Público
Público

País Valencià Lluny de la terra mítica: la pobresa arrela al malmès "Levante feliz"

Una quarta part dels valencians es troba en risc de pobresa segons dades de l'Institut Nacional d'Estadística. El territori valencià presenta també uns salaris mitjans dels més baixos a escala estatal, així com l'endeutament més alt d'Espanya. Analitzem en profunditat el model productiu pel qual aposta el Botànic i l'impacte de l'infrafinançament en les finances valencianes.

Publicidad
Media: 5
Votos: 2

Turistes a la ciutat de les Arts i les Ciències de València. EFE/Archivo

Obres faraòniques, projectes mastodòntics i grans esdeveniments. Hi va haver un moment, abans que la bombolla immobiliària esclatara, en què el País Valencià projectava cap a l'exterior una imatge de territori pròsper i sobri, proveït de fèrtils recursos i d'infinites oportunitats. Aquest lloc comú, el d'un poble mediterrani de gent benestant i opulenta (una mena d’arcàdia coneguda com "Levante feliz") ha perviscut fins no fa gaire en la consciència col·lectiva espanyola des de principis del segle XX, quan l'exportació de taronges autòctones en quantitats massives va permetre al territori collir grans beneficis econòmics. I, encara que la recent crisi ha fet aflorar una realitat de corrupció, desigualtat i de "nous rics" esclavitzats pels bancs, dels valencians i valencianes s'ha arribat a dir que lligaven els seus gossos amb llonganisses.

No hi ha res més allunyat de la realitat. Contràriament al que puga pensar-se, els indicadors rubriquen any rere any la cronificació de la pobresa en terres valencianes i la seua adscripció al bloc d'autonomies més castigades amb desigualtat severa. Les últimes dades publicades per l'Institut Nacional d'Estadística (INE), a través de l’Enquesta sobre Condicions de Vida, mostren que un 30,2% dels valencians es va situar en risc de pobresa o exclusió social al 2018.

Aquesta dada, coneguda com taxa AROPE per les sigles en anglès —que té en compte per al seu mesurament la triple variable de població en risc de pobresa, població amb mancances materials i població amb baixa intensitat en l'ocupació—, col·loca el País Valencià cinc punts per sobre de la mitjana estatal, fixada en el 26,1%. La bona notícia, malgrat tot, és que la taxa de pobresa ha baixat gairebé un punt respecte a la xifra de l'any passat. L'INE ofereix indicadors addicionals com el percentatge de persones en risc de pobresa, indicador mesurat en termes relatius, que va ser el 2018 del 26%, sent en el conjunt estatal del 21,5%.

Altres dades, provinents en aquest cas de l'Institut Valencià d'Estadística (IVE), completen la radiografia social valenciana en els següents termes: pel que fa a ingressos mitjans per persona, la xifra de 10.232 euros anuals, tot i ser superior a les imputades a Extremadura i Canàries, queda lluny dels territoris amb majors ingressos, que són el País Basc (14.722), Navarra (13.585) i Catalunya (13.338). A més, el 21,4% de les llars valencianes (el 10,4% a Espanya) va declarar en 2018 tenir molta dificultat per arribar a final de mes; el 36,1% no es pot permetre anar de vacances fora de casa ni tan sols una setmana a l'any; el 40,2% no té capacitat per afrontar despeses imprevistes, i fins a un 6% refereix retards en els pagaments relatius a l'habitatge principal.

Poca ambició en el canvi productiu

Tal com ha succeït en bona part de la geografia espanyola i europea, el País Valencià ha experimentat des dels anys setanta un intens procés de desindustrialització que, juntament amb la incapacitat per generar indústries d'alt valor afegit, l'ha relegat a una posició perifèrica en el marc de l'economia mundial actual.

Les recents dècades de majories absolutes populars, caracteritzades per polítiques econòmiques neoliberals i centrades únicament en el sector de la construcció, van acabar per fer triomfar un model d'enriquiment ràpid que aviat es va demostrar ineficient ja que va ferir de gravetat el tradicional teixit productiu valencià (moble, ceràmica, calcer ...). Els partits del primer govern del Botànic, presumptament contraris al model especulatiu i a la inherent destrucció del territori, van prometre aleshores una tornada a l'economia productiva per tal de consolidar bases més sòlides en les finances valencianes. Ha estat prou actiu el primer Botànic respecte a aquesta qüestió?

