Público
Público
riu ebre

La PDE, dues dècades de lluita per mantenir viu el riu Ebre

Des del rebuig al Pla Hidrològic d’Aznar, la Plataforma en Defensa de l’Ebre ha unit forces per evitar la pèrdua d’un "riu viu" que ha estat amenaçat permanentment per noves propostes de transvasament.

Una de les grans manifestacions en defensa del riu Ebre a Amposta. ACN
Una de les grans manifestacions en defensa del riu Ebre a Amposta. ACN

"Lo riu és vida". Aquest clam ara fa 20 anys que començava a estar en boca de tothom. El 15 de setembre de l’any 2000, l’auditori de Tortosa Felip Pedrell estava ple a vessar en la que seria l’assemblea fundacional de la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE). L’intent d’aprovació del pla d’un macroprojecte caracteritzat pels grans transvasaments del riu en altres zones del territori espanyol –2.000 hm3 cap al nord i 1.500 cap al sud– van fer saltar totes les alarmes i van engegar la maquinària reivindicativa.

Dues dècades més tard, el Pla Hidrològic Nacional (PHN) de José María Aznar ja no està sobre la taula, però el riu, i de retruc el territori, continua en una situació complicada: la falta de sediments i nutrients a la conca del riu està deixant el Delta de l’Ebre en situació de risc, i l’aparició de nous transvasaments de dimensions més reduïdes que les previstes a principis de segle han canviat la posició de les fitxes al tauler de joc i han posat en perill un espai declarat protegit el 1983 i amb una extensió de 7.736 hectàrees.

Malgrat que la creació de la PDE suposés la suma a la causa de milers de persones de tot Catalunya i altres territoris de parla catalana, la història del moviment va començar anys abans a través de la Plataforma Antitransvasament, fundada quan es va acabar executant el transvasament d’aigua al Camp de Tarragona durant la dècada dels anys 80. Manolo Tomàs, portaveu de la PDE, recorda que al tombant de segle van veure que podien "vèncer el PHN d’Aznar", però que per fer-ho necessitaven "convèncer la població".

Aquesta determinació els va dur a treballar en dues direccions: per una banda, van "crear arguments sòlids i contrastats explicant per què es defensaven el Delta i el riu", i van posar de manifest que un altre sistema de gestió de l’aigua era possible. Així mateix, van "esbossar un moviment social robust, transversal i amb un ambient lúdic i familiar per poder donar suport a aquests arguments". L’eclosió d’aquest moviment va dur la plataforma fora de la seva zona 0 –Barcelona, Palma, València, Madrid i Brussel·les–, ja que consideraven que formaven part d’un "terreny molt petit i amb molt pocs mitjans" i havien de "generar la visió que si es malmetia el Delta es malmetia també un gran valor mediambiental".

Manolo Tomás: “Éremel primer moviment queanava a Brussel·les i elsdeia que no paguessin”

Aquesta ruta va dur alguns membres a reunir-se amb representants de la Comissió Europea i va generar moments de complicitat: "Ens van dir que érem el primer moviment social que anava a manifestar-se a Brussel·les i els dèiem que no paguessin res", recorda Tomàs del moment que van plantejar als polítics europeus que "no destinessin ni un euro al PHN, perquè no tenia en compte normatives europees i l’única finalitat era la d’eliminar el riu Ebre". Finalment les instàncies europees van desestimar la proposta del Govern central i el projecte va quedar desactivat. Aquest, però, no seria l’últim escull, ja que, com assenyala Susanna Abella, també portaveu de l’entitat, "cada sis o vuit anys hi ha hagut propostes de transvasaments". Això sí, recalca que "en cada moment la societat de les Terres de l’Ebre s’ha anat aglutinant i ha anat avançant".

Administracions de perfil baix

El canvi de color a la Moncloa amb José Luis Rodríguez Zapatero (PSOE) havia de suposar un canvi de tendència, ja que s’havia compromès a derogar el projecte del PP. Això no obstant, l’aleshores cap de l’Executiu espanyol va declarar d’interès nacional una part del Pla Hidrològic –l’Annex II d’obres–, on hi havia 860 obres d’infraestructures per tota la Península on havien d’arribar 120 hm3 d’aigua provinents de l’Ebre. "Era el pla B que el PP havia col·locat dins del PHN, per si fallava el pla gran, fer-lo més petit", constata Tomàs i recalca que, si bé van quedar descartats els grans transvasaments, va entrar en vigor una política de minitransvasaments.

