Público
Público

La poeta, atleta i anarquista Anna Maria Martínez Sagi, rescatada de l'oblit

Periodista, feminista, lesbiana, fotoreportera a la Guerra Civil i campiona de javelina són altres de les facetes que va desenvolupar Sagi en una vida fascinant que no va impedir que després de l'exili caigués en l'anonimat i visqués les últimes dècades apartada de tot a Moià (Moianès). L'escriptor Juan Manuel de Prada la recupera a 'El derecho a soñar' (Espasa)

La periodista i escriptora Ana María Martínez Sagi.
La periodista i escriptora Anna Maria Martínez Sagi. Cedida

La poeta, periodista i feminista pionera Anna Maria Martínez Sagi (1907-2000) va dedicar la recopilació de poesies que havia escrit a l'exili a la seva filla Patrícia, a qui llegava "el més important dels drets humans, el dret que ningú ens pot treure mai: el dret a somniar". L'escriptor Juan Manuel de Prada agafa aquest fil i publica ara El derecho a soñar. Vida y obra de Ana María Martínez Sagi (Espasa), una extensa biografia d'aquesta dona fascinant, caiguda en l'oblit, a qui una vida "dura" i amb "tensions constants" la va portar a condensar en la Patrícia un anhel de maternitat que realment mai va veure satisfet.

Pionera en el feminisme i en l'esport, Sagi va ser fotoreportera a la Guerra Civil

En una trobada amb Públic en un hotel de les Rambles, l'escriptor reconeix que l'episodi de la filla és un dels més "tremendos" a què s'ha hagut d'enfrontar en la ingent investigació que ha fet de la figura de Sagi. Durant prop de 20 anys, De Prada s'ha dedicat a desenterrar la vida i l'obra d'aquesta escriptora multifacètica, entrevistant-se vàries vegades amb ella abans de la seva mort, el 2000, amb persones del seu entorn i també consultant nombrosos arxius, registres i documents. "És una història tràgica de somnis trencats, il·lusions trepitjades, somnis que no van arribar a fer-se realitat", afirma.

Anna Maria Martínez Sagi (1907-2000) va ser poeta, periodista, l'única fotoreportera espanyola que va fotografiar la Guerra Civil des del front, pionera en l'esport femení amb la creació del Club Femení i d'Esports a Barcelona, campiona de javelina d'Espanya i la primera dona directiva del Futbol Club Barcelona, entre d'altres grans èxits conreats abans del 1939. Però després de la guerra, les coses van canviar. A l'exili "comença la seva segona vida, igualment apassionant però la més desconeguda, perquè és una vida en l'anonimat", diu De Prada.

De l'alta burgesia barcelonina a l'anarquisme

Sagi havia nascut en una família burgesa barcelonina, molt conservadora, amb qui després d'anys de relació tumultuosa amb la seva mare va trencar de manera total. Això ja la va situar en un terreny de ningú que a poc a poc l'aniria empenyent cap a l'anonimat en què viuria les últimes dècades de la seva vida, reclosa per decisió pròpia a Moià (Moianès). "Era una dona sense pèls a la llengua, bel·ligerant", explica l'escriptor. Abans de la guerra va militar en ambients catalanistes i es va vincular amb Esquerra Republicana (ERC), i el 1936 va virar cap a l'anarquisme

Tot i militar en espais catalanistes, escrivia en castellà i això la va situar en un terreny inhòspit

És només una de les contradiccions internes que va afrontar, i que per De Prada mostra com sempre va ser una "dona fora de lloc" immersa en una "tensió constant" cap a ella mateixa i el món. Educada en castellà i francès perquè la seva família considerava el català una llengua "de pagesos", va desafiar-los escrivint articles periodístics en català, tot i que amb l'obra poètica no ho va aconseguir i això la va situar en un terreny inhòspit entre els cercles literaris  catalanistes. Un cop acabada la guerra, es va exiliar a París, on viuria sota l'ocupació nazi i col·laboraria amb el moviment de la Resistència.

Iniciada de molt jove en l'esport per recomanació mèdica, com el tennis, la natació o l'esquí, es va convertir en campiona de llançament de javelina a Espanya. El 1928 va participar en la creació del Club Femení i d'Esports, pioner a l'Estat, que promovia l'accés a l'esport a joves de classe obrera. I el 1934 es convertiria en la primera dona a Europa a formar part de la direcció d'un equip de futbol, el FC Barcelona, tot i ser una detractora del futbol femení. "Ho considera un esport molt violent i ho rebutja perquè defensa que la dona no ha d'imitar l'home, tampoc en l'esport", diu el biògraf.

Portada del segon volum del llibre.
Portada del segon volum del llibre.

