Público
Público

Per què Catalunya mai ha estat una colònia: així ho veuen tres activistes descolonials defensores del dret a l'autodeterminació

Parlem amb Daniela Ortiz, Sara Cuentas i Maria Dantas sobre les discrepàncies amb part del moviment independentista i els reptes en matèria d'antiracisme que té per davant la societat catalana.

Publicidad
Media: 4
Votos: 4

Estàtua de Colom a Barcelona.

Desigual, jeràrquica, autoritària, opressora... En un context d'alt conflicte polític amb presos i exiliats, escalada repressiva, mobilització continuada i unes demandes que no s'assoleixen, la relació entre Espanya i Catalunya s’ha guanyat una llarga llista de qualificatius. Part del moviment independentista s’ha atrevit, fins i tot, a situar-la dins del marc històric del passat colonial d'Espanya. “La relació entre Catalunya i Espanya és una relació colonial”, deia Ramón Cotarelo en una entrevista a ElNacional.cat. “Catalunya és l’última colònia que queda”, explicava també qui encapçalava l’ANC a Madrid, Belén Murillo. De revisions històriques i columnes d’opinió d’independentistes no en falten, encunyant els estudis descolonials, propis de l’anàlisi del genocidi i explotació del sud global per part dels estats europeus. Però, què en pensen les activistes descolonials de casa nostra de l’ús que se’n fa d’aquesta terminologia?

No es pot tractar d’una relació colonial perquè Catalunya mai ha estat inscrita al sud global i mai ha tingut una economia extractivista”, sentencia Daniela Ortiz, militant antiracista i descolonial vinguda del Perú ara fa més de 10 anys. “La població ha patit discriminació per qüestions relacionades amb la llengua, s'ha qüestionat l’autonomia política, i s'accentua la repressió com la que s’està vivint aquests dies, però no es pot comparar amb processos de violència legal, estructural i institucional que han viscut els pobles del sud global”. A tall d’exemple, Ortiz cita la Comanda i les Lleis d’Índies, el codi que regulava la vida dels indígenes durant la colonització espanyola, o el Codi Negre, que posava les bases de l’esclavatge a les colònies franceses i que es va agafar com a referència a l’imperi espanyol.

Daniela Ortiz: “No es pot tractar d’una relació colonial perquè Catalunya mai ha estat inscrita al sud global i mai ha tingut una economia extractivista

“Colonitzar és matar 56 milions de persones indígenes. No podem banalitzar el que va ser la colonització a l’Abya Yala [topònim per referir-se a l'Amèrica Llatina que els pobles originaris utilitzen en oposició a "Amèrica"]. Per mi és com si ho féssim amb el terme 'holocaust'”, argumenta Maria Dantas, diputada d’ERC al Congrés d'origen brasiler i coneguda pel seu energètic rebuig a Jair Bolsonaro. Dantas, que no es considera una experta en teories descolonials, recalca que parla des de la seva experiència com a brasilera: “A tota l’Amèrica Llatina, parlar de genocidi, de colònia, d’esclavitud, de racisme, és una qüestió molt sensible. Jo vinc d’un país on fa només 130 anys encara hi havia gent esclavitzada amb documents oficials”, denuncia, i recorda també els cinc milions d’africans que van arribar al Brasil forçosament en mans d'esclavistes. Un colonialisme que encara perdura, explica: “Fa pocs dies podíem veure com l’autoproclamada presidenta Jeanine Áñez a Bolívia donava un cop d’Estat amb la bíblia a la mà, com van fer espanyols i portuguesos els segles XV i XVI!”.

