Imagineu que una turba de manifestants agredisca l’alcalde de la tercera ciutat de l’Estat espanyol, davant la mirada impassible de la policia, i no passe res? No soles que no passe res, sinó que el partit governant es negue a condemnar els agressors que mai seran detinguts ni jutjats? I que els principals diaris de la ciutat lleven ferro a l’agressió i pràcticament la justifiquen? No cal imaginar res. Això va passar a València el 9 d’octubre del 1979, quan l’alcalde del moment, el socialista Ricard Pérez Casado va ser agredit fins a tres voltes durant la Processó Cívica, principal acte institucional de la jornada.

Aquest dia va ser el moment culminant de l’anomenada Batalla de València, la peculiar transició al País Valencià, marcada per la tensió entre una esquerra, majoritària socialment, però incapaç de dur a terme el seu programa polític autonomista davant la pressió violenta exercida al carrer per elements d’extrema dreta amb connivència de la UCD, que llavors governava a Madrid.

L’historiador Borja Ribera acaba de publicar la tesi Violencia política en la transición valenciana, on ha documentat un mínim d’un miler d’actes violents durant el període, dels quals, n’hi ha 162 que ha catalogat com a "greus", i que inclouen atemptats amb bombes o agressions físiques. Mai hi va haver detencions, ni, encara menys, judicis o empresonaments i la gran majoria d’aquests atacs van restar impunes.

"Segurament hi va haver moltes més agressions, però és molt difícil de comptabilitzar-les totes, ja que si t’agredien pel carrer per parlar valencià o per portar segons quina estètica i la policia tampoc feia res, el més probable és que ni tan sols es fera la denúncia", explica Ribera. La violència no va ser exclusiva de la transició valenciana, però aquesta sí que va tenir un desenvolupament diferent que a altres territoris de l’estat. "Mentre a Valladolid, per exemple, l’extrema dreta atacava actes de la UCD, al País Valencià –on es mimetitzaria en el moviment anticatalanista, conegut com a blaver- eren forces aliades contra l’esquerra", continua Ribera.

Aquesta violència va condicionar les opcions valencianes per accedir a l’autonomia al mateix nivell que les anomenades comunitats històriques –Catalunya, País Basc i Galícia- amb un estatut refrendat per referèndum i un nivell competencial més alt. Per fer-ho possible, el president del llavors Consell del País Valencià, el també socialista Josep Lluís Albinyana, va iniciar una gira per tot el país per aconseguir l’aval d’un mínim del 75% de municipis per avalar la via ràpida cap a l’autonomia. L’extrema dreta va organitzar una persecució sistemàtica de les autoritats valencianes davant l’absoluta passivitat de les forces d’ordre. "Una anècdota curiosa és que quan vaig arribar a Xàtiva –recorda Albinyana- m’esperava una patrulla de la Guàrdia Civil a l’entrada del terme i em va acompanyar durant tota la visita. Va ser l’única localitat en la qual no hi va haver incidents".

L’escalada va ser tal, que el 3 de setembre del 1979, un centenar d’alcaldes es tancaren a l’Ajuntament de Quart de Poblet en protesta per la impunitat que gaudien els violents. El Governador Civil nomenat uns pocs mesos abans, José Maria Fernández del Rio, prometria als tancats prendre mesures per evitar nous incidents. Només un mes després es produiria els greus atacs a la plaça de l’Ajuntament de València amb què s’inicia l’article. "La passivitat de les forces de seguretat era total, i això s’acompanyava amb el cinisme dels responsables polítics", recorda Albinyana, a qui un governador civil se li va presentar a un sopar sense escorta per demostrar que els carrers eren segurs. "Per a ell sí que ho eren de segurs, ja ho crec", conclou l’expresident.

Albinyana dimitiria com a president del Consell del País Valencià el desembre del mateix any, sent substituït per Enric Monsonís, de la UCD. "A partir de llavors, la UCD, malgrat haver perdut les eleccions, aconsegueix el control del Consell i aconsegueix imposar el seu model d’estatut", resumeix Ribera.

A l’acció política de la UCD i la violència ultra cal sumar-hi la renúncia del PSOE. "En realitat, quan es pacta l’Estatut de Benicàssim, la decisió ja està presa per un pacte a Madrid entre UCD i PSOE", explica l’historiador Ferran Achilés. A diferència d’Andalusia, on els socialistes van capitalitzar les demandes d’un accés a l’autonomia per la via ràpida, al País Valencià, aquest mateix partit posaria el fre de mà en favor de la "racionalització" del procés autonòmic. "El PSOE era molt sensible a la pressió al carrer i el PSPV era un partit molt complex amb diferents sensibilitats, i quan comença a cedir la UCD endureix la seua postura i al final aconsegueix pràcticament tots els punts en disputa, com el nom de Comunitat Valenciana o el blau a la bandera", continua Achilés.

Diada segrestada

Durant molts anys, el 9 d’Octubre ha quedat marcat per la influència que hi ha exercit l’extrema dreta, que fins i tot ha arribat a condicionar qui podia participar en l’acte institucional. Tampoc era estrany veure simbologia ultra –incloses esvàstiques- en la Processó Cívica, davant la passivitat d’una policia que en canvi sí que feia retirar banderes valencianes si no portaven la corona a la franja blava.

Des del 2015, amb l’arribada de l’esquerra a les institucions, s’ha anat assolint certa normalització democràtica, amb la creixent presència del valencianisme i l’esquerra a la Processó Cívica, mentre que els ultres han anat sent marginalitzats, sense que encara hagen desaparegut del tot. Malgrat això, la violència va tornar als carrers de València el 9 d’octubre del 2017, quan desenes d’ultres van atacar els manifestants d’esquerres en ple centre de la ciutat i davant, de nou, una ineficient actuació policial.

Llavors, la retransmissió en directe per televisió sí que provocaria una important alarma social que obligaria a una actuació policial amb diversos detinguts els dies després. Quatre anys de les agressions, però, encara no s’ha celebrat cap judici.