De Weinstein a Domingo: destronem els semideus

Carla Vall i Duran

Advocada penalista

Fa unes setmanes es resolia judicialment un dels processos judicials contra el productor cinematogràfic Harvey Weinstein, que ja l’any 2015 va ser denunciat per primera vegada per abusar sexualment de la model Ambra Battilana. Battilana va aconseguir gravar Weinstein demanant perdó per aquests abusos; malgrat això, la fiscalia va considerar que el cas no podia prosperar.

Dos anys després, una investigació del New York Times demostrava que Weinstein havia estat agredint sexualment dones des dels anys noranta del segle passat. Les seves víctimes eren desenes, algunes patien pels seus casos, que ja havien prescrit,

però, tot i així, prestaven el seu testimoni de manera generosa per encoratjar

les que hi eren a temps. Així es va consolidar en poc temps el #MeToo [jo també],

que tindria un impacte global.

La unió fa la força

La xarxa de sororitat entre les actrius es va fer forta a través de la creació del Time’s Up [el temps s’ha esgotat]. I és que el temps del silenci es va esgotar en aquell moment per entonar totes aquelles violacions que havien patit a mans de Weinstein.

Per fer front a les despeses legals, es va constituir un fons comú per sufragar-les de manera conjunta i possibilitar que aquelles que no tenien suficients recursos poguessin accedir-hi. Durant el procés, malgrat que fos de forma minoritària, s’alçaren veus apuntalant mites i estereotips populars: elles ho feien per diners, les dones poderoses es poden enfrontar a la violència sexual i, per tant, no poden ser víctimes. Al seu torn, van ser diversos els homes que sostingueren que es tractava d’un home meravellós que havia ajudat múltiples dones a tenir una carrera brillant i que era una bona persona.

Els bons homes també violen. La darrera setmana de febrer, en el primer d’aquests judicis, Harvey Weinstein va ser considerat culpable pel jurat dels delictes d’assalt sexual i violació, i s’enfronta a una pena de fins a 29 anys de presó.

Quan la impunitat era la norma

Just l’endemà, el tenor Plácido Domingo demana perdó públicament i assumeix les

conseqüències “dels seus actes”. La realitat és que Domingo ho fa un cop la investigació del cas –assumida per un despatx d’advocats– conclou que aquestes conductes es van produir durant anys, sota el mateix patró. Els investigadors entrevistaren 55 persones en relació amb diversos capítols de violències sexuals perpetrades pel tenor, també des dels anys noranta.

En un primer moment, Domingo s’escudà sota el lema popular “eren altres temps”. I, és clar, en altres temps la impunitat era no només la norma, sinó la garantia que allò no sortiria mai a la llum perquè l’estigma requeia sobre la víctima.

En tots dos casos, les dones que els havien patit, més enllà de ser víctimes d’un delicte i de rebre l’estigma social, tenien en joc les seves carreres professionals. En segon terme, l’entorn proper al tenor va protegir-lo sota les premisses de gran professional i persona generosa. No van faltar mans al foc que, ara com ara, es troben completament socarrimades.

El que hem d’aprendre de casos com aquest és que en el nostre entorn proper també hi ha homes que gaudeixen de prestigi social que poden ser generosos i bondadosos en altres àmbits sense que això sigui un element que els exculpi de la violència sexual. Ans al contrari, l’aparença social pot ser també el miratge on s’amaguin. Ens caldrà desmuntar tots i cadascun dels mites per deixar un espai perquè les víctimes puguin trencar amb el silenci i que la societat sencera estigui preparada per acollir un dolor que afecta més dones i menors del que estem disposats a creure.