Catalans a 'les Amèriques'

Per a aquestes activistes anomenar com a colonials les relacions entre Catalunya i Espanya té una altra conseqüència greu: la invisibilització del paper que van jugar els catalans en l’ocupació i l'explotació dels territoris colonitzats. “Catalunya forma part de les societats que constitueixen Europa, aquesta Europa socialitzada en la colonialitat del poder”, explica Sara Cuentas, periodista i feminista descolonial de la Red de Migración, Género y Desarrollo també vinguda del Perú. “Molts catalans van anar a fer 'les Amèriques', a fer diners amb el mercat esclavista a l’Havana. I no només la burgesia catalana, també la classe treballadora hi va anar i es va afavorir d’aquest mercat”, explica Cuentas, que també anomena els nombrosos carrers i monuments en homenatge a coneguts esclavistes de Catalunya. “Les mateixes Havaneres vénen d’aquesta tradició”, recorda.

Retirada de l'escultura d'Antonio López a la plaça amb el seu nom, al districte de Ciutat Vella de Barcelona, en rebuig a la figura del marquès, qui es va enriquir gràcies al tràfic d'esclaus a Cuba. Ajuntament de Barcelona

Per a Cuentas, la naturalització d’aquest passat és el que afavoreix que empreses transnacionals catalanes explotin actualment els territoris antigament colonitzats, que sigui prohibitiu per a una persona migrada arribar a aconseguir la residència, així com que s’alimenti el relat de l’alteritat –és a dir, que no formen part d’un “nosaltres”– amb persones racialitzades, siguin nouvingudes o hagin nascut aquí.

Aquesta relació entre passat i present és la que tracta Ortiz en la seva exposició Aquesta terra mai serà fèrtil per haver parit colons, al palau de la Virreina de Barcelona, edifici que, paradoxalment, porta el nom en homenatge a Manuel d'Amat i Junyent, virrei del Perú durant la colonització espanyola: “L’explotació del sud global va ser la que va permetre el procés d’industrialització català. Ni Eusebi Güell ni José Xifré van anar a tallar canya de sucre amb les seves mans, ho van fer esclaus dels territoris colonitzats”.

Parlar en castellà és una imposició, no una elecció

L’altre front de debat on totes tres veuen malentesos és la qüestió referent a la defensa de la llengua, el català, des d’on sovint es critica persones migrades per no parlar-lo. “Jo sóc una gran defensora del català. El reivindico, el parlo, i no crec que ho faci perquè sigui una persona colonitzada”, explica Dantas, que diu que, per les seves similituds fonètiques amb el portuguès, li ha estat més fàcil d’aprendre. Però la diputada d’ERC, que es considera activa de la lluita per la llengua, no veu legítim exigir-ne l’ús sempre: "Recordo quan vaig arribar, ara fa 15 anys, que tenia tres feines i dues filles. No tenia ni temps ni ganes de conèixer la llengua! En una situació d'aquest tipus, exigir que una persona aprengui català és classisme i racisme institucional”.

Maria Dantas: "Quan vaig arribar, tenia tres feines i dues filles. Exigir que una persona en aquesta situació  aprengui català és classisme i racisme institucional”

“La imposició és colonialista. És una pràctica colonial. No podem imposar una llengua a ningú. El que podem fer és convidar a tenir una connexió vital per parlar una llengua”, reivindica Cuentas, que parla tant català com castellà. L’activista explica que en la llengua quítxua, un dels idiomes originaris que té parlants a sis països de l’Amèrica Llatina, s’utilitza el terme “Munay” per referir-se al reconeixement de l’altre com a part de la comunitat, tot i les diferències: “Les llengües també construeixen pràctiques comunitàries i de reconeixement de la diversitat. Crec que hem de pensar si, quan es defensa la llengua, es fa defensant el catalanisme des d’un concepte de puresa cultural, o si es fa reconeixent la comunitat catalana en la seva diversitat”.

