El 18 de juliol, el compte de Twitter de la Generalitat es feia ressò d’un article de la revista El Temps sobre el Mercat Central de València. Es tracta d’un reportatge cultural, sobre la importància arquitectònica d’un dels edificis més espectaculars de la capital del Túria, i així ho especifica el text, que l’emmarca en l’espai geogràfic al qual es dirigeix la revista: els Països Catalans. Aquest, però, és un terme tabú en el llenguatge polític valencià i que ha estat totalment proscrit en l’esfera pública. De fet, de tan amagat, que el responsable de xarxes de la Generalitat no devia ni saber que suposava i va copiar tal qual l’entradeta on es menciona el concepte prohibit.

La sola menció dels Països Catalans en un compte oficial de la Generalitat ha despertat una virulenta reacció de la dreta, tant política com mediàtica, amb articles a diferents mitjans i comentaris a les xarxes socials de primeres espases polítiques, com l’alcaldable del PP a València, María José Catalá o el dirigent de Ciudadanos a la mateixa ciutat, Fernando Giner. Però qui més ha destacat en aquesta reacció desmesurada a una piulada més aviat innocent –i a més ràpidament esborrada- ha estat el flamant president del PPCV, l’alacantí Carlos Mazón, qui ha fet fins a sis comentaris, entre tuits i retuits, en el seu perfil de Twitter.

Això pot semblar una anècdota. De fet, el mateix director de El Temps, Manuel Lillo no li dóna més importància, malgrat que la seua publicació ha estat acusada de fer "propaganda" i se n’han criticat les ajudes públiques: "és l’actitud de la dreta de tota la vida contra qualsevol mitjà que publique en valencià, no m’ha sorprès gens i, de fet, ja hi estem acostumats", ha explicat a Públic.

L’anècdota, però, serveix per il·lustrar perfectament el gir anticatalanista que Mazón li està donant al PPCV només arribar a la presidència del partit, després d’uns anys en què Isabel Bonig va preferir modular aquesta qüestió i baixar-la uns decibels, sobretot en alguns temes, com per exemple el qüestionament de la unitat de la llengua. En canvi, la primera visita que Mazón ha fet a València, ja amb el nou càrrec, ha estat a Lo Rat Penat i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), els dos reductes del secessionisme lingüístic, hui en hores molt baixes.

"Jo veig un moviment més en clau interna, d’un alacantí intentant posicionar-se dins del PP valencià, que és una cosa molt seua, més que una acció que tinga rèdits polítics clars. Més aviat és una mostra de desorientació i de no conèixer la realitat valenciana [en referència a la província], ja que Mazón deu pensar que això té més força de la que té", explica el periodista i estudiós del món anticatalanista valencià, Francesc Viadel. De fet, el gest de Mazón amb les seues entitats estrella tampoc ha despertat massa passions entre els mateixos interessats, pel que es pot llegir en els fòrums i xarxes socials del món blaver –tal com s’anomenen els sectors anticatalanistes al País Valencià-, on encara cou la "traïció" d’Eduardo Zaplana amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el 1998.

Viadel també recorda que, un cop absorbida Unió Valenciana, "ja no hi ha massa vot a rascar d’aquest conflicte, la majoria vota el PP, i els que encara no ho fan, tampoc ho faran ara. El PP els ha enganyat massa voltes amb la seua extrema contradicció, ja que és secessionista quan es troba a l’oposició i normativista quan governa".

De fet, el mateix Mazón seria un exemple perfecte d’aquesta contradicció. Quan el 1999 va arribar a la direcció de l’Institut Valencià de la Joventut (IVAJ), en substitució de Ximo Lanuza, d’Unió Valenciana, una de les seues primeres decisions va ser tornar la institució a l’obediència normativa. El periodista Víctor Maceda, en aquest article, assegura que en una reunió amb els representants del Consell Valencià de la Joventut, Mazón els va prometre que l’IVAJ "no tornaria a cometre faltes d’ortografia".

De fet, si bé l’estratègia de la confrontació identitària i l’anticatalanisme va donar grans rèdits electorals al PP als anys 90, la situació no s’ha repetit més recentment. Els anys previs a les eleccions del 2015, el PP, llavors presidit per Alberto Fabra, va intentar ressuscitar el fantasma del catalanisme per evitar una més que previsible debacle electoral. Maria José Catalá, qui era consellera d’Educació i Cultura, va intentar minar l’AVL amb una fortíssima retallada pressupostària. Paral·lelament es proposava una Llei de senyes d’identitat amb la missió d’establir que identificava i que no als valencians i que reconeixia les titulacions de valencià del Lo Rat Penat, a pesar de donar-se amb una ortografia no normativa. L’intent, però, no va reeixir i els següents comicis certificarien la derrota del PP i l’arribada del primer govern progressista.

Les restes de la batalla lingüística

Lo Rat Penat és l’associació històrica del valencianisme, fundada el 1878 per diferents prohoms de la renaixença valenciana. Malgrat el seu tarannà conservador, durant el franquisme va ser una de les poques entitats on es podia aprendre a llegir i escriure en la llengua pròpia, acollint diversos intel·lectuals que després serien expulsats per "catalanistes", com Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner, durant la convulsa transició valenciana. De fet, tant Lo Rat Penat com la RACV –una fundació pública creada per la Diputació de València el 1978- foren les entitats capitanes a l’hora d’intentar crear una ortografia valenciana que trencara el consens de les Normes de Castelló, en l’anomenada Batalla de València. El seu moment de glòria arribà als anys 90, quan Unió Valenciana arribà a algunes institucions des d’on imposà les anomenades Normes del Puig en retolació i publicacions oficials, però van començar a declinar a partir de la "pau lingüística" imposada per Zaplana amb la creació de l’AVL i el seu blindatge estatutari. Malgrat això, els vestigis del blaverisme s’han negat a acceptar l’acord i continuen demanant el tancament de l’AVL, una pretensió que només Vox ha inclòs al programa electoral.