POLÍTIQUES DE SEGURETATEl terror preventiu i els danys psicològics de l’alarma constant

L'Estat espanyol  viu sotmès des de fa dos anys al nivell 4 sobre 5 d'alerta terrorista. Des de juny de 2015, després de la cadena d'atemptats a Tunísia, França i Kuwait. Ara que una nova onada d'atacs sacseja Europa, el Govern espanyol manté el nivell d'alerta, que només seria escalable al 5/5, que implica que l'atac és ja imminent.

L'adequació i la utilitat d'aquesta alerta preventiva torna a examen. Però, pot la ciutadania estar efectivament tan en alerta, tant temps? Com ens afecta psicològicament estar sotmesos a aquesta ansietat anticipada, a aquest terror potencial?

Els fusells d'assalt formen ara part del paisatge urbà, penjant de l'espatlla de les forces de seguretat, multiplicades als espais públics. La percepció que vivim en un estat d'emergència alimenta “els nivells d'ansietat respecte a l'anticipació d'un atemptat terrorista”, analitza el doctor Martín Alonso, psicòleg especialitzat en terrorisme i membre de l'Observatori Internacional d'Estudis sobre Terrorisme (OIET), organització espanyola que promou el desenvolupament de projectes de recerca per a la prevenció de la radicalització violenta i a la difusió de principis democràtics.

Vuit persones van morir en un atac terrorista a Londres el 3 de juny. A les 22:07 hores es produeix la primera trucada d'emergència quan un vehicle envestia a la multitud prop del pont de Londres. L'alarma es replica a Torí, Itàlia, quan queia una barana en la Piazza Sant Carlo, a les 22:15 hora local. 1 hora i 18 minuts (amb la diferència horària) per recórrer 1.229 quilòmetres. Això deixa la velocitat de l'alarma terrorista en 945 km/h. El pànic viatja molt més ràpid.

“L'efecte contagi està instigat per la por. La hiperconectivitat multiplica l'efecte de la incertesa i per tant la resposta de pànic”, adverteix el doctor Alonso. Un pànic que es desperta de forma prematura i que s'expandeix literalment més ràpid que la pròpia pólvora. La “hiperexposició a imatges esgarrifoses ens fa molt més susceptibles a emetre respostes de pànic”, afegeix. El conegut paper de les xarxes socials acaba d'amanir l'equació: els missatges alarmistes infundats es propaguen com un virus.

Efecte bumerang del mecanisme de supervivència 

Es diu que una mare podria parar amb les seves pròpies mans un camió a gran velocitat, si la vida del seu fill corregués perill. “Quan els éssers humans detectem que hi ha un perill, com un atac terrorista, reaccionem hiperactivant-nos”, explica la doctora en psicologia de la Universitat de Madrid, María de la Paz García- Vera, especialitzada en salut mental de víctimes del terrorisme.

Davant d'un avís d'atac, se'ns accelera el ritme cardíac i augmentem les respiracions per tenir més oxigen en sang. Seríem capaços de donar el salt més gran de la nostra vida, de córrer i córrer a una velocitat impossible pel nostre cos en una situació de normalitat. “Estar alarmat ens fa reaccionar de forma exagerada. Et pot ajudar a salvar la vida”, assegura García-Vera.

El problema és estar alarmat quan no hi ha perill real. El mecanisme de supervivència ens impedeix pensar amb claredat

El problema és estar alarmat quan no hi ha perill real. “Això sí que ens fa més vulnerables davant la capacitat de reaccionar”, adverteix García-Vera. El mecanisme de supervivència ens impedeix pensar amb claredat, ni tan sols podem mesurar les conseqüències immediates de les nostres accions. Com arrencar a córrer. I provocar una estampida.

A causa d'aquesta predisposició d'un entorn suggestionat per la imminència d'un atac, “un estímul aparentment innocu produeix una resposta incongruent per associació amb un record proper”, analitza Alonso. Com amb el flashmob que a Platja d'Aro (Girona) va causar una estampida de centenars de persones i va deixar 11 ferits, poc després dels atacs terroristes recents a Niça i Bèlgica, l’any passat. I com va tornar a repetir-se, amb majors magnituds, entre els seguidors de la Juventus, a Torí.

L'alarma com a arma

La qüestió és que aquest mecanisme del pànic no és voluntari ni atzarós, sinó que ve activat de forma externa i intencionada. Si el terrorisme busca per definició sembrar el terror, pot ser l'alarma en si mateixa, i fins i tot quan és una falsa alarma, una nova arma terrorista?

Per a l'investigador de la Universitat de Granada, Alberto Bueno, sí. “Si entenem que el terrorisme pretén causar un impacte psicològic i social per sobre del seu impacte material, i aquesta és la veritable mesura de la seva victòria, casos com el de Torí, serien en efecte un nou petit triomf dels terroristes”, admet l'especialista en seguretat internacional, també professional de la OIET.

“La por és una emoció terriblement destructiva”. El seu efecte roman molt temps, ja que és part de la síndrome d'estrès postraumàtic

Des del punt de vista psicològic, Martín Alonso adverteix que “la por és una emoció terriblement destructiva” i que el seu efecte roman molt temps, ja que és part de la síndrome d'estrès postraumàtic. “El dany psicològic és clau en la definició mateixa del fenomen terrorista. L'eficàcia del terrorisme és directament proporcional l'impacte psicològic”, i això té un impacte directe en la qualitat de la vida, afegeix.