Daniela Ortiz també rebat aquells que critiquen les persones d’origen llatinoamericà que utilitzen el castellà a Catalunya, la llengua pròpia de "l'Estat opressor": “Parlem espanyol perquè no tenim dret a parlar cap llengua originària per ordre colonial. No perquè sigui la nostra llengua, sinó perquè no ens queda una altra”. Ortiz lamenta que aquesta exigència no s’extrapoli a totes les persones de fora de Catalunya: “No hi ha un qüestionament cap a alemanys, belgues, anglesos o madrilenys, a qui no se’ls demana informes d’arrelament on hagin de provar que parlen català. Els catalanoparlants no tenen problemes en canviar al castellà si són ells qui el parlen”. Ortiz, que també defensa la protecció del català i que també el parla, creu que aquest tipus d'atacs cap als castellanoparlants amb vincles a l'Amèrica Llatina no tenen res a veure amb la defensa de la llengua: “En realitat és l’excusa per canalitzar el racisme propi d’una societat blanca europea".

Espais entre l'independentisme i l'antiracisme

Queda molt per descolonialitzar, diuen. Davant el racisme latent a la societat catalana, quins ponts es poden construir entre el moviment independentista i l'antiracista? "Jo soc independentista, no nacionalista, ni del meu país. Hi ha moltíssima gent que vol un referèndum aquí", explica Dantas, que defensa les seves idees al Congrés dels Diputats. Per a la republicana és necessari reconèixer que l'Estat espanyol exerceix poder contra Catalunya en molts àmbits "sense que això ens faci perdre el nord" i parlar de colonialisme: "Es pot fins i tot parlar, si m'apures, de la condició imperialista de l'Estat, o més aviat amb el Capitalisme financer que tenen sang indígena. Es pot parlar de la repressió i la violència policial. Soc independentista perquè estic per l'autodeterminació dels pobles, soc internacionalista i soc antifeixista".

Sara Cuentas: "Si no plantegem un procés que sigui feminista, descolonial, antiracista, antifeixista i no classista, no podrem transformar res. Només col·locar fronteres"

També ho comparteix Ortiz, qui explica que va votar la CUP a les darreres eleccions gràcies al fet que una noia va cedir-li el seu vot, ja que ella no pot participar de cap procés electoral per no comptar amb la residència: "Estic d'acord amb el dret a l'autodeterminació. I em sembla bé que s'utilitzin els marcs jurídics i polítics que ha utilitzat el sud global, com ara els que estableix l'ONU, perquè estic a favor del dret a l'autodeterminació dels pobles, però no que es faci una narració des d'una realitat política i econòmica de poble colonitzat". Recorda, per exemple, que l'1 d'octubre no es va fer res perquè les persones sense papers poguessin exercir el dret a vot, o el decorat de la plaça del Nord a les Festes de Gràcia, quan es va acusar activistes antiracistes "d'espanyolistes" per denunciar la caracterització d'un poble indígena. Ortiz denuncia la relació d'opressió d'Espanya amb Catalunya, però veu necessari una aproximació del moviment independentista a les lluites antiracistes: "Hi ha una relació de poder entre les nostres comunitats, i s'ha de reconèixer, perquè si no les nostres aliances es trencaran en qualsevol moment".

Per la seva banda, Cuentas es manté més escèptica, tot i que sempre ha donat suport al procés independentista i considera imprescindible l'autodeterminació dels pobles. Cita Frantz Fanon, un dels pares del pensament descolonial, per apel·lar a la necessitat "d'emancipar la ment" abans d'impulsar moviments emancipatoris: "El que succeeix avui, em fa recordar quan algunes esquerres deien que quan la classe treballadora arribés al poder serà el moment de parlar de feminisme. Doncs això també passa amb reconèixer el privilegi blanc, que mai és el moment", explica. Per a Cuentas, l'alliberament nacional no pot passar per fer una còpia de carnet de les relacions violentes que es donen, en aquest cas, a l'Estat espanyol: "No podem tenir l'anhel independentista sense qüestionar el sistema, el sistema civilitzador colonial, unes pràctiques molt arrelades, sobretot a Espanya. Si no plantegem un procés que sigui feminista, descolonial, antiracista, antifeixista i no classista, no podrem transformar res. Només col·locar fronteres".