Público
Público

Per què ens resulta tan difícil no vestir amb roba 'tan fashion'?

L'Economia Social no aconsegueix generar una alternativa de peces de roba sostenibles a gran escala, que planti cara a l’actual monocultiu de 'fast fashion'

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

La Ciutat Invisible del barri de Sants.

Volien deixar de fer compra al supermercat... i es van crear les cistelles de verdures dels grups de consum. Volien deixar de donar beneficis a les elèctriques i telefòniques, i es van passar a Som Energia i Som Connexió. Volien treure els diners de caixes que especulaven i el van posar a la banca ètica. Volien sortir del mainstream informatiu i es van fer socis de mitjans de comunicació de pensament crític. Però volien deixar de vestir-se amb roba del fast fashion... i no sabien on anar.

En ambients dels moviments socials, aquest és un dels grans buits encara no resolts: la roba que vestim. I és que malgrat l’auge de l’Economia Social i Solidària (ESS) en els darrers cinc anys, encara no ha sorgit una alternativa produïda en format cooperativista. O dit d’una altra manera, el que es coneix com a Tèxtil Sostenible.

O sigui: vestim majoritàriament de les grans cadenes internacionals de marques de roba, moltes d’elles radicades a Barcelona i l’Estat espanyol. Si som (d’estètica) més casual, anirem de Zara, Mango o Bershka. Si som (d’estètica) més militant, anirem de Decathlon i marques de muntanya com Ternua i North Face. Però la matriu és similar: fast fashion.

Però abans que res, què és el “Tèxtil Sostenible”: doncs aquella peça de roba elaborada per treballadores en condicions laborals dignes, que no contamina el medi ambient amb tints químics i altres processos agressius de producció tèxtil, que empra teixits locals (com ara la llana d’ovella catalana), consumeix menys aigua i energia en la seva producció (i a la llarga genera menys residus sòlids), i –sorpresa!- dura més temps. Sí, també hi ha obsolescència programada a la roba, amb samarretes que es comencen a esquerdar al cap de 20 netejades.

Unes 400 iniciatives a Catalunya

A Catalunya, són unes 400 les iniciatives de roba d’Economia Social, implantades majoritàriament a Osona, Maresme, Vallès Occidental i Barcelona. Segons Manel Vicent, tècnic del nou Comissionat d’Economia Social i Solidària de l’Ajuntament de Barcelona, "no per casualitat han sortit als pobles i ciutats on el tèxtil ja hi havia existit històricament". El perfil és d'empresa jove (nascudes fa cinc anys), majoritàriament feminitzada, d’unes tres o quatre treballadores i molt precaritzades. "La majoria cobra menys de 10.000 euros l’any, fet que demostra que moltes persones fan mitges jornades i ho complementen amb altres feines... O directament estan obligades a autoexplotar-se", explica Vicent. Qui són? Des de joves dissenyadores a dones de mitjanada edat que ja estaven implicades en tallers de cosir. I que amb l’esclat de la crisi, passen a cosir per guanyar uns ingressos.

Una iniciativa que, malgrat que no cusi, es dedica al disseny de peces de roba, és la cooperativa de Sants La Ciutat Invisible, més coneguda per la llibreria del carrer Riego, però també per la seva línia de samarretes i dessuadores amb estampats amb missatges de pensament crític. El procés cap a la producció de tèxtil sostenible ha estat gradual en els darrers anys, per això ara mateix tenen tres tipus de productes amb graus diferents de sostenibilitat. Tal com explica la llibretera i cooperativissa Irene Jaume, les primeres samarretes que van fer són les Gildan: Samarretes llises fabricades a l’estranger amb un nivell baix de criteris sostenibles. Aquesta línia està en vies de supressió: quan s’acabin les existències ja fabricades, no se’n faran de noves.

La segona línia eleva els criteris de sostenibilitat: els dibuixos estampats són els mateixos, però damunt samarretes amb etiquetatge FairWear: adquirides a empreses belgues i angleses, sota producció orgànica del cotó. De fet, són increïblement alarmants els químics emprats en el conreu de cotó convencional, que els pagesos estan pràcticament obligats a emprar si fan servir les llavors de Montsanto (qui té el monopoli mundial). Un cercle macabre: els pesticides contaminen el sòl rústic i alhora els pagesos contrauen malalties. I han de comprar els medicaments per curar aquests càncers a... Ta-xán! La mateixa empresa Montsanto.

Les dessuadores fabricades al Maresme

"No som conscients del que costa, econòmicament, fabricar una roba justa"

La tercera línia són les dessuadores, que es poden considerar de proximitat: es confeccionen a un taller de Mataró, seguint un patró traçat per Laura Cons per encàrrec de la Ciutat Invisible i els estampats de les dissenyadores de la casa. El contrapunt és que la traçabilitat de les teles emprades és més difusa, en aquest cas. El seu preu (42 euros), pica més.