A l'hora de gestionar les polítiques públiques de seguretat, cal tenir en compte que un dels objectius clau del terrorisme és “demostrar que les societats europees són vulnerables als atacs dels jihadistes salafistes i provocar una reacció excessiva a Europa, com una retallada de llibertats o mesures discriminatòries contra la població musulmana”, apunta Diego Muro, investigador del Handa Centre per a l'estudi del terrorisme i la violència política, a la Universitat de St Andrews (Regne Unit). Una reacció excessiva posaria de manifest la divisió entre religions i confirmaria la tesi de Daesh que existeix un conflicte entre Cristianisme i Islam”, afegeix Bueno.

El dilema aleshores, està en si viure en un nivell d'alarma elevat ens fa estar més preparats o ens converteix en més vulnerables. Admetre la preocupació, quan es tracta d'un govern, és un exercici de transparència sense precedents. No obstant això, els experts assenyalen els perills de l'efecte mimètic entre els diferents països, per tal de curar-se en salut, de la mateixa manera que després d'una gran nevada les previsions meteorològiques s'exageren perquè ningú pugui dir que la neu li va enxampar d'imprevist. En aquest cas, es posa en joc la credibilitat de les alertes.

Del terror preventiu a la salut mental preventiva

El nivell d'alerta terrorista 4 sobre 5 s'aplica al conjunt d’un Estat, i es refereix al reforç dels controls de la seguretat dels aeroports i estacions, els llocs de més concentració de persones i l'especial vigilància de les infraestructures crítiques.

Però si poguéssim mesurar el nivell d'alerta psicològica d'una persona, en una escala de l'1 al 5, la població espanyola no estaria en un 4. Molt menys al llarg de dos anys, perquè això és psíquicament impossible de suportar, segons els psicòlegs. I tampoc tenim per què viure alarmats, insisteixen.

Els atemptats segueixen essent un esdeveniment inusual a l'Estat espanyol. No és així a l'Iraq, l'Afganistan, Nigèria, el Pakistan i Síria, els cinc països que acumulen el 72% dels atemptats de tot el món. Només de Síria, més de 5 milions de persones han fugit de les seves cases en poc més de 5 anys, segons Nacions Unides. Han estat expulsats, ells sí, pel terror d'una guerra.

A l'Estat espanyol, el terrorisme internacional va entrar de nou entre les deu preocupacions més importants dels espanyols, en l'últim baròmetre del Centre de Recerca Sociològica (CIS), publicat al febrer. Però en desena posició en el rànking de deu. Només el 4% dels espanyols considera el “terrorisme internacional” un dels principals problemes del país. L’atur i la corrupció segueixen essent en realitat els principals assumptes que amoïnen al ciutadà mitjà, malgrat que els atacs jihadistes guanyin terreny al debat polític.

Hem d'assumir que “la seguretat total no existeix”, aconsella Carlos Fernández Casadevante, assessor de la Comissió Interamericana de Drets Humans i del Tribunal Europeu de Drets Humans. “I a partir d'aquí, seguir amb la nostra vida”, recomana. El nivell d'alarma terrorista que l'Estat decreti no té ni ha de tenir cap repercussió negativa en el nostre dia a dia, més enllà de conviure amb les mesures de seguretat. “Tampoc serviria de res fer una altra cosa”, afegeix.

Fernández Casadevante és crític amb la gestió de les polítiques de seguretat dels governs europeus. “Hem vist disminuïdes les nostres llibertats amb la lluita antiterrorista”, exposa el catedràtic de Dret Internacional Públic i Relacions Internacionals a la Universitat Rei Juan Carlos de Madrid, i recorda que “en les democràcies, el fonamental és l'Estat de dret, i perseguir el terrorisme no ha d'anar en perjudici de les llibertats”.

"El fonamental és l'Estat de dret, i perseguir el terrorisme no ha d'anar en perjudici de les nostres llibertats"

Com gestionar l'alarma, llavors? Els polítics ens repeteixen que hem d'admetre que el risc zero no existeix, que hem de preparar-nos per viure una era de constant perill imminent. Un discurs gairebé bèl·lic que deixa a la població sense saber com actuar. Els psicòlegs demanen un enfocament positiu i formatiu. Aquest és precisament del que s’encarrega la plataforma europea promoguda per l'Associació Víctimes del Terrorisme, que justament s'ha reunit en un seminari internacional a Madrid, després dels atemptats de Londres. El suport psicològic en escenaris de terrorisme acostuma a arribar quan el trauma ja s'ha experimentat. Però quan tota la ciutadania occidental passa per primera vegada a ser víctima potencial, els psicòlegs mobilitzen intervencions preventives.

La intel·ligència emocional es pot entrenar, de la mateixa manera que les comunitats que viuen sobre una falla estan preparades per reaccionar en cas de terratrèmol o tsunami. És el que el sector anomena “alfabetització en salut mental”: aprendre a avaluar riscos, actuar de forma proporcional, útil i resolutiva, i practicar l'empatia. Evitar estampides. Reduir la velocitat de la por. Acabar amb el terror preventiu. I, fins i tot, amb el terror.