Membres de la PDE en una roda de premsa davant del riu Ebre. ACN
Membres de la PDE en una roda de premsa davant del riu Ebre. ACN

En aquest punt cal afegir-hi la Generalitat. El Govern Pujol, pels seus vincles amb el PP a Madrid, demanava als ebrencs que acceptessin la compensació econòmica que arribaria amb la posada en marxa d’un projecte que coincidia amb les acaballes del seu mandat. CiU, de fet, havia pactat el PHN amb Aznar i l’acció havia suposat més d’una escridassada per a Jordi Pujol durant les seves visites al territori. En aquest sentit, l’ecòleg Narcís Prat, professor emèrit de la Universitat de Barcelona, apunta que l’any 2003 es va posar en marxa la directiva marc de l’aigua i va passar un període d’impàs fins al 2010, quan "hi havia esperança que realment les coses canviarien, que el ministeri reaccionaria i que es farien uns plans raonables" per a l’Ebre, diu.

En contra de les expectatives, però, explica que "el pla de gestió de l’Ebre en aquell moment és un desastre perquè disminueix la importància dels cabals ecològics" i la política ha continuat fins ara. El científic posa el focus en la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre (CHE) i l’acusa de no voler canviar el model de gestió "perquè hi té interessos agraris i hidroelèctrics". A més, assegura que "segueix actuant com si hi hagués molts recursos, com si hi hagués aigua per a tothom i pràcticament no existís el canvi climàtic".

El problema dels sediments

En la mateixa direcció s’expressa Abella quan afirma que "les confederacions es van crear el 1926 per convertir en regadiu moltes zones de secà, i la mentalitat, un segle després, segueix sent la mateixa tot i haver canviat el context". És aquí on Prat conclou que "en l’àmbit científic i tècnic s’ha fet gairebé tot: sabem com s’han de treure els sediments i el que pot costar, però la CHE no vol, i Madrid sembla que també aposta per això". Tant Prat com Abella coincideixen que aquesta mesura seria clau per tornar la vida al riu, i lamenten que es miri cap a una altra banda. "Cal una compensació de la subsidència, perquè està pujant el nivell del mar i només es pot aconseguir fent baixar més sediments: cal agafar-los dels embassaments i transportar-los cap avall", explica el professor. Els seus arguments, però, no acaben aquí, i reitera: "Fa 23 anys que ho vam dir –en un estudi exhaustiu publicat el 1997–, i per tant ja se sabia. Si s’haguessin aprofitat aquestes dues dècades, potser el Trabucador no estaria com està".

Recuperar múscul

L’arribada d’una nova proposta de PHN 2021-2027, que es vol aprovar a finals d’any, ha tornat a alertar els agents socials del territori: implicaria transvasaments a la zona de Santander, aprovats pel Consell de Ministres a l’agost. Això s’afegeix al transvasament aprovat per la Generalitat i que expandeix la xarxa del Consorci d’Aigües de Tarragona a municipis de la Conca de Barberà i la Baixa Segarra. En una assemblea el cap de setmana passat, la plataforma es va conjurar per liderar un Pacte de l’Ebre des del territori que aporti solucions "duradores i sostenibles". Mentre recorda les grans marees blaves, Josep Sabaté (Diàspora Ebrenca) diu: "Potser els adolescents no ho han viscut tant com la nostra generació, però els pròxims anys ho hauran de viure" perquè "la lluita en defensa de l’Ebre ha estat i és un vertebrador de la identitat del territori".

Un transvasament humà: marxar a fora a estudiar i no tornar

Les conseqüències d’unes polítiques de transvasaments recurrents afecten el territori més enllà de les qüestions ambientals. Les Terres de l’Ebre són un dels territoris més afectats pel despoblament, i any rere any veuen com molta de la seva població més jove deixa els seus pobles i ciutats per anar a estudiar o a viure a ciutats grans com Barcelona o Tarragona. "En paral·lel a la canonada del transvasament de l’Ebre cap a Tarragona, per l’autopista o amb tren han marxat molts joves que no han tornat al territori", explica Josep Sabaté, membre de l’associació Diàspora Ebrenca.

L’organització està formada per persones que viuen fora de les comarques del sud de Catalunya i, precisament, una de les seves línies de treball és la cerca de mecanismes per tal que els ebrencs que ho desitgin puguin tornar a casa una vegada acabats els estudis: "Estem treballant per reconnectar-nos amb el territori i buscar fórmules com el teletreball amb oportunitats de feina al territori però d’una manera generalitzada", comenta.

“Dèiem que el riu ésvida i que volíem futura les Terres de l’Ebre, i el futur no és aquí”

Les últimes dades de despoblament a la geografia catalana fan palesa aquesta sensació. Segons les xifres de l’Institut Cartogràfic de la Generalitat de Catalunya (ICGC), l’any 2019 la preocupació pel despoblament es valorava amb un 9 sobre 10 a les comarques, entre d’altres, del Montsià, el Baix Ebre –que en termes absoluts també són les comarques que perden més població– i la Terra Alta. La Ribera d’Ebre, per la seva banda, obtenia una puntuació d’entre 5 i 6 punts. Tot plegat porta Sabaté a reconèixer: "Tots tenim la recança que ens vam fer grans cridant que el riu és vida i que volíem un futur per a les Terres de l’Ebre, però ens hem trobat que el nostre futur no és a les Terres de l’Ebre".