Ferran Martínez, economista i actual diputat a les Corts pel grup d’Unides Podem, creu que no s'ha arribat a aplicar una estratègia de política econòmica per part del Consell, sinó que més aviat s'ha anat revertint la situació heretada dels anteriors governs. "Això és així, en part, perquè no tenim els recursos suficients per a la Conselleria d'Economia, en part perquè allò urgent del moment ha eclipsat el que dóna resultats a llarg termini", explica Martínez. Les necessitats urgents i peremptòries després de la tempesta popular, tals com reduir les llistes d'espera en dependència o baixar les ràtios a les aules, haurien impedit una implementació estratègica de major calat cap a un nou model productiu.

Tot i això, Martínez reconeix alguns avenços en la matèria. Entre ells, durant la legislatura passada es va tornar a l'aposta pels principals centres tecnològics del País Valencià, organitzats en forma de clústers industrials, el finançament dels quals el PPCV havia reduït a la meitat. Un altre fet destacat ha estat l'aprovació d'una llei per a la gestió, modernització i promoció de les àrees industrials (la Llei 14/2018, de 5 de juny), una norma que sorgeix davant la proliferació desmesurada, durant el boom immobiliari, de polígons industrials mancats d'infraestructura necessària per allotjar activitat, cosa que fins i tot ha arribat a denunciar la Federació de Polígons Empresarials de la Comunitat Valenciana (FEPEVAL). Del que es tractaria amb la nova regulació és de dedicar els recursos necessaris a proveir de serveis bàsics a aquestes àrees, convertides en molts casos en autèntics solars.

El sanejament de l'Institut Valencià de Finances (IVF) és un altre dels gestos botànics en favor de l'economia productiva. Convertit pel PPCV en epicentre de dubtoses operacions creditícies, com els préstecs a baix interès a l'Hèrcules CF o el València CF, declarats il·legals per la Comissió Europea el 2016, té com a repte fonamental restablir el seu fons i tornar a facilitar crèdit a les petites i mitjanes empreses, a més de servir de garantia quan les mateixes van al finançament privat. Una institució, per cert, actualment en portada després de conèixer-se el quitament que va efectuar en benefici del grup Prensa Ibérica, al qual pertany el periòdic Mediterráneo, del qual és accionista el president Ximo Puig.

El turisme ix car

Gràcies a l'informe sobre costos laborals elaborat per l'INE, sabem que el País Valencià es troba entre les autonomies amb els salaris bruts més baixos de l'estat, tan sols superat per Andalusia, Canàries, Castella-la Manxa, Extremadura, Galícia i Múrcia. Amb 20.485,57 euros en 2018, el territori valencià es posiciona 2.500 euros per sota de la mitjana espanyola i molt allunyat de les xifres que mostren comunitats com el País Basc, Madrid, Navarra o Catalunya, que sí que aconsegueixen superar-la.

El mateix informe incideix en una cosa que ja sabíem: que els sous més alts es concentren en el sector industrial, així com en aquells serveis avançats que proveeixen la indústria d'innovació i valor afegit. La dada xoca frontalment amb la realitat d'altres sectors econòmics com el turisme. Respecte a aquest últim, tot i venir representant durant els últims anys al voltant del 13% del PIB valencià, es configura com a catalitzador de greus costos socials i ambientals.

"Una de les externalitats negatives del sector turístic és la de generar una activitat amb baixos salaris i contractes precaris, fortament estacionalitzada i fins i tot potenciadora d'economia submergida", raona Martínez. El problema, segons el diputat, no és la pròpia activitat turística sinó el model pel qual s'aposta actualment: "Que el turisme cresca no és dolent si les externalitats que se’n deriven es posen sota control i si, paral·lelament, des de les institucions estimulem uns altres tipus d'activitats que generen més valor afegit i puguen incrementar el poder adquisitiu dels treballadors".

Amb tot el que s'ha dit, no resulta estrany que la Marina Alta aparega com la comarca que encapçala les taxes de pobresa al País Valencià, segons dades de l'IVE. Una comarca que es presenta com una de les destinacions de vacances més sol·licitades any rere any i on, paradoxalment, els habitants disposen d'una menor renda mitjana en comparació amb la resta de valencians.