Irene Jaume explica els problemes que pateixen per augmentar la producció (i així oferir, d’alguna manera, una alternativa de roba 'sostenible' a la classes conscienciades de Barcelona): "No som conscients del que costa, econòmicament, fabricar una roba justa. I sense dubte, no sabem el que portem damunt la nostra pell". Un primer factor: el cost laboral: "El fast fashion es basa en condicions d’esclavitud per les treballadores. És això el que volem dur damunt nostre?", es demana la mallorquina Irene Jaume. Per tant, una peça de roba 'sostenible' serà més cara per se.

I afegeix: "Jo ho entenc, que la gent està avesada a pagar 10 euros per una samarreta a un stand d’una entitat. I quan nosaltres l’oferim a 18 euros, malgrat sigui, diguem-ne, sostenible, idò la gent la troba cara". El públic de La Ciutat Invisible, a més a més, es troba entre els 20 i 40 anys i té un poder adquisitiu relativament ajustat.

Un segon problema són les fibres. I és que no a totes bandes es produeix la mateixa. A l’Estat espanyol, per exemple, només es fa cotó orgànic a Andalusia. "I és clar que no pot abastir tota la demanda de l’Estat", apunta Jaume. L'Índia, de fet, és un dels grans països productors de cotó produït de forma ecològica. "Ara bé, si l’has de transportar fins a Catalunya, llavors té una petjada ecològica que et fa dubtar sobre si el podem considerar sostenible", reflexiona Jaume.

El mateix problema que enfronten a Teixidors, el centre ocupacional de Terrassa (hi treballen persones amb capacitats diverses) que ha esdevingut en exportador a l’estranger del seu tèxtil responsable. Abans portaven la roba a un rentador de Sant Fruitós del Bages, però en haver tancat, ara l’han d’enviar a Itàlia. Viatge d’anada i tornada: 800 quilòmetres. Pel que fa als teixits, empren lli que és conreat fins ara a Normandia, però que s’ha deslocalitzat a Polònia. I també llana d’un ramat d’ovelles a la comarca de Terrassa, però la llana ha perdut categoria social, ha passat a ser un subproducte", explica Jaume Mas, director tècnic de Teixidors. "Al final el producte és molt car, així que no podem ser alternativa. Millor dit, som un luxe".

37 quilograms de roba l’any

D’aquí la necessitat de decréixer. "És una bogeria, ja no hi ha temporades de roba. Ara n’hi ha 52, de temporades", diu Irene Jaume. I es respon: "A que no acumulem pisos? Idò tampoc hauríem d’acumular tanta roba". I no només des d’un punt de vista anticonsumista ("ser, no pas tenir") i decreixentista (en línia d’autor com Carlos Taibo i Serge Latouche). També, de fet, per causa de l’obsolescència programada de la roba, que fa que es deteriori en poques rentades. La qual, a la vegada, multiplica ingentment la quantitat de brossa generada. A l’Estat espanyol, de fet, cada any llancem a la brossa 37 quilograms de roba, de mitjana per persona.

"A que no acumulem pisos? Idò tampoc hauríem d’acumular tanta roba".

Xavier Casas, responsable dels contenidors taronges de recollida de roba, coneguts com a Roba Amiga, assenyala la idea de Residu Zero com el gran horitzó cap al qual caminar. "Només el 35% del que recollim es pot donar a roba de segona mà. Un altre 40% es pot dividir en teixits per ser reciclats en la confecció d’altres robes. I llavors hi ha un 25% que no serveix". Pes tant, la producció d’escombraries és altíssima. "Si seguim comprant tanta roba, no cabran als nostres armaris. I quan la llancem, tampoc cabran ni tan sols als nostres contenidors taronges". La major part de la roba s’envia a l’Àfrica i l’Àsia, en grans paquets de roba comprimida. Malgrat siguin considerats enviaments d’ajuda, la realitat és que acaben generant abocadors de roba feta pols.

Altres iniciatives són la passarel·la de roba sostenible, organitzada per SETEM, a la Fira d’Economia Social que tingué lloc a l’octubre a la Fabra i Coats (Barcelona). O les múltiples i petites iniciatives com Cotó Bag (bosses per anar al Mercat, cosides amb retals d’estovalles), Sulez (roba confeccionada amb teixits reciclats d’altres peces) i Mandarina Market (teixit propi). Els dubtes que els recorren són: Com es pot generalitzar la seva producció? Com es pot competir, amb el fast fashion?
"Fa 10 anys hi va haver un canvi en la nostra alimentació i forma de consum", recorda Irene Jaume. Ergo: ja és ben bé hora que s’articuli un canvi en la forma de vestir.