De mitjans dels anys 20 fins a finals dels 30 va ser el seu moment d'esplendor. Sagi va exercir com a periodista amb col·laboracions en publicacions com Las noticias, La Rambla, Crónica, La Noche i Nuevo Mundo fins a finals de la Guerra Civil. Traslladada al Front d'Aragó, també va exercir de fotoreportera, publicant imatges a La Vanguardia. El mateix que s'hi trobava fent Gerda Taro, la cèlebre fotògrafa que juntament amb el seu marit Endre Ernö Friedmann va popularitzar el pseudònim de Robert Capa. Sagi i Taro no van coincidir al mateix front, però la catalana sí que va escriure sobre la mort de la seva companya de professió, aixafada accidentalment per un tanc republicà.

En la seva vessant creativa, Sagi va destacar com a poeta amb una obra prolífica, que incloïa els reculls Caminos (1929), Inquietud (1931), Canciones de la isla (1932), País de la ausencia (1938), i Laberinto de presencias (1969), autopublicat, entre d'altres. L'escriptora no va trobar editor en tornar de l'exili i acabaria llegant l'obra inèdita al mateix biògraf, que la va recollir a La voz sola (2019). 

Una vida personal agitada i amb frustracions

La seva vida personal no va estar exempta d'uns "fracassos i tragèdies" que, més enllà dels èxits, també van marcar-la i la van portar, en les seves últimes dècades de vida, a recloure's en si mateixa en un exili voluntari a Moià, al Moianès. "Decideix sepultar-se en vida, portar una vida d'anonimat absolut", explica De Prada. Sense cap vincle amb la localitat, va escollir-la per les bondats del seu clima, que havia llegit en un reportatge, i s'hi va mudar el 1978 o 1979. Durant els anys a l'exili, Sagi va viure principalment als Estats Units, on va exercir de professora d'idiomes a la Universitat d'Illinois fins que es va jubilar. En tornar, va viure a Moià fins que, pocs mesos abans de la seva mort el 2000, va traslladar-se a una residència a Santpedor. 

Va tenir una relació breu amb Mulder que marcaria la seva vida i poesia

Quan el biògraf la va conèixer, uns anys abans de la seva mort, Sagi era "una dona amarga, molt colpejada per la vida". Dos dels fets que més la van impactar van ser el seu gran amor per la també escriptora catalana Elisabeth Mulder, de pare holandès, amb qui va tenir una relació "més aviat breu, agitada, clandestina, probablement asimètrica"; i també la frustració en el seu anhel mai realitzat de ser mare. 

Amb Mulder, que era vídua, va compartir uns dies el 1932 al municipi mallorquí d'Alcúdia, que posteriorment atresoraria en el record i en la poesia. Ho demostra un poema inclòs al recull La voz sola, escrit 40 anys després i que no veuria publicat en vida: "Me acuerdo sí me acuerdo / de la noche y del mar. / En mi boca perdura / terco sabor de sal. / Me acuerdo sí me acuerdo / de la noche y del mar. / De los mástiles quietos. [...] / Era yo caracola / arca de castidad / madrépora dormida / en un cuenco de paz. [...] / Ceñida de albas frías / me supiste apresar. / Recóndita pureza. / Hiriente intensidad. / Milagro más inédito / no se repetirá. [...] / ¡Me acuerdo! / ¿Cómo quieres / que lo olvide jamás? / Me quedé allá en la isla / en la noche y el mar".

Una imatge de Martínez Segi de jove.
Una imatge de Martínez Segi de jove. Cedida

"Aquesta relació la va afectar tant que a partir d'aquell moment dedica gran part de la seva obra poètica a evocar obsessivament aquest amor perdut", apunta De Prada. Precisament aquest és un dels poemes inclosos en l'obra no publicada que Sagi va llegar al biògraf sota la promesa que no la publicaria fins 20 anys després de la seva mort. El motiu era evitar ofendre familiars de Mulder o altres coneguts amb poemes que podien considerar-se explícits. De Prada va complir, i amb La voz sola (2019), va començar a reparar el desconeixement en què havia caigut l'autora, que no va trobar editor en tornar de l'exili. 

Sagi va tenir altres relacions amb dones, com Marie-Thérèse Eyquem, que va arribar a ser secretària general del Partit Socialista francès. També amb homes, potser buscant tenir el fill que tant anhelava i que mai va aconseguir, aventura l'escriptor. Això va fer-li inventar una filla, Patricia, morta de meningitis als set o vuit anys i que la investigació de De Prada ha desmentit. "Aquesta filla se la va inventar. Era filla del dolor i de la frustració de no haver pogut ser mare", assenyala. 

Sagi va ser una dona excepcional pels seus temps, a qui la Guerra Civil va truncar una carrera literària, esportiva i periodística d'èxit. El difícil encaix en la societat de l'època, en part pel seu feminisme i lesbianisme, i l'exili obligat va acabar relegant-la a una vida en l'anonimat. En els últims anys s'ha recuperat almenys parcialment de l'oblit, però massa tard per impedir que acabés els seus dies al Bages immersa en una soledat gairebé absoluta.

¿Te ha resultado interesante esta noticia?