Pròpera estació: Brussel·les. Converses al tren

L'independentisme ha batut aquest 7 de desembre un nou rècord: el de catalans que es desplacen per via aèria o terrestre per manifestar-se en país llunyà. Més de mil quilòmetres han hagut de recórrer els independentistes (45.000, segons la policia belga) que, adherint-se a la convocatòria de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i d'Òmnium Cultural, han volgut manifestar-se a Brussel·les. Només el temps dirà si assoleixen o no l'objectiu que els promotors de la manifestació perseguien en escollir la capital belga com a escenari de la manifestació. De moment, però, ja es pot dir sense gaire marge d'error que l'acte d'avui ha estat una nova demostració de força de l'independentisme català.

Els organitzadors de l'acte han assolit fites potencialment complexes, com que els manifestants obrissin pas diligentment a la comitiva encapçalada per Carles Puigdemont, malgrat les evidents intencions d'apropar-se tant com fos possible als membres del Govern destituït. Una altra prova de les capacitats organitzatives de l'ANC i d'Òmnium, sense dubte.

Amb tot, hi ha una cosa que no han pogut aconseguir ni tan sols les aplicades entitats ciutadanes: que tots els desplaçats a Bèlgica trobessin allotjament a la mateixa capital belga. No és aquesta naturalment tasca seva i, a més, la xifra de participants ho ha convertit en pràcticament impossible. Excepte, naturalment, en el cas d'aquells que no tinguessin problema a allotjar-se en habitacions a partir dels 300 euros la nit.

Els manifestants, dispersos per Europa

Així les coses, molts manifestants han hagut de buscar alberg en altres ciutats belgues, com Lovaina o Gant, aquesta última a 60 quilòmetres de la capital. N'hi ha però que ni tan sols han pogut dormir en el regne de Felip de Bèlgica i ho han hagut de fer en algun dels països limítrofs: França, els Països Baixos o Alemanya.

Des d'aquest últim hi han viatjat la Sílvia i en Carles, que de la seva Pineda de Mar, on resideixen, van volar fins a Düsseldorf, on s'han llevat ben d'hora per agafar el tren cap a la capital belga. En el mateix comboi han coincidit amb la Geda, una vallenca afincada a la nòrdica ciutat-estat d'Hamburg.

Viatjar a bord de l'ICE 19, que havia sortit de l'estació central de Frankfurt a les 6.29 h. del matí, els ha fet sentir a estones com si es trobessin en un tren de rodalies o en un AVE circulant per Catalunya. No només el tema de conversa entre els molts catalans que es coneixien de forma casual era el mateix tema que ocupa els ciutadans de Catalunya des de fa mesos: és que, de fet, el tren, aquest tren com tants altres avui, semblava una autèntica ambaixada catalana: no només resultava impossible recórrer els vagons sense escoltar català continuament, sinó que la profusió d'estelades i de senyeres, així com d'elements diversos de color groc —en especial, llaços— feien evident que alguna cosa excepcional devia estar passant. Els passatgers alemanys d'aquell tren alemany que circulava per Alemanya feien cara de no acabar d'entendre massa bé què estava passant.

Menys encara han entès quan la megafonia de l'ICE ha parlat, sí, en la llengua de Ramon Llull. A quarts de nou del matí una riallera veu femenina que, tot sigui dit, feia l'efecte de no estar gaire avesada en aquesta tasca, ha anunciat als catalanoparlants —i als no catalanoparlants; altra cosa és que aquests ho hagin entès— que el vagó número 25, el de la cafeteria, esdevenia punt de trobada per als passatgers catalans amb ganes de compartir alguna estona del viatge amb compatriotes. Les reaccions dels (pocs) passatgers alemanys a bord del tren han anat des de ni adonar-se d'aquest anunci en llengua "estranya" fins a les expressions d'estranyesa, potser preguntant-se quin dimoni de dialecte alemany devia ser aquell que no podien entendre. De fet, no son pocs els alemanys amb dificultats per entendre els bavaresos així que sí, potser aquella veu femenina era d'una bavaresa.

D'entre els passatgers sense allotjament a Bèlgica hi ha hagut també representació osonenca, concretament de la capital de la comarca, Vic. La Montse, l'Artur i la seva filla, la Jana, s'allotgen a Colònia ("la Catedral és maca, però per mi el millor és la pista de patinatge", explica la petita). En aquest cas, el motiu no és la manca d'opcions a Brussel·les sinó un altre de ben nadalenc: la família té per costum visitar cada any, al desembre, una ciutat europea amb mercats de Nadal. Praga i Munic es compten entre les que ja han visitat, i aprofitant la convocatòria a la capital belga, on ja havien estat, es van decidir per la ciutat més poblada del land de Rin del Nord-Westfàlia.

Valls, Mataró, Figueres o Vic: independentment d'on vinguessin, la majoria de catalans que aquest dijous s'han manifestat a la capital d'Europa s'han trobat a l'arribada a Brussel·les amb els mateixos reptes: com funciona aquesta màquina per comprar els bitllets del metro? Com arribem al Parc del Cinquantenari? I, sobretot, com mantenim el tipus amb aquest cel amenaçador i el plugim que, pels volts de migdia, ha acabat caient? Preguntes i més preguntes que de ben segur, amb més o menys encert, han trobat resposta al llarg d'un altre dia "històric" per a l'independentisme.