País ValenciàLa instrahistòria de 50 anys d’Acció Cultural del País Valencià

"Després de la Guerra Civil no va quedar res. Tothom mort o a l’exili. El valencianisme es reduïa a dos nuclis xicotets i a més enfrontats. Era el desert". Així descrivia Eliseu Climent la situació política al País Valencià a finals de la dècada del 1950, quan ell va començar el seu activisme polític a la Universitat de València, juntament amb altres joves com Lluis Aracil, Rafael Linyoles, Alfons Cucó o Manuel Ardit. En el grup també hi ha cares que amb el temps es farien molt conegudes, com Raimon –"qui no volia ser cantant, que estava molt mal vist, sinó, professor, i el va haver d’empènyer perquè era una veu molt potent", recorda Climent- i Isabel Clara-Simó, qui en aquella època "escrivia en castellà i no era d’Alcoi, sinó de Alcoy". Tots ells dirigits i animats per un Joan Fuster que es convertí en el pare ideològic de tota aquesta nova generació de valencianistes, a més de proporcionar-los contactes i accés a certa infraestructura.

La conferència de l’editor i incasable activista cultural Eliseu Climent emmarcada dins dels actes de celebració del 50 aniversari d’Acció Cultural va acabar esdevenint una trobada de vells amics on, més que explicar una història ja sabuda, recordar anècdotes i, sobretot, desvelar algunes de les xicotetes intrahistòries més desconegudes i que sovint permeten entendre més coses que allò que passa davant dels focus.

Així, Climent explicà com gràcies a Fuster, 17 joves valencianistes –"molt ben triats"- van viatjar a Barcelona per rebre una setmana intensiva de formació per part de figures com Max Càhner, Jordi Pujol, Josep Benet o Ferran Soldevila. O també com "amb 200 pessetes que el meu pare em donà pels estudis vaig comprar la primera multicopista amb la qual vam editar el primer pamflet, Lluita". De fet, Climent reconeixia que eren un grup molt actiu, en bona mesura gràcies al fet que "estàvem alliberats pels nostres pares, que s’ho podien permetre".

Als anys 60, "tot bullia molt, es feien desenes de revistes, ens estenem per tot el país, arribem cada volta a més àmbits"

A partir de la dècada del 1960, la situació política comença a activar-se, amb la creació de nombrosos nuclis sindicals, estudiantils, culturals... "Tot bullia molt, es feien desenes de revistes, ens estenem per tot el país, arribem cada volta a més àmbits", recorda l’editor, qui en aquest context funda la Llibreria 3i4 al centre de València –i van utilitzar la biblioteca personal de Fuster per a omplir les prestatgeries. A 3i4, que ostenta el trist rècord de ser la llibreria que més atacs feixistes ha patit de tota Europa Occidental, però "de llibres en veníem ben pocs, en bona mesura perquè els nostres ens en furtaven molts, 3i4 era sobretot un espai per conspirar". També lloguen el primer pis per crear el Secretariat per l’Ensenyament el 1971, embrió del que després seria Acció Cultural del País Valencià.

"Nosaltres no teníem només una idea de treballar per la cultura i la llengua, sinó que volíem vertebrar el país, crear el que podríem anomenar un govern a l’ombra, un govern civil, això sí. I per això vam desenvolupar una xarxa d’entitats que arribaren a tots els àmbits: mitjans de comunicació, empreses, universitats, treballadors, mobilitzacions...", va confessar aquest dijous al vespre Eliseu Climent. La construcció d’un país que es va materialitzar amb la redacció d’un avantprojecte d’Estatut per al País Valencià, publicat clandestinament el 1976. Elaborat per Max Cahner, Joan Fuster, Josep Benet, Rafael Ribó i Enric Solà, a més del mateix Climent. Un document que, al seu prefaci, alerta que "les línies bàsiques que inspiren l’Avantprojecte tenen ben clar el concepte d’unitat nacional dels Països Catalans".

Un activisme que els va costar sovint la repressió de l’Estat i de l’extrema dreta, molt a sovint fins i tot combinades. Com el 1976, quan 2.000 persones van cantar La Internacional i Els Segadors a la cloenda dels Premis Octubre. El Governador Civil va respondre amb una multa de 500.000 pessetes –"una xifra a l’època totalment desorbitada"- i que va aconseguir pagar-se gràcies a la donació d’una làmina per part d’Antoni Tàpies. L’extrema dreta, per la seva banda va posar una bomba a 3i4 que pràcticament va destruir tota la llibreria.

La batalla de TV3

Entre les campanyes més reconegudes i exitoses de l’entitat hi ha la instal·lació dels repetidors per veure TV3 al País Valencià malgrat que aquests estaven explícitament prohibits per la Llei del Tercer Canal. Una campanya molt forta i amb la qual van enfrontar-se a tothom. "[Joan] Lerma [llavors president de la Generalitat pel PSPV] hi estava totalment en contra i va intentar evitar per tots els mitjans que poguérem col·locar els repetidors. I entre altres coses van ordenar als alcaldes que no ens donaren els permisos d’obres necessaris".

Ací la història s’omple de xicotetes batalles guanyades pam a pam, com per exemple quan van haver d’aconseguir que una urbanització presidida per Vicente González Lizondo, dirigent de l’anticatalanista Unió Valenciana, autoritzara la instal·lació del repetidor a Perenxisa, o quan l’alcalde de Xiva els va posar com a condició que l’Enciclopèdia Catalana modificara la biografia d’un il·lustre fill del poble que estava identificat com a morellà. Encara que segurament l’anècdota més curiosa és quan l’alcalde de Xixona va aprofitar un viatge dels regidors socialistes a una fira del gelat Algèria per aprovar el permís d’obres.

"Tothom estava en contra de TV3 i al final tothom la va mirar"

"Tothom estava en contra de TV3 i al final tothom la va mirar", asssegurava Climent, que per reforçar la tesi va explicar l’anècdota del Guàrdia Civil que participava en l’operatiu del tancament dels repetidors el 2011 va exclamar: "i ara jo no podré veure Ventdelpla?"

Els records de Climent van donar també per històries menys conegudes, com la campanya per recuperar i dignificar la memòria dels Borja, "el moment de més importància del català en tota la història i una família sense la qual no es pot entendre l’Europa moderna", va defensar l’editor. Gràcies a l’ajuda del jesuïta Miquel Batllori, van aconseguir que el Vaticà els facilitara una còpia dels seus arxius secrets, 2,6 milions de documents. "El problema llavors era pagar-los. Al País Valencià era impensable, i a Catalunya, ni la Generalitat ni les diputacions tenien tants diners". Llavors vam arribar fins a Winterthur España, una empresa d’assegurances presidida per Jaime de Marichalar, en aquella època gendre del Rei d’Espanya. "Marichalar ens va dir que 'por los Papas españoles lo que haga falta' i així vam desbloquejar la situació", va explicar Climent divertit. Uns documents que avui es troben a l’Arxiu Nacional de Catalunya després que cap institució valenciana de l’era PP se’n volguera fer càrrec.