Imatge d'una sèrie de cases en venda a la Marina Alta d'Alacant. | Datadista

Comunitat o colònia?

Cada valencià hauria de treballar 154 dies per pagar el deute del seu territori. Segons l'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef), el País Valencià, Catalunya, Castella-la Manxa i Múrcia presenten un risc molt alt per a la sostenibilitat del seu deute, que a més estima que, en els propers quinze anys, serà complicat que la ràtio de deute de les autonomies complisca el límit de referència legal, situat en el 13%. De totes aquestes comunitats, només la valenciana presenta la particularitat de ser l'únic territori amb un PIB per càpita inferior a la mitjana espanyola que, tot i això, contribueix a les arques estatals com si d'una comunitat rica es tractara.

L’infrafinançament valencià s'erigeix, doncs, en una de les arestes fonamentals de la pobresa en aquest territori, que ha passat a convertir-se en pedra angular del discurs d'una bona part de la classe política. Sense anar més lluny, Joan Baldoví fiava aquestes últimes setmanes el seu "sí" a Pedro Sánchez a la reforma del sistema de finançament estatal, aquell que permet que el territori valencià, amb una població de cinc milions d'habitants, siga el que menys diners reba per persona, concretament 800 euros menys per ciutadà a l'any que Cantàbria, la millor tractada. Un greuge anual d'uns 4.000 milions d'euros que bona part de la societat civil ha qualificat d'espoli fiscal i que obliga, tal com alerten des d'entitats com la Plataforma pel Dret de Decidir, a dedicar el 25% dels recursos a amortitzar el deute. La injustícia, no debades, ha cristal·litzat els últims temps en iniciatives mobilitzadores transversals, exemplificades en les diferents manifestacions convocades per la plataforma ciutadana Crida pel Finançament.

La cronificació d'aquest infrafinançament permet parlar als economistes de l'existència d'un deute històric de l'Estat cap als valencians, és a dir, d'un diferencial acumulat entre els diners transferits cada any pel govern central i la quantitat que hauria de rebre si s'estiguera en la mitjana de la resta de comunitats. Tot i que el còmput d'aquest indicador pot variar en funció de les variables aplicades, Ferran Martínez precisa, en base als càlculs de la Conselleria d'Hisenda i de la Comissió d'Experts creada en la legislatura passada, que aproximadament la meitat del deute de la Generalitat, que es manté actualment en una mica menys de 50.000 milions d'euros (un 47,1% sobre el PIB), s'hauria d'entendre com a deute històric de l'Estat, el que significa al voltant de 24.000 milions d'euros. El País Valencià és, per cert, l'autonomia més endeutada d'Espanya.

Per si fora poc, cal afegir-hi una persistent infrainversió en matèria d'infraestructures i mitjans de transport patida de manera estructural pel País Valencià, que històricament ha acusat el model radial imperant a Madrid. Pedro Sánchez va intentar l'any passat revertir aquest dèficit d'inversions comprometent-se en el projecte de pressupostos al fet que aquestes representaren en territori valencià un 10% del total; tanmateix, aquesta música mai no va arribar a fer-se efectiva.

L'esperança en matèria d'inversions arriba de la mà del Corredor Mediterrani, un projecte estratègic per als interessos empresarials valencians, tot i haver comptat en alguns moments amb les reticències de certs sectors polítics, més entestats a prioritzar la construcció d'un eix central de transport de mercaderies. El Corredor, en paraules del diputat Martínez, i també secretari d'Anàlisi Política de Podem, ha de permetre connectar els principals ports europeus i generar economies d'escala: "Es tracta d'una infraestructura que potenciarà la nostra indústria i, sobretot, que servirà de nus logístic per transportar mercaderies provinents d'altres punts del planeta".

És potser la construcció d'aquest eix ferroviari de mercaderies el preàmbul d'una nova economia productiva per al País Valencià? El sector empresarial, altament interessat en la inversió davant les oportunitats de negoci que implica, sosté que el Corredor atraurà sens dubte la instal·lació de noves indústries al voltant dels principals ports del país. El temps dirà si s'obren nous horitzons econòmics en el malmès "Levante feliz".