Público
Público

"Que en ple segle XXI Catalunya hagués de fer servir un operatiu clandestí a gran escala per votar és una paradoxa"

El periodista Antoni Batista presenta el seu últim llibre, 'Clandestins', on desgrana el dia a dia de la vida sense identitat d’aquells que van lluitar contra el franquisme sense les armes

Publicidad
Media: 0
Votos: 0

Pere Portabella, Antoni Batista i Raimon en la presentació de 'Clandestins'. QUERALT CASTILLO.

"Quin desgavell que la màxima expressió de la democràcia, que és votar, hagi necessitat clandestinitat per ser possible". Així acabava la intervenció del periodista català Antoni Batista durant el Belfast Film Festival l'abril de l'any passat. Batista, una veu destacada del periodisme català, acaba de publicar Clandestins (Angle Editorial) , un llibre que desglossa el dia a dia dels que van lluitar contra el franquisme des d'identitats ocultes. "Que Catalunya hagués de fer servir un operatiu clandestí a gran escala per votar, en ple segle XXI, és paradoxal. Estem tenint episodis de clandestinitat, i molt importants. La clandestinitat és transversal a la història".

A Clandestins, un assaig de prosa lúcida i amena, el periodista, qui va arribar a tenir tot un taller clandestí de premsa a casa seva, descriu la clandestinitat com un estat d'ànim, una opinió que comparteix el cineasta català Pere Portabella, que aquest dimarts va presentar el llibre de Batista, juntament amb el cantautor Raimon al Col·legi de Periodistes de Catalunya.

Gregorio López Raimundo, "el primer protagonista de la gran clandestinitat"

Si bé el llibre obre amb la clandestinitat en la qual va haver de viure Jesús durant tres anys, un dels grans protagonistes de Clandestins és Gregorio López Raimundo, qui, després de sortir de la vida secreta, va esdevenir secretari general i president del PSUC i va arribar a ser diputat. "Hi ha moltes persones que mai van arribar a sortir de la clandestinitat i van fer grans coses. En el cas de López Raimundo, paradigma de la vida clandestina, va ser diferent perquè després va esdevenir una figura pública".

"En temps masclistes, de 'profesión sus labores', la policia menystenia les seves capacitats i en els seus cistells de la compra i bosses de mà, hi viatjaven molts papers carregats d'anys de presó", es diu a les pàgines de Clandestins. Dins de la clandestinitat, doncs, hi havia una altra clandestinitat, un "suposat no protagonisme femení que era fals. S'aprofitava la suposada presumpció d'innocència de les dones per fer operacions a gran escala".

A les pàgines de Clandestins també es parla de l'Esglèsia i de la fe practicada en la clandestinitat, del moviment Escolta, de la tancada de Montserrat i de les seqüeles que deixa viure des del secret. Batista, qui fou una peça cabdal en la impressió de Treball, el diari de propaganda del PSUC i de l'Agència Popular Informativa (API) reconeix que va necessitar temps per deixar de banda certs rituals de la vida clandestina i que el que més es troba a faltar quan es porta una vida en secret "són les petites coses. Els fets quotidians, als quals no es dona importància habitualment".

"T'he conegut sempre igual"

Raimon ha posat la banda sonora al llibre i la cançó T'he conegut sempre igual travessa Clandestins des de la primera fins a l'última pàgina. "Érem veïns quan vivíem al Passeig Maragall i ens solíem reunir al bar La Esquina". El 1974, Batista va embolicar Raimon per fer un recital a Bellaterra per recaptar diners per a la lluita antifranquista. "El recital es va enregistrar i vam convèncer la meva discogràfica perquè edités un LP sota el títol Campus de Bellaterra. Un acte legal amb finalitats clarament clandestines", recorda Raimon, qui destaca del llibre la seva honestedat.

En un temps on la dictadura encara era molt viva, hegemònica i omnipresent, Batista ha volgut mostrar una realitat única des d'un altre punt de vista. "He intentat explicar la clandestinitat des de les petites coses. Encara em trasbalso quan passo per davant d'algunes cases en les quals vaig fer feina clandestina. M'aturo i em pregunto què s'hi deu fer ara".

En el "tram final de la seva producció", Humbert Poch, tal com se'l coneixia en la clandestinitat, aposta per un periodisme de vivències i en primera persona. "Ha fet diversos periodismes: vaig començar com aprenent picant teletips, quan el periodisme era un treball manual. Després van arribar els primeres breus al Diari de Barcelona, l'època a La Vanguardia. Sempre ho vaig fer tot en tercera persona. Ara és moment del periodisme de vivència, un contrapès al moment de la narratologia actual".

Fa uns dies, en una altra entrevista, Antoni Batista citava Joan Creixell: "El poble de Catalunya, que ha fet premsa clandestina, en tornarà a fer", tot i que ell es mostra més o menys optimista: "Espero que la democràcia estigui prou assentada com perquè no s'hagi de tornar a fer premsa clandestina, però és cert que estem en un moment de risc, no només a Catalunya, sinó a tot el món, a causa de l'auge del feixisme i l'extrema dreta. Hem d'estar alerta perquè l'extrema dreta no faci majories parlamentàries, però confio en la força popular per frenar el feixisme".