la corrupció. És el brou de cultiu del que la ultradreta s'ha servit per a esgrimir un ideari, altament tòxic, que camufla aquest antagonisme real, acumulació / despossessió, amb la seua xarxa de complicitats institucionals, d'altra banda, absolutament fictici, entre la puresa identitària de les essències nacionals i els suposats enemics de la mateixa, enemics que la pròpia ultradreta fabrica i sobredimensiona perquè servisquen de bocs expiatoris del malestar social. En aquest marc s'inscriu i es justifica el vast programa de fòbies i odis irracionals cap a tot el que puga ser considerat com a estrany a la casticitat del cos social (immigrants, musulmans, rojos, populistes, feministes, gais i lesbianes, nacionalistes - separatistes...) per a, d'aquesta forma, concitar l'adhesió de sectors de les classes mitjanes i populars i la seua inserció en l'espai polític abans reservat a la dreta clàssica: tota una infra-cultura paranoide en la qual les víctimes es converteixen en botxins i en la qual la por i l'odi, les emocions més rendibles pels projectes de dominació, s'agiten com a eines polítiques per sobre de la raó. Si el populisme fóra el que l'establishment diu que és (utilitzar emocions populars en interès propi) no hi hauria populisme més nausebund que l'anteriorment descrit).

En aquesta parafernàlia, la retòrica anti-corrupció i anti-política, que fica a tots els polítics en el mateix sac per a, d'aquesta forma, auto-absoldre's de les misèries pròpies, opera com un complement ideològic, fortament airejat, que permet a la ultra-dreta mostrar-se com el que no és: una alternativa popular.

En la pugna pel poder, gran part dels postulats ultradretans han sigut assumits per la dreta clàssica, sobretot en el que concerneix a les polítiques migratòries i d'asil, clarament discriminatòries i punitives, i a les polítiques repressives en matèria de drets i llibertats. Açò pot ser així perquè ambdues dretes comparteixen valors bàsics, com la idea de la propietat privada del capital com a pilar bàsic de la societat, el mite de la nació com a realitat superior a la dels seus propis habitants i l'apreciació de la desigualtat social i la jerarquia com a elements consubstancials de la societat i, per tant, impossibles d'eradicar. En aquest context, l'extrema dreta no és més que el pla B de la dreta i compleix una funció política bàsica: la d'ocultar les arrels reals de la injustícia social per a, d'aquesta forma, neutralitzar la possibilitat que es qüestione la responsabilitat en la mateixa de qui prefereix fer, gestionar i garantir fortunes a construir un projecte solidari de país. La guerra entre perdedors! És el que els posa. Una cosa molt atractiva per a els qui creuen en el mite de l'autoritat salvadora enfront de "l'altre".

En el cas espanyol, Vox s'ha erigit, després de l'exhibició simbòlic-mediàtica del passat Octubre al Palau de Vistalegre de Madrid, i la urpada en els comicis andalusos, en la penya política que encarna sense complexos el credo ultradretà, solapat des de la Transició, per vergonya, en el si de la dreta política espanyola. Santiago Abascal, membre fundador de Vox, en el 2013, i actual president del club, exemplifica, per la seua trajectòria en la nomenklatura del Partit Popular i la seua filiació dinàstic-familiar amb la dictadura franquista, l'estret parentiu entre l'extrema dreta i la que no es reconeix com a tal. No és casual, per tant, que haja gaudit d'un ampli espai mediàtic en els mitjans ultraconservadors de la Caverna (la COPE, Grup Intereconomía, esRadio, Libertad Digital, 13TV, ABC, La Razón o el Setmanari Alba).

L'ascens de Vox, per tant, respon a l'ofensiva ultradretana que té lloc a Europa i que, fins i tot, va més enllà, com ho demostra l'elecció, a l'octubre passat, de Jair Bolsonaro com a president de la República brasilera, però clava les seues arrels en la continuïtat/inmovilisme del conservadorisme retrògrad en els partits de dreta i, per extensió, en els poders fàctics del país (grups empresarials / financers, corporacions mediàtiques, poder judicial, jerarquia eclesiàstica, comandaments militars i policials) des de la Transició espanyola (1). D'ací, que l'anellada electoral de Vox a Andalusia no constituïsca un esdeveniment aïllat, sinó que forme part d'un procés de deriva ulradretana en institucions, en particular la judicatura, i grans mitjans de comunicació, visualitzat després de l'eclosió social del 15M i exacerbat arran del procés sobiranista català, un procés de degradació democràtica en el qual tot ha valgut: lleis mordassa contra la protesta social, vulneració de drets dels immigrants sense papers, admissió a tràmit de denúncies i processaments judicials de còmics i rapers, estigmatització mediàtica dels líders progressistes, violència policial contra civils que volen votar en el referèndum sobiranista català, atribució de delictes inexistents als polítics catalans empresonats, i tot açò, en paral·lel a la permissivitat institucional de les exhibicions feixistes. En aquest context, el problema per a la salut democràtica del país no es troba tant a Vox, sinó en l'aprofundiment d'un consens reaccionari renovat, explícit o implícit, de les forces dretanes, que atenga/blanquege les paranoies inquisitorials de l'ideari castrense de la formació i supose una retallada encara major que la patida fins ara dels drets i llibertats de la ciutadania (2).

Enfront d'açò, la batalla de les sensibilitats progressistes ha de lliurar-se en el plànol cultural, en el més ampli sentit del terme, integrant els programes democràtics de distribució dels recursos, requisit bàsic pel progrés social, en un model cultural més ampli, cimentat en l'empatia, que pose en el centre la dignitat humana i el bé comú com a valors civilitzadors centrals i contrarreste la deriva cap a la subcultura de la la ignorància, la por, el dogmatisme i l'hostilitat.

PD1.- En realitat tot l'ideari de la ultradreta es resumeix en "A por ellos", però, de totes maneres, mereix analitzar-se.

PD2.- Per a la confraria de Vox: Millor cercar solucions que culpables. No saber on està el virus de la grip impediria guarir-la. Pensar que la culpa de tot la té Willy Toledo, Ada Colau o Pablo Iglesias i la solució és don Pelayo és propi de cervells amb més serradures del compte. No contribuïsquen al fet que la societat seguisca emmalaltint. I si no volen que els criden fatxes, molt senzill, deixen de ser-ho.

NOTES

(1) Vegeu el meu article sobre el paper dels poders fàctics en l'elaboració de la Constitució de 1978. Públic 5 Març 2018

(2) És cert que la ultradreta creix quan el progressisme recula, però açò no suposa que calga cercar les culpes ací. És com culpar d'una violació a la minifaldilla. Vagen amb compte, progressistes, amb aqueixa pràctica autodestructiva. La cosa no va de marques, sinó de la capacitat per a construir pedagogies inclusives.

www.javisegura.es